Plagueta de nit (Night-time Notebook)

"Jo, amor, he après a cosir amb el teu nom..." (Gioconda Belli)

2011-12-31T19:43:00.005+01:00

Yo, amor, he aprendido a coser con tu nombre,
voy juntando mis días, mis minutos, mis horas
con tu hilo de letras.
Gioconda Belli

Així diu un fragment del poema "Te busco" de Gioconda Belli.

Frase suggerent, condensada, minimalista, però plena de resonàncies. Ens recorda l'espera, una manera d'estimar des de la vida quotidiana.

«He après a cosir amb el teu nom...» també m'ha duit la imatge de la meva mare, cosint devora la màquina, en un temps de postguerra europea on hi havia poques coses i pocs diners, i tothom dins la llar feia el que podia per ajudar a estirar el carro.

Tambe ens suggereix, el silenci al que s'ha obligat sempre als oprimits, a les dones, als infants... Però aquests silencis (exteriors) no aturaven el pensament, eren com a gotes que travessaven el cervell, hi havia un pensament, una esperança: resistirem, arribarà un temps millor, no estic sola!

Per això, des del silenci, des de l'aparent soledat, estam units amb un fil de lletres i de paraules als altres per l'amor, pel fet de ser persones que viuen i volen viure entre persones.

Per a vosaltres, el poema complet de Gioconda Belli:

Te busco

Sola yo, amor,
y vos quién sabe dónde;
tu recuerdo me mece como al maíz el viento
y te traigo en el tiempo,
recorro los caminos,
me río a carcajadas
y somos los dos juntos
otra vez,
junto al agua.
Y somos los dos juntos
otra vez,
bajo el cielo estrellado
en el monte,
de noche.
Yo, amor, he aprendido a coser con tu nombre,
voy juntando mis días, mis minutos, mis horas
con tu hilo de letras.
Me he vuelto alfarera
y he creado vasijas para guardar momentos.
Me he soltado en tormenta
y trueno y lloro de rabia por no tenerte cerca,
en viento me he cambiado,
en brisa, en agua fresca
y azoto, mojo, salto
buscándote en el tiempo
de un futuro que tiene
la fuerza de tu fuerza.

Franz Fanon i el colonialisme mental (A l'any Fanon)

2011-12-06T11:34:00.012+01:00

Font foto: http://frantzfanonfoundation-fondationfrantzfanon.com/

En el cinquantenari de la mort de Frantz Fanon (1925-1961), hauríem de tornar a recuperar la seva obra. Fanon fou un escriptor i metge psiquiatre nascut a la Martinica, que als anys cinquanta publicà la seva primera obra sobre els efectes del colonialisme sobre els colonitzats a Peau noire, masques blancs (1952).

En aquesta obra, personalment dolorosa, però aclaridora intel·lectualment, parlava de l'alienació que pateix el colonitzat —i en la qual es trobava son pare, la mare o la seva germana, d'aquí la dolorosa constatació—, com el negre volia imitar el blanc, "ser blanc" ( i si no que li diguin a Mickel Jackson, el negre que volia ser blanc).

Tal com ens recorda la politologa Françoise Vergès: «Et pour Fanon, le colonisé finit par intégrer ces discours de stigmatisation, le sentiment d’être inférieur, il finit par mépriser sa culture, sa langue, son peuple, il ne veut plus alors qu’imiter, ressembler au colonisateur. »  És a dir, traduint les tesis de Fanon, «el colonitzat acaba per integrar el discurs de l'estigmatització, el sentiment de ser inferior, acaba per menysprear la seva cultura, la seva llengua, el seu poble, i no vol res mes que imitar, semblar-se al colonitzador.»

Després del seu pas com a metge per Algèria, veuria allà els mateixos mecanismes de funcionament de l'alienació del colonitzat, i resultat d'aquelles reflexions i anàlisis fou el llibre: Les damnés de la terre (Els pàries de la terra), publicat el 1961, on deia que: « La décolonisation est très simplement le remplacement d’une “espèce” d’hommes par une autre “espèce” d’hommes » (La descolonització és simplement el reemplaçament d'una "espècie" d'homes per una altra "espècie" d'homes). Els homes lliures, desalienats, havien de lluitar pel seu dret a ser persones completes.

Si tenim en compte que això ho escrivia als anys cinquanta en plena lluita d'alliberament d'Algèria contra la metròpoli francesa, comprendrem que el seu discurs i les seves tesis fossin molt mal vistes a França, inclosos per a intel·lectuals com Jean-Paul Sartre, o el Partit Comunista Francès que deia que s'havien d'esperar les condiciones socioeconòmiques adequades per a la independència d'Algèria.

Les seves tesis radicals, sobre la violència del colonitzat per desfer-se del colonialisme, en aquells moments de la història, no ens han de fer oblidar altres aspectes interessants des d'un punt de vista sociològic i cultural.
Concretament, pensant en les Illes Balears, o en els altres territoris dels P. Catalans, com Catalunya i el País Valencià, ens dóna elements per entendre l'alienació cultural, social i personal que els països colonitzats i els seus habitants sofreixen en mans d'unes burgesies i uns poders econòmics fàctics, col·laboradors de l'espoli econòmic, promotors de l'autoodi, instruments de l'alienació cultural, del menyspreu per la pròpia llengua (el català, en el nostre cas), i de la imitació, l'apropiació i la identificació total amb les valors i la llengua del poder central (l'espanyol). Tenim tema per reflexionar críticament i com diu Jean-François Bayllart, per rellegir Fanon.

•Fonts principals de l'article, clicau a sobre:
Sciences Humaine i l'article "Frantz Fanon contre le colonialisme"
Jean-François Bayllart: Relire Fanon (blog de 18 d'octubre de 2011)

Setembre ha arribat. Paisatge urbà

2011-10-01T10:24:00.009+02:00

Ha arribat el setembre.

Mes tranquil a Mallorca, la calor començà afluixar.

Hi ha dies clars i el cel és més net.

Des de casa estant frueixo aquest moments mentre passen niguls de tots els grisos: obscurs, clars, blanquinosos, quasi de llet... que juguen amb una lluna petita com una tallada de meló d'eriçó.

Unes antenes i una xemeneia em recorden que el paisatge és urbà, però l'inici de la fosca ho difumina i suavitza els seus trets de ciutat en una negra silueta.

Setembre és aquí!

Els minarets de Khivà

2011-08-21T15:21:00.006+02:00

Khivà, ciutat amurallada, que conserva la seva estructura medieval, està envoltada per una muralla vermellosa, com l'argila o l'arena del desert dels voltants.
Crida l'atenció els seus diferents minarets on el color turquesa combina amb els vermell de les parets dels edificis i dels qual en podeu veure una mostra gràfica:

Per la Ruta de la Seda: de Bukhara a Samarkhanda

2011-08-20T20:02:00.008+02:00

Fa deu dies encara em trobava per la Ruta de la Seda, camí de Bukhara a Samarkhanda.

El camí, ja que no sé si es pot dir carretera, ple de clots, sitiat per l'arena.

La calor, molta, intensa, ofegadora, i vermella com les arenes del Kizilkum.
Admir i m'admir de la força que tenien els comerciants de les antigues caravanes per anar vorejant desert i rius fins arribar a la part del trajecte somiat.

Sent els vents calents com la boca d'un forn i pens que a prop hi ha un autocar amb aire acondicionat, però s'ha perdut el risc, l'aventura, l'esforç i el somni.

No tot eren espècies, sedes, perles, canyella, càmfora, sàndal, òpals, cotó... també hi havia peregrins, profetes, missatgers de paraules sagrades.
(Seguirà...)

Samarkhanda

2011-08-20T19:45:00.009+02:00

Samarkhanda,
tota tu blau turquesa.
Voltes, corbes sensuals,
tapissos marins,
d'una ciutat envoltada de desert.

Calor, aigua blava per saciar-me.
Em parles de la Xina, de mausoleus,
de velles glòries i batalles.

I jo només tenc els ulls
per beure.

Silenci - Jo vinc d'un silenci

2011-03-27T13:15:00.010+02:00

Darrerament he escrit molt poc al blog, he estat en silenci molts de mesos. I de cop, m'han vingut al cap i a l'ordinador dues cançons que parlen del silenci. Són dues cançons que tenen més de trenta anys, del temps de la dictadura franquista, quan no et deixaven parlar lliurement, quan dir el que pensaves et podia costar la presó, una pallissa i alguna cosa més. També ens educaren per callar, per no tenir veu, des d'infants, per poder ser "educats".

Em pensava que amb l'arribada de la democràcia podríem parlar lliurement sempre. Ingenu de mi! No tenia en compte els poders fàctics, els poders ocults i que els mecanismes del poder repressor seguirien funcionant, això sí, més subtils, més eficaços i, a vegades, més prop, dins la feina, a les institucions, i, ai las! dins de nosaltres mateixos.

Com diu el cantant Raimon: venim d'un silenci antic i molt llarg (clicau), nosaltres, les classes subalternes, hem estat condemnats a molts de silencis, ja ho foren els nostres pares i els nostres avis. Aquesta illa nostra, Mallorca, ha estat molt cacic, han manat els cacics, i encara si miram els cognoms, veurem que segueixen intentant imposar silencis molts dels seus cadells, dels nets i besnéts d'aquells antics cacics.

Haurem de fer un doble treball, una doble i laboriosa tasca: una interior, per lliurar-nos dels antics tics, dels silencis de generacions, i un altre feina, exterior: fer que les estructures i les institucions, començant per les familiars, les culturals, les educatives i acabant per les polítiques, no ens llevin la veu, no es tanquin la boca. Ells feren dels silencis, paraules, com canta Lluís Llach (clicau a sobre per escoltar la cançó).

Per tant, amics, amigues, trobem forces sols i units, per rompre el silenci, els silencis.
En parlaré més dels silencis i els "silenciadors" subtils.
Una abraçada!

Recuperant paraules escrites

2010-08-06T10:23:00.015+02:00

Aquest estiu estic un poc nostàlgic i recuperador, per això he cregut que tal volta a algú, al menys a mi, li podria interessar o esbrinar alguns dels escrits dispersos que he anat fent aquests anys, especialment en el cap de l'educació i la didàctica de la llengua.

Esper no avorrir a ningú, i en tot cas, si faig pensar un poc, si despert l'interès pel món educatiu, per donar a conèixer un tast, ja que a vegades no hi ha l'article complet a Google Books, alguns dels articles dispersos a alguna persona que no els coneixia, ja em donaré per satisfet.
Clicau sobre el títol en vermell.

• Articles publicats a la revista Escola Catalana. Hi trobareu onze articles publicats des de l'any 1996 al 2009.

• L'aportació didàctica i educativa de l'obra folklòrica d'Antoni M. Alcover, publicat a les: Actes del Congrés Internacional Antoni M. Alcover. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2003.

• "Literatura popular, llengua i ensenyament". Conferència pronunciada al Centre Universitari d'Alaior (Menorca).

• "Entre l'ahir i l'avui de la literatura infantil. Crònica dels estudis de literatura infantil catalana a Mallorca (1977/8-2002)". Publicat a la revista L'Arc, núm. 15, (2002), de l'ICE de la UIB.

Bon estiu i bona lectura!

No name. Death & Love

2010-08-05T22:08:00.010+02:00

No sé per què l'estiu, estació on "tota cuca viu", com diu un refrany en català, em pega per pensar en la Mort.

Pot ser tenir més temps lliure, poder connectar amb sentiments que durant els dies de feina de l'hivern, un no es pot permetre...

Jo que sé!
El cert és que els poemes em troben i ressonen al meu cor, dins la meva sang, al meu cervell...

Vet aquí dos d'aquests ecos que sent pel meu cos:

•Rabindranat Tagore em diu:
86

La Muerte, tu esclava, está a mi puerta. Ha cruzado el mar desconocido y llama, en tu nombre, a mi casa.

Está oscura la noche y tiene miedo mi corazón. Pero yo cogeré mi lámpara, abriré mi puerta, y le daré, rendido, la bienvenida; porque es mensajera tuya la que está a mi puerta.

La adoraré, llorando, con las manos juntas. La adoraré echando a sus pies el tesoro de mi corazón.

Y ella se volverá, cumplido su mandato, dejando su sombra negra en mi mañana. Y en mi casa desolada quedaré yo, solo y mustio, como mi última ofrenda a ti.
(Gitanjali)

I jo sent un Poema del Tao:

XXXIV
Tristesa

Tu, que ara plores,
pensa
que aquesta salabror
et serà retornada
amb llàgrimes de mel!

Ramon Bassa (2004)

Tres heridas, de Miguel Hernández

2010-07-25T12:31:00.015+02:00

És l'estiu i pens que és un bon moment per posar al blog poemes que ens facin pensar i sentir per poder-nos trobar a nosaltres mateixos.

Per a tots el que han viscut les tres ferides i que sabem que, com a mortals que som , estimam, morim i... vivim!
Que la por a no sofrir, a tenir ferides, no ens faci ser covards davant la vida.

Llegó con tres heridas (clicau sobre el títol i la sentireu cantada per Joan Baez)

Triptíc (1500), de El Bosco
Llegó con tres heridas:
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida.

Con tres heridas viene:
la de la vida,
la del amor,
la de la muerte.

Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte,
la del amor.

Miguel Hernández

Dos Cants espirituals, (de Joan Maragall i de Josep Palau i Fabre)

2010-07-19T22:23:00.012+02:00

Dos dels millors poemes de la literatura catalana que s'han escrit al segle XX, duen el mateix títol, i tracten una temàtica semblant: el més enllà, el dubte, la troballa o no després de la mort, amb quina mirada serem acollits...

Crec que val la pena, veure'ls junts i comparar-los. El primer, és escrit per Joan Maragall (1860-1911), i el segon, per Josep Palau i Fabre (1917-2008).

A tots dos poemes hi tremolen el dubte, la demanda, i en el fons, una mirada cap el desconegut.
Gaudiu-los!

Cant espiritual (Joan Maragall)

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l'ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

Cant espiritual (Josep Palau i Fabre)

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o penso que em desperto,
i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis
algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Desperta-
ré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi-
llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest en- gany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

El podeu sentir recitat pel mateix Palau i Fabre (clicau a sobre el nom).

La mort, en paraules de Hermann Hesse

2010-07-18T13:32:00.018+02:00

La mort encara és un tema tabú per parlar-ne. Però, hi ha molts de tipus de morts: hi ha persones que són morts en vida, i morts que encara ens donen vida, entre altres els escriptors i artistes que ens han precedit, com diu Quevedo:

"Retirado en la paz de estos desiertos,/

con pocos pero doctos libros juntos, /
vivo en conversacion con los difuntos /
y escucho con mis ojos a los muertos."

Detall d'un mural de Diego Rivera, amb Frida Kalho amb un Yin-Yang a la mà esquerra, i la mà dreta sobre Diego Rivera infant.

Per a totes les persones que han patit la mort d'alguna persona estimada, us dedic aquestes paraules de l'escriptor i premi Nobel Hermann Hesse sobre com veu ell la mort:

«Mantinc amb la mort la mateixa relació que abans, no l'odio ni la temo. Si provés de descobrir amb qui i amb què acostumo a tenir tractes, a part de la meva dona i els meus fills, veuria que em faig sobretot amb morts, morts d'aquest segle o de segles anteriors, músics, poetes, pintors. La seva essència, condensada en les seves obres, perviu i és per mi més present i més real que la majoria de coetanis. I el mateix em passa amb els morts que he conegut en vida, que he estimat i he "perdut": els meus pares i germans, els amics de joventut; formen part de mi i de la meva vida, avui igual que en altre temps, quan eren vius; hi penso, els somio i els tinc en compte en la meva vida diària.

Aquesta relació amb la mort no és cap il·lusió ni cap bonica fantasia, sinó que és real i està integrada en la meva vida. Conec prou bé la tristesa per la caducitat, puc sentir-la amb cada flor que es marceix. Però és una tristesa sense desesperació.»
Herman HESSE (2010): Més lectures per a minuts. Barcelona: Angle Editorial, pàgs. 79-80.

Existeix la llibertat? (Què diu la neurociència?)

2010-01-01T21:43:00.011+01:00

Reprenc els meus escrits al blog, després d'un període de silenci, amb una reflexió sobre la llibertat, ves per on!

Fa uns mesos vaig assistir a una conferència feta a Palma pel professor i neuròleg Francisco Mora, i allà es va explicar el funcionament del cervell, i ens va dir algunes coses que em cridaren l'atenció:
a) El món que veiem és una creació del cervell.
Concepte que venen dient els budistes i el pensament oriental des de fa molts de segles.
b) El cervell pren les decisions abans que nosaltres.

Ara, he trobat un blog de Pere Estupinya que diu que això és un de les informacions científiques que va explicar que més ha costat creure's per part dels seus lectors. I no m'estranya. De totes les maneres, per als amics lectors del meu blog, els hi suggeresc que ho comprovin llegint el documentat comentari que fa amb el títol de "Tu libertad es ilusión del cerebro".

http://lacomunidad.elpais.com/apuntes-cientificos-desde-el-mit/2009/2/19/tu-libertad-es-ilusion-del-cerebro

El debat segueix obert, però fa estona que a través del Gabinet de Didàctica de Llengües del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears venim proposant que la didàctica, i de manera particular, la didàctica de la llengua, que també explic a les futures mestres d'Educació Infantil, incorpori les noves teories de la neurolingüística i de l'aprenentatge i funcionament del cervell en una nova matèria que anomenam la neurodidàctica (terme nou, però que ja comença a tenir unes tres mil entrades a Google). I per aquest motiu, poc a poc anam incorporant una petita biblioteca al respecte i estic ara immers en una campanya de conscienciació del concepte.
Pens continuar parlant d'aquests temes en altres escrits del blog.

L'empelt lingüístic

2009-12-19T17:59:00.006+01:00

El meu padrí jove tenia uns parell de pereres al seu trast que feien peres d'un i de dos kilos. Eren uns perots dolços, grossos i polposos. Quan algú intentà sembrar-ne un a partir de les llavors dels perots que els hi havíem regalat, els hi sortia un codonyer. Així descobrírem que les pereres estaven empeltades sobre un codonyer.

Fa estona que venc pensant que si aconseguíssim treballar en un bona tasca d'empelt lingüístic, la tasca de la normalització lingüística seria més eficaç.

Es tracta d'empeltar la llengua, d'aprofitar el millor dels dos arbres, de no mirar l'origen ni la procedència de les persones, sinó el seu fruit. L'administració hauria de partir d'aquesta força vital de tants de nous vinguts aquesta darrera dècada i aprofitar aquesta saba per fer nous catalanoparlants, empeltant la llengua.

El juny d'enguany vaig ésser a un tribunal de les proves de selectivitat de la nostra universitat de les Illes Balears, i vaig veure plasmada aquesta metàfora quan vaig veure joves d'Ucraïna, de Brasil o d'Alemanya parlant en català a l'hora de fer alguna pregunta i fent la prova de llengua catalana. Vaig pensar que aquí residia la nostra força i el nostre futur. Aquestes joves i aquestes al·lotes ja no farien girar la llengua dient que no entenen el català, i si les circumstàncies de l'administració, de les autoritats polítiques i d'altra mena eren mínimament propícies, podíem tenir el nostre futur assegurat.

És per això que, els cacics de sempre, els que han tingut en les seves mans el poder econòmic i gaire bé sempre, el poder polític en les seves mans a les nostres Illes, el que han mogut els fils, no volen que empeltem. Volen que els codonys només siguin codonys i que les pereres siguin només pereres raquítiques. Que es creïn dues o més comunitats diferenciades i sense intercanvis ni empelts. Volen l'aïllament per impedir que com a país puguen viure en català, llengua que consideren de segona, tots junts. O en tot cas, ens volen convertir a tots en nísperos de fàbrica estrangera, sense gust, ni olor a res que sigui de la terra, de la nostra terra.

Maria Dolors Alibés (1941-2009). Autora de literatura infantil i juvenil

2009-11-14T21:04:00.008+01:00

Vaig llegir fa uns dies al diari la trista nova de la mort de la Dolors Alibés, que ara l'amic Josep M. Aloy em recorda, i que li agraesc. Amb un gest quasi inconscient vaig retallar la notícia, com quan feia la meva tesi doctoral sobre la LIJ i vaig poder analitzar i destacar set obres de la Dolors Alibés, on la infància, la relació camp-ciutat, els androides i la imaginació prenien un paper tant destacat.

Crec recordar que publicà la seva primera obra l'any 1979 amb "Buscant un nom", quina coincidència!, el mateix any que també publicava la seva primera obra un altre gran pèrdua per a la LIJ catalana: en Joan Barceló i Cullerés i els seus "Ulls de gat mesquer".

Com diu Josep M. Aloy: "Els escriptors no moren mai", jo també ho crec, sempre viuran en el nostre record. Estic segur que ara els nostres dos escriptors, la Dolors i en Joan, es deuen haver trobat i deuen estar fabulant històries junts.

Des de l'illa de Mallorca també la recordam i la trobarem a faltar.

•Alguns del seus llibres:

Paraules que es perden: plagueta

2009-09-16T23:42:00.011+02:00

Poc a poc hi ha paraules usuals a la meva infància que es perden: un escut ara és un pin, una plagueta ara és un quadern, carn capolada (ara és carn picada), arna (ara es diu caspa) i així.

Avui voldria parlar de la paraula plagueta (ja substituïda per la paraula quadern).

La vaig triar com a títol del blog perquè vaig trobar que unia el concepte japonès d'objecte manual, fet de fulls de paper que es pleguen, amb l'art pràctic de l'escriptura.Encara record aquelles plaguetes de la meva infància amb una retxa, de dues retxes o de cuadrets, amb una coberta fluixa de color gris o marronós. primer cosides totes amb un fil enmig, que després es convertiria en una grapa Hi podíem escriure en llapis o a ploma. Després vingué el bolígraf... i les plaguetes amb espirals.

En el món japonès, especialment a partir de l'era Heian (que s'inicià l'any 794 amb el trasllat de la capital de Nara a Kioto, i acabà l'any 1186), era molt usual entre la classes altes, i de manera especial, entre les dones, el tenir un quadern o uns full plegats on escriure els seus pensaments, tot allò que la societat governada pel homes no els hi deixava dir, ja que no tenien la paraula, anava a les seves plaguetes.

Foren les dones japoneses les que desenvoluparen l'escriptura en japonès, en lloc de l'escriptura xinesa, que empraven el homes, especialment, per a la poesia. A més, foren les dones les que escrigueren les millors obres de la literatura japonesa d'aquells segles amb dues obres mestres: Genji monogatari (La novel·la de Genji), escrita per Mirasaki Shikibu, i una peça deliciosa i íntima: El quadern de capçalera (Makura no Soshi), per Sei Shonagon (966/967-1000), obra que us recoman en la seva magnífica traducció directa al català (Barcelona: La Magrana, 2007), tot i la versió a l'espanyol de Borges amb el títol de Libro de la almohada.

Un altra dia parlaré amb més detalls d'aquestes autores i les seves obres.

De llibres: "Lectura y locura", de Gilbert K. Chesterton

2009-07-26T13:51:00.010+02:00

De G. K. Chesterton (1874-1936) coneixia de la meva joventut lectora, les seves novel·les policíaques amb el personatge-detectiu del pare Brown. Ara, gràcies a una d'aquestes editorials petites: Espuela de Plata, he pogut accedir a una selecció de trenta-set dels articles setmanals que entre els anys 1901 i 1911 va publicar al periòdic Daily News.

El llibret titulat: Lectura y locura (Lunacy and Letters), és una autèntica delícia d'ironia, d'ofici d'escriptor, claredat de redacció, agudesa mental amb una capa d'aparent superficialitat. Les paradoxes i les frases que semblen sentències breus, i que es podrien aïllar del text són moltes, i fan de la lectura un estímul per a la intel·ligència i la perspicàcia.

Font foto: http://en.wikipedia.org/wiki/G._K._Chesterton

Us en faré un petit tast per mostrar el que dic:
•«Si alguna vez viniera al mundo un hombre del todo cuerdo, sin lugar a dudas acabaríamos encerrándolo» (pàg. 9).
•«Los libros, al igual que todas las cosas amigas de los hombres, son también susceptibles de transformarse en sus enemigos, de declararse en rebeldía y dar muerte a su creador.» Com el Quixot i les seves lectures dels llibres de cavalleries!

Quan se'n va a viure al camp és un motiu d'alegria, però abandonar Londres és motiu de tristesa. És una paradoxa semblant a «hacerse hombre es cosa tan magnífica como dejar la infancia es digna de compasión» (pàg. 20).

«No son los niños quienes deben leer a Lewis Carrol. Ellos hacen mucho mejor en dedicarse a fabricar paseles de barro. Son más bien los sabios filósofos de pelo gris quiones deberían cada noche sentarse a leer Alicia en el país de las maravillas para estudiar los más oscuros problemas metafísicos: la frontera entre razón y sinrazón, la naturaleza de la más errática de las fuerzas esprituales, el humor que eternamente danza entre una y otra» (pàg. 34-35).
•«Las cosas que los hombres vemos a diario son las cosas que no vemos jamás.» (pàg. 91).

I acabaré amb uns fragments que descobreixen un vessant sensible, pòetic en les observacions de Chesterton:
Així quan rectifica als cínics que diuen que l'experiència ens ensenya la banalitat de les coses:
•«Como he dicho, la verdad corresponde justamente al aserto contrario al de los cínicos. Nuestra apasionada infancia cree muertas las cosas, nuestra grave madurez descubre que estaban vivas. Despertamos en la niñez y nos sentimos rodeados de papel de color rojo. Lo tocamos, y el papel se convierte en rosas auténticas» (pàg. 83).

•«El mundo entero habla en verso; solo nosotros con nuestro elaborado ingenio, logramos expresarnos en prosa.»

Del seu admirat poeta Whithman diu:
•«Se equivocó al renunciar al metro en la poesía, y no porque al abandonarlo estuviera prescindiendo de nada ornamental o propio de la civilización, como él creía; sino porque al abandonar el metro renunciaba a algo natural, tan bárbaro y tan instintivo como la ira o tan necesario como la carne. Olvidó que todas las cosas reales se mueven siguiendo un ritmo, que el corazón late con ritmo, que las olas van y vienen con ritmo. Olvidó que el grito de los niños es una especie de repetición asonante, que la danza más salvaje es un ritmo monótono en el fondo» (pàg. 84).

Bé, davall una bona ombra i amb un vent fresquet podeu iniciar la lectura d'aquests articles. Al menys hi trobareu contingut i forma!

Una mostra menys coneguda de la seva faceta poètica:

The Song of Right and Wrong

Feast on wine or fast on water
And your honour shall stand sure,
God Almighty's son and daughter
He the valiant, she the pure;
If an angel out of heaven
Brings you other things to drink,
Thank him for his kind attentions,
Go and pour them down the sink.

Tea is like the East he grows in,
A great yellow Mandarin
With urbanity of manner
And unconsciousness of sin;
All the women, like a harem,
At his pig-tail troop along;
And, like all the East he grows in,
He is Poison when he's strong.

Tea, although an Oriental,
Is a gentleman at least;
Cocoa is a cad and coward,
Cocoa is a vulgar beast,
Cocoa is a dull, disloyal,
Lying, crawling cad and clown,
And may very well be grateful
To the fool that takes him down.

As for all the windy waters,
They were rained like tempests down
When good drink had been dishonoured
By the tipplers of the town;
When red wine had brought red ruin
And the death-dance of our times,
Heaven sent us Soda Water
As a torment for our crimes.

- G.K. Chesterton

Sol i poesia: Llorenç Riber

2009-07-25T21:57:00.030+02:00

Ahir vaig poder veure una posta de sol d'un roig encès, vermell com les flames, com les magranes, com els calius d'un foc ancestral, allà, en mig del mar, des d'Estellencs, i em vaig recordar dels versos del poeta de la ruralia Llorenç Riber:

Madona de sa Cabana,
aixecau-vos de matí
i veureu el sol sortir
vermell com una magrana.

Veureu com el món dormit
dins la llum se renovella
i tota cosa ix més bella
de la negror de la nit.

Cantúria fresca d’ocells
en les verdes esponeres;
núvols que semblen banderes,
boires que semblen vaixells.

Sobre les cases llunyanes
torterolets de fum fi;
en l’aire viu del matí
joia viva de campanes.

Sortiu, que per onsevulla
tremola un fràgil encís:
ai, quin tresor fonedís!
una gemma en cada fulla!

Deixau ja el llit i el llençol,
madona de sa Cabana,
que sobre el pla se desgrana
ja la magrana del sol,

i la mar i sos esculls
amb la muntanya infinita
se fa amorosa i petita
per entrar dins vostres ulls.
Llorenç RIBER (1881-1958. Els rústics madrigals)

Poc a poc,
el vermell de foc
es va ajuntar amb els blaus de la mar i del cel,
i ja va ser una fusió de colors...

Un grill de taronja dins l'espai blau, lilós!

On acaba el cel?
On comença el mar?

Arriba l'hora violeta!

Els arbres de Federico García Lorca

2009-07-25T20:18:00.016+02:00

Els poetes, els poetes de sang, tenen una sensibilitat que ens fa veure les coses com si fos la primera vegada que les veiem. Com podem mirar de nou els arbres, sentir el vent, les formes, la mar...

Vet aquí el que em va suggerir fotogràficament aquest poema, quasi un haiku, "Árboles" (1919), de Federico García Lorca, durant una estada pictòrica a la Fundació S'Olivar a Estellencs (Mallorca) :

ÁRBOLES

¡ÁRBOLES!
¿Habéis sido flechas
caídas del azul?
¿Qué terribles guerreros os lanzaron?

¿Han sido las estrellas?

Vuestras músicas vienen del alma de los pájaros,
de los ojos de Dios,
de la pasión perfecta.
¡Árboles!
¿Conocerán vuestras raíces toscas
mi corazón en tierra?

Arbres!
escorça de cocodril,
ballau una dansa tèrbola,
torta,
com gegants petrificats,
embalsamats.

Arbres!
per volar,
per dansar,
teniu les arrels que us aguanten.

Arbres!
Sòlids en els vostres fonaments,
deixau-me ballar amb el vent
entre les vostres branques,
les nits de lluna plena!

Etimologies curioses: tennis, quetxup.

2009-06-14T23:00:00.012+02:00

Després d'un temps de molta de feina, torn al blog per comunicar-me amb les amistats.

I ho faré amb unes etimologies curioses:

Sabíeu que la paraula tennis que hem agafat de l'anglès, és una paraula que la llengua anglesa agafà del francès antic: tenetz o tenez, present d'indicatiu del verb tenir, que era una expressió que s'usava quan et tiraven una cosa perquè l'agafassis: tenez! (agafa!). O sigui que quan et tiraven la pilota, et deien: tenez, i en parla anglesa: teniz, tennis.

I que la paraula quetxup, la famosa salsa de tomàtiga, que a vegades veiem en anglès: ketchup, és una paraula d'origen xinès: ke-tsiap, que volia dir "salmorra de peix", i que no tenia tomàtec, que és un afegitó USA, que feien amb xampinyons, cogombres, nous i ostres.

Ja veieu les voltes que dóna el món amb les paraules i com van canviant.

De llibres: Com parlar dels llibres que no hem llegit.

2009-02-07T18:58:00.006+01:00

Encara que sembli contradictori acab de llegir un llibre que es diu: Com parlar dels llibres que no hem llegit. És un llibre escrit pel francès Pierre Bayard, el 2007 i publicat en català el 2008 (Barcelona: Empúries).

D'entrada he de dir que el títol és molt cridaner però enganyós, en el sentit que poder parlar de llibres que no hem llegit requereix una certa cultura i contacte habitual amb el món dels llibres.
L'autor comença el llibre amb una frase provocativa i quasi repetitiva: «Hi ha diverses maneres de no llegir, la més radical de les quals és no obrir cap llibre.»

Pierre Bayard desmitifica el llegir molts de llibres. No cal acabar tots els llibres que començam. Com a lectors tots hem deixat més d'un llibre a les poques pàgines de lectura decebuts o avorrits per l'argument que tracta. Podem fer, i de fet feim, una cosa quan anam a una llibreria: fullejar els llibres. Atrets pel títol o per una caràtula de propaganda que ens diu que el llibre que tenim davant els ulls és únic, i que si no el llegim ja no serem mai més persones, l'agafam i el fullejam. Després veiem que no n'hi ha per tant, o fins i tot, ens agrada i el compram.

També si tens bons amics o amigues lectors que et comenten un llibre és una manera d'ampliar el nostre camp cultural i de lector en potència. A vegades descobrim quan llegim el llibre del que tant ens han parlat, que a nosaltres no es diu res. Clar, cadascú duu el seu llibre interior.

I que dir dels llibres que ja hem oblidat, que no recordam més que vagament que un dia en un passat molt llunyà de la memòria hi fou present, però ara ja no és el cas. Però tampoc és una tragèdia, ja que sempre ens recorda l'autor «Comencem a oblidar des del moment que comencem a llegir»

El llibre m'ha agradat i sobretot m'ha fet pensar. Hi he trobat uns quants conceptes ben interessants:

•La biblioteca col·lectiva: «que està composta per llibres destacats de cada tema» (p. 83).
•La biblioteca interior: «el subconjunt de la biblioteca col·lectiva que cadascú habita de forma individual» (p. 83).
Habitar els llibres, és una expressió que m'agrada. Els llibres es fan vida interior, les hi donam un sentit, ens moblen interiorment, ens omplen espais, desigs, sentiments, espais i mons que no coneixeríem mai si no fos pels llibres i la lectura.
•El llibre interior: «el conjunt de representacions mítiques, individuals o col·lectives , que s'interposa entre el lector i qualsevol escrit nou» (p. 92). Pierre Bayard ens explica com aquest llibre interior condiciona la nostra lectura de forma involuntària.
Per altra banda, fet gens estrany, tot el que anam vivint, sentint, llegint forma part de la nostra història personal, individual, i és des d'aquesta història personal que construïm i interpretam el món. En el fons, tant els taoistes com els clàssics de la literatura tenen raó qua diuen que la vida és un somni. I els somni, somnis són. Vivim en un maya (il·lusió, fantasia, quimera, ficció, al·lucinació, segons el diccionari sànscrit-català d'Òscar Pujol), en un món que fins i tot els físics diuen que no és el món real, que vivim en un món interpretat pel cervell. Sense aquesta interpretació no entendríem el món, que seria un cúmul de vibracions.

Per acabar, qui té por als llibres? Fullegem-los, mirem només la coberta, l'índex, l'autor, imaginem noves històries a partir del títol, somiem, no tinguem por a ser incorrectes. En el fons com diu P. Bayard «els llibres constitueixen una mena de segon llenguatge que ens serveix per parlar de nosaltres mateixos, per representar-nos davant dels nostres interlocutors i per comunicar-nos-hi» (p. 134). Quasi res!

Quins són alguns dels vostres llibres interiors? Us convid a escriure-ho.

Toca ferro! Una expressió a recuperar!

2009-01-17T13:09:00.002+01:00

Des de fa molt de temps quan una persona vol evitar un malefici o una cosa que duu mala sort empra un calc lingüístic de l'espanyol: "toca fusta" en lloc de l'expressió genuïna que tenim en llengua catalana que és tocar ferro.

Quan era al·lot —i podíem jugar al carrer—, ens entreteníem amb un joc que consistia en passejar-te, anar d'un lloc a l'altre, i si el que duia el joc et tocava, i tu tocaves alguna cosa de ferro dels edificis o del carrer, guanyaves. El joc es deia: toca ferro.

Fa molts d'anys, més d'una dotzena, record que en un article en Josep M. Espinàs al diari, parlava de recuperar expressions perdudes o substituïdes per altres alienes, una era la que he esmentat.

Ara en tenim una bona ocasió: toca ferro! Una expressió ben nostrada que ha estat quasi substituïda del tot i que cal recordar i recuperar. Ho fareu?

Més Shakespeare (II): To be or not to be...

2009-01-13T20:13:00.015+01:00

To be or not to be (Ser o no ser, 1600-1601), deu ésser sens dubte una de les frases literàries més conegudes per tothom. Només un geni com Shakespeare pot escriure en trenta-nou versos tots els dubtes de l'ànima humana enfront de la mort "aquest país no descobert", la lluita entre la rebel·lia contra les injustícies de la vida i l'acceptació de les ferides, fondes i sagnants que ens arriba a inferir i que no sabem com hem pogut aguantar ni com les soportam.

Surt a l'acte III, escena 1 de Hamlet, de William Shakespeare, assaboriu-lo vers a vers en la seva versió original en anglès (després ve una versió en català):

HAMLET

To be, or not to be: that is the question:
Whether 'tis nobler in the mind to suffer
The slings and arrows of outrageous fortune,
Or to take arms against a sea of troubles,
And by opposing end them? To die: to sleep;
No more; and by a sleep to say we end
The heart-ache and the thousand natural shocks
That flesh is heir to, 'tis a consummation
Devoutly to be wish'd. To die, to sleep;
To sleep: perchance to dream: ay, there's the rub;
For in that sleep of death what dreams may come
When we have shuffled off this mortal coil,
Must give us pause: there's the respect
That makes calamity of so long life;
For who would bear the whips and scorns of time,
The oppressor's wrong, the proud man's contumely,
The pangs of despised love, the law's delay,
The insolence of office and the spurns
That patient merit of the unworthy takes,
When he himself might his quietus make
With a bare bodkin? who would fardels bear,
To grunt and sweat under a weary life,
But that the dread of something after death,
The undiscover'd country from whose bourn
No traveller returns, puzzles the will
And makes us rather bear those ills we have
Than fly to others that we know not of?
Thus conscience does make cowards of us all;
And thus the native hue of resolution
Is sicklied o'er with the pale cast of thought,
And enterprises of great pith and moment
With this regard their currents turn awry,
And lose the name of action.--Soft you now!
The fair Ophelia! Nymph, in thy orisons
Be all my sins remember'd.

OPHELIA
Good my lord, How does your honour for this many a day?

En català, les versions més conegudes són les de Josep M. de Sagarra (que cercaré i posaré) i la de Salvador Oliva que us mostro a continuació:

HAMLET
Ser o no ser: aquest és el dilema:
si a l'esperit li és més noble sofrir
els cop i els dards de la ultrajant fortuna,
o armar-se contra un mar de sofriments
i enllestir-los lluitant. Morir, que és com dormir,
res més: dir que amb el son finalitzem
els mals del cor, les mil ferides naturals
que la carn va heretar. És un final
per desitjar devotament. Morir, dormir,
i potser somiar; aquest és el destorb:
perquè els somnis que habiten en el son de la mort,
un cop ja ens hem desprès d'aquella pell mortal,
ens imposen respecte, és aquesta la causa
que fa que les desgràcies durin tant.
Perquè, si no, qui podria aguantar
les fuetades i les burles d'aquest temps,
l'insult de l'opressor, l'ultratge del superb,
tot el dolor de l'amor menyspreat,
la lentitud de la justícia,
la insolència dels càrrecs, i el desdeny
que dels indignes rep la gent de mèrit,
si pogués un mateix donar-se el cop de gràcia
amb un simple punyal? Qui portaria el pes
d'una vida cansada de queixes i suors,
si no fos per la por d'alguna cosa
més enllà de la mort, aquest país no descobert
que no deixa tornar de les seves fronteres
a cap dels viatgers, que ens confon el desig,
i ens fa suportar els mals que ara tenim
més que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts?
Així, doncs, la consciència en fa covards a tots,
i així el color natiu de la resolució
queda esblaimat pel pàl·lid deix del pensament;
i els projectes més alts i de més importància,
per aquesta raó desvien el seu curs,
i perden fins i tot el nom d'acció.
Però ara, silenci. Bella Ofèlia!
Ninfa, que siguin recordats els meus pecats
en les teves pregàries.

OFÈLIA
Bon milord,
com està vostra altesa, últimament?

Si voleu veure el famós monòleg recitat per Kenneth Branagh clicau aquí. Entre els cinèfils hi ha un cert debat sobre quina de les dues versions està més ben interpretada, si l'anterior d'en K. Branagh o la de Laurence Olivier (clicau aquí).

En tot cas, m'agradaria saber la vostra opinió: quina us ha agradat més?

Per acabar de completar el tema hi ha estudis sobre com s'ha traduït Hamlet al català. Un d'aquests escrits és el de Helena Buffery titulat: El parany del ratolí: the translation of Shakespeare into Catalan (1997). O el laboriós treball del professor J. Mercader de l'institut de secundària Puig Castellar que s'ha entretingut en trobar 365 frases extretes de les traduccions al català de les obres de W. Shakespeare.

Un tast de Salvatore Quasimodo: "Isola" (Illa)

2009-01-13T00:09:00.015+01:00

Salvattore Quasimodo (1901-1968), un gran poeta italià, premi Nobel de literatura de l'any 1959.

Illenc, de Sicília, una terra com Mallorca enmig de la Mediterrània.

La solitud, l'hermetisme en la recerca d'una llibertat interior, la mort i la vida formen part de les seves característiques com a escriptor.

Però millor deixar parlar alguns del seus poemes:

Ognuno sta solo sul cuor della terra
trafitto da una raggio de sole:
ed è subito sera.
Tothom es troba sol en el cor de la terra
travessat per un raig de sol:
i el vespre ve tot d'una.
(Versió catalana de Susanna Rafart i Eduard Escoffet).

M'agrada aquesta Isola, plena d'amor per la terra, amb un vers final d'una gran força poètica (...i em refugio en les coses perdudes):

ISOLA

Io non ho che te
cuore della mia razza

Di te amore m'attrista,
mia terra, se oscuri profumi
perde la sera d'aranci,
o d'oleandri, sereno,
cammina con rose il torrente
che quasi n'è tocca la foce.

Ma se torno a tue rive
e dolce voce al canto
chiama da strada timorosa
non so se infanzia o amore,
ansia d'altri cieli mi volge,
e mi nascondo nelle perdute cose.

(S. Quasimodo: Tutte le poesie. Milano: Mondadori, 1995, p. 60).

(Foto: R. Bassa. Illa de Cabrera)

ILLA
Només et tinc a tu
cor de la meva raça

L’amor que et tinc m’entristeix,
terra meva, si el capvespre exhala
foscos perfums de tarongines,
o de baldres, i serè,
avança amb roses el torrent
a tocar de la desembocadura.

Perquè si torno als teus ribatges
i en el cant una veu dolça
crida des del camí insegur
no sé si infància o amor,
ànsia d’altres cels m’envolta,
i em refugio en les perdudes coses.
(Versió catalana de Susanna Rafart i Eduard Escoffet).

•I m'impressiona la soledat, aquest home sol, que és un infern sol:

AL TUO LUME NAUFRAGO (Foto: R.Bassa)
Nasco al tuo lume naufrago,
sera d'acque limpide.

Di serene foglie
arde l'aria consolata.

Sdradicato dai vivi,
cuore provvisorio,
sono limite vano.

Il tuo dono tremendo
di parole, Signore,
sconto assiduamente.

Destami dai morti:
ognuno ha preso la sua terra
e la sua donna.

Tu m'hai guardato dentro
nell'oscurità delle viscere:
nessuno ha la mia disperazione
nel suo cuore.

Sono un uomo solo,
un solo inferno.
(S. Quasimodo: Tutte le poesie. Milano: Mondadori, 1995, p. 85).

Un poc de Shakespeare, si us plau (I)

2009-01-12T22:54:00.003+01:00

Com més conec l'obra de William Shakespeare més m'entusiasma. És un compendi de filosofia, art, enginy, coneixement de l'ànima humana, humor, tragèdia...

Per això, de tant en tant escriuré algun breu fragment d'alguna obra seva per compartir amb els amics d'aquest blog.

Avui comença la primera:

«Us prego que no destrosseu més arbres escrivint cançons d'amor a l'escorça»

«I pray you, mar no more trees with writing love-songs in their barks.»

Ironia quasi ecològica que li dirigeix el noble Jacques (Jaume) a l'enamorat Orlando (Orland).

Si voleu llegir l'obra completa la trobareu a: Al vostre gust/As you like it: Acte III, escena 2. 254-255).

Casualitats/Sincronicitats: el bloc d'en Ramon Bassas

2009-01-12T10:34:00.011+01:00

Algunes, poques, vegades passa descobrir un nikename pel món d'Internet.

Però vet aquí que he descobert un mataroní que nom quasi igual: Ramon Bassas, i que també té un blog a blogspot:

http://ramonbassas.blogspot.com/

I com no podia ser d'altre manera, a més del nom, ens uneix l'afecció per la literatura, la filosofia, l'art, el pensament filosòfico-religiós (tot i que jo som més taoista), i fins i tot... Bach!
Qui diu que no hi ha sincronicitats/casualitats?

De llibres: La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata

2009-01-05T19:36:00.012+01:00

Aquests dies he rellegit el llibre del primer Nobel japonès: Yasunari Kawabata (1899-1972) titulat: Nemureru bijo (La casa de les belles adormides).

He dir que d'entrada em pensava que el tema d'un vell que va a una casa de cites i dorm amb joves narcotitzades amb les que no pot fer l'amor ni les pot despertar, seria un tema decadent o un xic escabrós. No és així.
El llibre d'un poc més de cent pàgines té una gran força narrativa. L'estil narratiu ens atrapa i ens fa còmplices muts de la història.

•La vellesa. Els vells:

El sentiment de la vellesa es troba present des del principi de la narració. Eguchi, el protagonista, de seixanta-set anys no se sent tan vell com el seu amic que li havia parlat del lloc i que «era ja tan vell que havia deixat de ser home» (p. 13). Lletjor, "soledat tenyida de tristesa", desolació, vergonya, "repulsiva senilitat"... Sentiments encontrats, provocats ja per aquestes expressions. És vell! que ens diria Kavafis (o canta Lluís Llach), un altre gran poeta de la vellesa.

•El cos de les belles adormides:
El cos de les belles ha de parlar d'alguna manera, i Kawabata ho fa a partir de la descripció d'algun detall dels cossos nus de les joves: una mà, els dits, un braç (La mà dreta de la noia sortia del cobrellit. El seu braç esquerre estava estirat en diagonal per dins els llençols. La meitat del polze de la mà dreta s'amagava sota la galta. Els dits relaxats pel descans estaven lleugerament corbats —tot i que no prou per amagar els adorables clotets on s'unien a les mans i, sobre el coixí, acompanyaven el rostre» (p. 14), els cabells, la seva fragància, el nas i els llavis. La seva/la nostra mirada llisca lentament, eròticament, pel coll, les espatlles, els pits... el protagonista torna a contemplar «de nou el front i les galtes, i la línia infantil de la barbeta i el coll». L'ús de les olors per trencar amb els límits del llenguatge.
Bellesa i joventut s'ajunten per torbar-nos. Tot en les noies s'oposa a la vellesa.

•El rerefons de la natura…
Com també fa Michima, el seu gran amic i escriptor, a la tetralogia de El mar de la fertilitat, la descripció del paisatge, d'un detall de la natura, com una pinzellada d'un quadre zen, sorgeix enmig de la tensió narrativa. Així, al passar per un bosc de bambús el protagonista es fixa com «llançava reflexos de plata a la llum del matí», les fulles era «fines i suaus, de plata pura, i les tiges també eren de plata», mentre en el sender que vorejava el bosquet «florien els cards i els esbarzers» (p. 29).

•Darreres reflexions:
Ens trobam sens dubte davant una obra mestra, i ho és perquè amb una pinzellada ens suggereix un món d'emocions: la decrepitud de la vellesa, la recerca de la joventut en el cos de noies també joves, però adormides, quan ja només et queden els records, el passat. Eros i Tànatos, simbòlicament presents.

No us contaré el final. L'obra és el reflex d'una imperfecció volguda, quasi budista zen. Contenció, repressió, però també covardia, por, desig, erotisme subtil, possessió, soledat. En definitiva sentiments humans, dels pobres humans i... a més, vells!

La bellesa, talment l'he contemplada,
que tinc la vista plena de bellesa.
Línies del cos. Llavis vermells. Membres voluptuosos.
(Kavafis: Talment he contemplat...)

Facebook i Steven Johnson

2008-12-31T18:01:00.008+01:00

Acabo de fer-me fa molt poc usuari de Facebook, una eina que m'imposava un poc, com si descobrissis a un sector desconegut part de la teva intimitat per Internet. És clar, la intimitat que es deixa descobrir. A vegades, un sent la temptació de viure una altra vida imaginada.

Però del que volia parlar és d'un llibre de Steven Johnson que es diu "Sistemas emergentes. O que tienen en común hormigas, neuronas, ciudades y software" (México: Fondo de Cultura Económica, 2003), era un llibre que tenia aparcat des de feia més de quatre anys i que al veure Facebook me n'he recordat d'unes reflexions que l'autor ja feia l'any 2001, quan va escriure el llibre. Ja preveia tota aquesta moguda entre la no-separació entre vida pública i privada, de retrobar amics i fer-ne'n de nous per Internet i de la que ara se n'aprofita Facebook.

A continuació us mostro uns fragments del que diu Steven Johnson:
«Todos esos programas de autoorganización que rastrean nuestros gustos e intereses y los confrontan con las conductas de poblaciones mayores son el comienzo de una progresión que conducirá en cuestión de años, hacia un mundo donde interactuaremos regularmente con medios que parecen conocernos en algún aspecto fundamental. El software reconocerá nuestros hábitos, anticipará nuestras necesidades, se adaptarà a nuestros cambios de humor.» (p. 184).

I poc després, segueix:
«La emergencia aplicada trascenderá con creces la construcción de aplicaciones de manejo más sencillas para el usuario. Transformará toda nuestra definición de la experiencia mediática y desafiará muchas de nuestras suposiciones habituales acerca de la separación entre la vida pública y la privada.» (p. 186).

I en conseqüència «el juego se convierte en algo mucho más parecido a una performance (actuació) en vivo: se adapta a su público, exalta ciertas rutinas y descarta otras.» (p.188).
«Podremos encontrarnos en varios grupos diferentes, distribuidos en distintas categorías: ciudadanos de la tercera edad de asilos, residentes del West Village; GenXers; fanáticos del lacrosse. Si visitamos el canal guía para cada grupo, encontraremos una lista confeccionada con programas de un espectro de toda la oferta disponible.» (p. 190).

El que ara esper és que Facebook sigui un element per obrir fronteres mentals i amistats i que no sigui utilitzat amb finalitats comercials per descobrir els gustos de determinats grups i enviar-nos publicitat, o encara més mal pensat, amb finalitats policials o polítiques per descobrir grups determinats d'amics. Uf!, només de pensar si hi hagués hagut aquestes eines de control en temps del règim dictatorial de Franco. Siguem optimistes!

Etimologies curioses: simposi

2008-12-27T18:56:00.005+01:00

La paraula simposi ve del grec sympósion que significa banquet, i que a la vegada es deriva de les paraules: píno 'beure' i syn 'juntament', o sigui 'beure junts'.

Quan vagi al pròxim "Simposi de didàctica del català per a no catalanoparlants" dels meus amics de la Universitat de Vic, ja estaré preparat per a gaudir juntament de la seva companyia.

L'espera, antesala de la felicitat

2008-12-26T17:09:00.008+01:00

Acab de veure una conferència d'Eduard Punset (que us convit a escoltar) sobre "Per què som com som" (Redes) en la qual ha dit una frase amb molt de sentit comú i que ja coneixien els poetes i els literats:

«La felicitat està a l'antesala».

És a dir, moltes de vegades la felicitat es troba en el viatge a Ítaca, en el procés d'espera. Quan hem arribat, el cervell deixa de funcionar d'una determinada manera i torna a un cert repòs.

Saint-Exupéry al seu excel·lent llibre de "Le Petit Prince" ho narra molt bé quan la guineu li demana que el Petit Príncep li digui a quina hora arribarà: "si arribis a les quatre, a les tres començaré a ser feliç", li diu la guineu (cap. 21).

Els filòsofs i savis antics ens han parlat del sentit de l'espera, però avui amb les presses no aprenem a esperar, tampoc ensenyam a les noves generacions el sentit d'esperar.
I en l'educació i en la vida té tot el sentit el refrany: "Més saben dels camins les tortugues que les llebres".
Us esper amb més converses!

Etimologies curioses: escola

2008-12-26T13:47:00.009+01:00

La paraula escola prové del grec skole, que significa lleure.

La paraula volia significar que en el temps lliure un s'apropava al coneixement.

En canvi, ara, per a molts, la paraula escola significa obligació, lloc on no passar gust, avorriment.

Per a altres, desposseïts, la paraula escola encara significa un somni al qual ells no poden arribar.

Nota: El primer escriptor que usà la paraula escola en català —com tantes altres— fou Ramon Llull al segle XIV.

Els set pecats capitals (IV): L'ira

2008-12-24T21:03:00.013+01:00

Una vegada més l'Enciclopèdia ens ajuda a definir l'ira:

«Emoció bàsica que sol manifestar-se amb una forta descàrrega del sistema nerviós autònom, sovint acompanyada d'activitats somàtiques agressives (injúries, càstigs, venjances, etc) i normalment provocada per ofenses o restriccions reals o imaginàries.»

L'ira es troba molt lligada a l'ego. Quan hom es creu que l'han ofès o que li neguen alguna cosa, pot sortir l'ira. L'ira és un punt més de la ràbia: «Torbament de l'ànim irritat, violentament enutjat. Tremolava de ràbia. La ràbia se l'emportava.» Té cosines menors: l'enrabiada, l'enuig, la irritació, la indignació... I altre majors: la còlera, la fúria...
L'ira la m'imagino de color vermell, com la cara de les persones quan estan posseïdes per aquesta emoció. Pot ser l'animal que més si assembli sigui un gall de brega, un ca que borda furiosament o un bou quan envesteix. Poc raonament i molt de jo.

Tant l'ira com la ràbia es troben lligades a la impotència de no poder dominar una situació que no és com voldríem que fos. El mal és quan volem obligar a canviar a l'altra exercint alguna forma de violència. I a més, ve molt fàcil, és una explosió, com un volcà sobtat, i cal molt d'autodomini per controlar-la. Reconec que és una emoció per no sentir-se'n gaire orgullós, ja que l'ira/l'enuig et fa creure que tens tota la raó. No matises quan estàs en mans de l'ira, encara que sigui en la forma de la seva germana menor, la ràbia.

Cal no confondre-la amb la indignació, que és quan ens tracten indignament, valga el joc de paraules que tenen la mateixa família etimològica: la dignitat, a la que totes les persones tenim dret. Hi ha una santa indignació.

L'ira ens duu a un debat entre violència i agressivitat, on comença una i acaba l'altra? Debat que a vegades, he trobat poc resolt.

Curiosament, en català escrit la paraula ira és una de les més antigues documentalment parlant, ja es troba a les Homilies d'Organyà, allà al segle XII, quan la llengua començava a fer les primeres passes escrites.

Els set pecats capitals (III): La supèrbia

2008-12-24T19:39:00.011+01:00

L'Enciclopèdia catalana fa una definició molt interessant de la paraula supèrbia: «Excessiva estima de si mateix que es manifesta per una ostentació de la pròpia superioritat, amb menyspreu dels altres. La moral catòlica n'ha fet un dels set pecats capitals, consistent en l'amor desordenat de si mateix com a principi i fi del propi ésser.»

A diferència de la saludable autoestima i de l'orgull legítim, la supèrbia a més de ser excessiva estima de si mateix, en fa ostentació i la llança a la cara de les altres persones. Pot ser per això sigui un més dels excessos de l'ego i que les religions han anomenat "un pecat". El seu contrari és la humilitat.

Lao Zi diu al Daodejing:
«24. El qui es posa de puntetes no s'aguanta dempeus. El qui fa grans gambades no camina. El qui es deixa veure no llueix; el qui sobergueja no esdevé il·lustre; el qui lluita no obté mèrit; el qui es glorieja no es converteix en cabdill.
Des del punt de vista del dao, tot això és "escreix i faramalla" i el món natural ho menysprea. Per tant, el qui té el dao no s'hi uneix.» (Daodejing. Barcelona: Proa, p. 73. Trad. de Sean Golden i Marisa Presas).

El superb es creu per sobre de les altres criatures. Es pensa que quan nasqué ell/ella es romperen els motlles. És més que un egoista. L'egoista mira per a si mateix, però no menysprea a l'altre, en el fons el tem; l'altre el fa sentir insegur, pensa que li prendrà alguna cosa que li pertany a ell, és una malaltia de la possessió mal entesa. El superb és un grau més, pensa que és el millor i menysprea els altres. Ell és el centre del món: jo he fet, jo som, jo tenc... són el seu cant identificador. Res fora del superb, té importància. Hi ha dues races: jo... i els altres.
També incita a la rebel·lió. Satan fou un àngel rebel i caigut per la seva supèrbia.
(Fotos: Fotosearch)

L'animal que m'imagin pot representar el superb és l'indiot, ni tan sols és un paó. No, és l'indiot. Un animal que ni té unes plomes belles ni un bell cant. Quan era nin i passàvem per davant un corral on hi havia indiots, xiulàvem, i l'indiot tot d'una responia amb el seu ridícul glo-glo-gloc, estufava les plomes negres i el cap tornava blau, com si estàs molt enfadat per haver-nos atrevit a envair l'aire del seu espai, a existir dins el seus dominis encara que fos amb un xiulo. D'aleshores ençà quan veig una persona superba, "creguda" d'ella mateixa, amb ve al pensament la imatge de l'indiot de la meva infància i em fa somriure, fins i tot el trob teatral, com un actor que fa d'espadatxí a les comèdies, i es passeja amb l'espasí a punt.

Sort que la cultura popular ho desdramatitza qualificant els superbs de "capdefaves".

Els set pecats capitals (II): la gola

2008-11-29T10:44:00.007+01:00

Un d'altre dels que s'anomenen pecats capitals és la gola, que se sol definir com l'apetit desordenat en el menjar i el beure. D'entrada he de dir que és un "pecat", una transgressió que pot semblar menor, comparada amb altres.

On comença i on acaba el "desordre" en el menjar i el beure? I si ens agrada el dolç? Què feim? Caure en la temptació, com deia Oscar Wilde?

Quan una persona és menjadora de mena, com pot entendre, si passa gust, quan s'ha d'aturar de menjar o de beure? En tot cas, he de dir que hi ha una diferència entre el passar-se en el menjar o en el beure. L'alcoholisme és una dependència perillosa, tant pel mateix interessat com per als altres, ho és per a la salut física i mental, en el fons és una droga. Ara venen unes festes consumistes on el menjar i el beure aniran a balquena, on els accidents automobilístics provocats per un excés d'alcohol, augmenten.
Foto: Déjeuner sur l'herbe, de Monet (1865-1866). Font: Wikipedia.

Si et passes habitualment en el menjar, primer ve l'obesitat i després els problemes de salut, el colesterol, el sucre alt, circulatoris... I com ara no està ben vist estar grassos, a vegades, l'interessat es modera o el metge el fa moderar.
És com tot, com diu la saviesa popular: totes les masses fan mal.

Ara, explica tot això a les persones que passen fam de veritat. És una impudícia. A més d'un plantejament elitista des de les classes benestants.

Personalment, tenc una espècie de teoria que he explicat a alguns amics i se'n riuen un poc, però que pens que té una base real més certa del que sembla: naixem amb una quantitat determinada de menjar tolerada per cos al llarg de la nostra vida, com més aviat la menjam, més possibilitats tenim d'acurçar-nos la vida.
Cal anar amb seny i un poc d'autocontrol. Si menjam més espaiament i amb una quantitat més regulada, ens podem allargar la vida. He llegit el cas d'algunes persones empresonades, o immerses en situacions de guerres i postguerres o en situacions de privació de menjar, que quan han tingut la oportunitat d'accedir lliurement a molt de menjar, s'han posat a fer-ho, i al poc temps han tingut problemes de salut, quasi més greus que una certa privació. Si no és excessiva, és clar. No sigui cosa que ens passi com la somera de Balaam que entre tant de dubtar, quan va estar avesada a no menjar, es va morir.

El dejuni en determinades malalties ha estat un forma de depuració de determinades toxines del cos (com ens diu la medicina naturista), i també una forma de reivindicació o de protesta, com feia el Mahatma Gandhi. Fins i tot, està incorporat en les pràctiques religioses: el Ramadan, per al musulmans; el dejuni i l'abstinència per als catòlics, (qui no recorda, de quan era infant, la Quaresma, el no poder menjar carn en divendres...); els dejunis per als budistes, i així.

Foto: Gandhi amb Indira, nina, el 1939, en un dejuni. Font: Wikipedia.

En temps d'abundància i de consumisme en el menjar i beure, ja va bé que determinades veus ens recordin el tenir seny, un cert autocontrol, saber donar-li més d'un sentit a l'acte de menjar, no tudar, i ser solidaris, —sense falsos sentimentalismes tranquil·litzadors— amb els que pateixen fam per mor de les injustícies de la humanitat!

Una lliçó zen (禪, chán ) a Poblet, enmig de Voluntariat Lingüístic

2008-11-27T20:47:00.034+01:00

Un cap de setmana de mitjans d'octubre, per raons de feina sobre normalització del català, vaig ser a la Trobada Jaume I que, organitzada excel·lentment per la Universitat de València en el marc de la Xarxa Vives, reuní dos-cents joves voluntaris lingüístics universitaris d'arreu de les terres catalanes. Era una joia, veure tanta jovenesa pel català.

Una de les activitats culturals organitzades fou una visita guiada pel Monestir de Poblet. I quina no seria la sorpresa de joves i de més grans, quan en la visita per grups ens acompanyà un monjo de Poblet que començà a fer-nos preguntes, talment un monjo budista usa els koans*.

•Primer koan o pregunta:
Començà demanant-nos: —On vius?
La gent responia: a València, a Mallorca, a Mataró...

I el monjo ens respongué a tots: —No!

Davant la sorpresa general, ens digué: —Allà on tens els peus!
Aquest trosset és allà on "vius". Mai som a tot el lloc, només allà on tenim els peus!
Vosaltres no sou a Poblet, sinó al tros de Poblet que trepitjau.

Em recordà la millor tradició filosòfica budista i taoista: es tracta de viure l'aquí i l'ara, i d'estar ben afermats amb els peus al món.

•Segona pregunta:
—Què és el més important per a tu?

La gent responia de tot: l'amor, viure, estimar, l'honradesa...

—No!, ens digué. Respirar!! Si no respiram ens morim!

Vaig recordar el que diuen els monjos budistes, i els practicants zen, sobre la importància de respirar bé. Amb l'alè, l'alè vital, el Qidels xinesos, comença la vida a algunes religions i mites còsmics.

·«Sin respiración no hay existencia», diu el Tractat de la Flor d'Or de l'U Suprem. (De: Tratado de la Flor del Oro del Uno Supremo. Palma: Olañeta, 2008, p.142).
•Tercera pregunta:
—Què tenim al cap? Un palm de coneixement!
Però dividit en quatre dits: quatre dits d'enteniment, d'intel·lecte, quatre dits de... XXX (no ho record) i quatre dits d'intuïció, al final del cap.
Es tracta de mirar sense judici, sense que intervengui l'intel·lecte. Aquesta és la forma d'entendre les coses. Mirar des de darrera (i assenyalà la zona de la coroneta).
Nota: He mirat en acupuntura quin nom tendria aquest punt i és el GV-20 (Baihui). A més, quatre dits equivalen a 3 cun (uns 8 cm).
Pel que fa als chakras, correspon al Sahasrara o chakra dels mil pètals.

·Recordau a san Juan de la Cruz:
Para venir a lo que no sabes,
has de ir por donde no sabes.

•Quarta pregunta (aquesta de pragmatisme monacal):
—Veieu aquells bancs del monestir? A cada dos metres hi ha un forat, i un monjo que llegia al banc.
-Què creieu que hi havia en aquells forats? Per a què servien?
La gent responia: —Per respirar algú. —Per sentir des del celler o soterrani el que llegien!
—No, respongué. Hi havia una cadena que fermava el llibre que llegia el monjo. Som humans i despistats, i a vegades el llibre es podia deixar a qualsevol lloc, perdre's o fer-se mal bé. Però fermats per la cadena estaven obligats a no allunyar-se i no se'n perdia cap.
Els llibres, els manuscrits eren molt importants en aquells temps.

Nota:

*Koan (公案). Un koan és un problema en forma de pregunta que el mestre de zen planteja al seu alumne per comprovar els seus progressos. Té un sentit simbòlic, ja que serveix per despertar el coneixement i la il·luminació però a través de la intuïció i no de la raó. No es tracta de donar una resposta correcta, sinó de saber viure el conflicte.

Els set pecats capitals (I): L'enveja

2008-11-27T17:53:00.012+01:00

M'agradaria comentar els set pecats capitals però des d'un punt de vista filosòfic i amb un poc d'humor.

El Bosco: Els set pecats capitals (c. 1450).

Seguint la Viquipèdia:«Els Set Pecats Capitals són una classificació dels vicis esmentats en les primeres ensenyances cristianes catòliques per a educar i instruir els seguidors sobre moralitat».

Però no us preocupeu, no pens fer cap sermó sinó mirar d'entendre el sentit humà que reflecteixen.

Començaré per un dels que és més fàcil de detectar: l'enveja.

No sé perquè, però l'enveja la m'imagin groga, i dins el cos, la situaria a la vesícula biliar i a la bilis, que és el líquid, precisament de color groc, que segrega.

Quan alabau a una persona objecte de la mirada de l'envejós, com més l'alabau més li molesta, més groguenca se li posen la cara i l'expressió. Per començar, a la lloança de l'altre, l'envejós hi veu un atac indirecte personal contra ell. Deixa de ser el centre que voldria ser, quasi com a restes d'una enveja infantil, d'un pensament egocèntric, i ho és un altre.

L'envejós té una part de "voyeur", li agrada mirar, tant si és la sort de l'envejat, per patir; com la desgràcia aliena, per fruir.
(Detall de El jardí de les delícies, de El Bosco)
Com més obsessiva és l'enveja, més menysprea l'altra persona amb petits comentaris, amollats aquí i allà, en petit comitè. A vegades, aquesta enveja adopta l'aire d'una crítica, sense gaire fonament. Però, quin fonament li cal a l'enveja, si és irracional, primitiva, infantil: vull el que l'altre té, jo també m'ho mereixo.

Us contaré un vell conte per exemplificar el que és l'enveja:
Un califa tenia dos primers visirs, un dels quals envejava molt a l'altre. Un bon dia, el califa per posar-lo a prova, li digué a l'envejós: —demana'm el què vulguis i t'ho concediré, fins i tot, part del meu regne. Però, només et pos una condició: demanis el que demanis, al teu company, li en donaré el doble.
Sabeu què va demanar?... Què li tragués un ull!

Us demanareu: hi ha una enveja sana? Pot ser. Les coses mai no són blanques o negres. Si l'enveja cap a l'altre és un estímul per treure un incentiu, per treballar per aconseguir alguna cosa semblant a la que ha arribat l'altra, sense perjudicar-lo, pot tenir un costat positiu.

Lie Zi diu: «Sols quan es retorna a la igualtat i la unitat radical és possible evitar la perdició.» (Libro de la perfecta vacuidad. Barcelona. Kairós, 1987, pàg. 171)
Però alerta, diu una màxima oriental: l'enveja és pitjor que un foc. Pot passar d'escalfar a cremar tot el que l'envolta.

Un amic m'ha dit: els set pecats capitals són interessants, sobre tot si n'ets tu el protagonista.

Qui té por de la immersió lingüística?

2008-10-24T19:44:00.023+02:00

El mes d'agost passat, mentre era de viatge fora de Mallorca, m'he trobat a la premsa local una polèmica d'un inspector que ha escrit dos primers articles (13 i 14 d'agost) a un diari acusant a la immersió lingüística de ser responsable de l'analfabetisme funcional de la població escolar, que «se corren riesgos de estancar el desarrollo cognitivo del educando y, posteriormente, de activar mecanismos de autoprotección psicológica que hacen desinteresar al educando por todo aquello que huele a educación», a més d'afirmar que «en la actualidad, los verificamos al constatar que, entre los efectos negativos de la inmersión en catalán, fundamentalmente en los niños socioculturalmente más desfavorecidos, se encuentra un retraso cognitivo de casi dos años escolares» i de defensar el Manifiesto darrerament aparegut.

Pens que ha rebut una resposta contundent per part del pedagog Bernat Sureda (clicau l'article aquí al Diario de Mallorca) i posteriorment a partir d'una anàlisi i deconstrucció detallades del seu "estudi" per part de Miquel Rayó i d'Albert Català.

Però en el fons que es debat darrera aquestes polèmiques contra la immersió?
Molt senzill, en primer lloc i de manera evident hi ha la idea monoglòtica, del que pensa que només hi ha una llengua comuna i important que ha de ser l'espanyol. Ara bé, el que es proposa, en conseqüència és relegar a la intimitat de la família la llengua pròpia i històrica d'un territori concret, en el cas de les Illes Balears, la llengua catalana. Si la llengua catalana no s'ensenya a les escoles del país o només s'ensenya unes horetes (2-3), per dedicar més temps a la llengua espanyola, els infants, no l'aprendran bé, per tant, no la dominaran i no s'hi expressaran usualment. A més obligaran a que els habitants que ja parlen català, deixin de fer-ho per parlar l'espanyol amb ells, perquè han de ser "educats" i "respetuosos".

A més, si tots els infants que viuen a les Illes Balears, al País Valencià o a Catalunya aprenen bé la llengua catalana, —i com ha recomanat la Comissió d'experts de la Comunitat Europea, la immersió lingüística és un bon mètode per aprendre la llengua pròpia d'un territori—, ja no es crearan dues comunitat lingüístiques separades, tothom entendrà i arribaria a parlar el català en un termini de 15-20 anys. S'haurien acabat les frases del tipus: «no le entiendo, hableme en castellano».

És a dir, com volien els professors de la universitat de McGill de Montreal (vegeu la revista Infancia y Aprendizaje, 33, de 1986, pàg. 27-36) quan implantaren aquest sistema d'escolarització a la dècada dels seixanta al Quebec (Canadà), "rompre dues solituds". I això és la ideologia de fons que existeix quan s'ataca la immersió lingüística, relegar el català a segona llengua, i que la «lengua común» i si pot ser, única, sigui l'espanyol, així seguiran existint dues comunitats separades, i que quan es vulgui encendre el tió de la batalla de llengües hi hagi uns elements disposats a fer de repressors o de primer front. Només deixen una alternativa als catalanoparlants: que no parlin la seva llengua més que en la intimitat, dins l'àmbit familiar o com a cançó folklòrica. I entre el poder centralista de dalt amb la seva ideologia monoglòtica i els soldats de batalla de baix, estrènyer en una pinça que aïlli els catalanoparlants, que gustosament han d'usar «la lengua común» per ser educats i perquè ens entenguem tots.

Però que passa si tota la població aprèn el català? Que l'estratègia de la separació no funcionaria i que a la llarga tothom podria parlar el català, si volgués. És més, un catalanoparlant podria viure les vint-i-quatre hores del dia amb la seva llengua, sense haver de sofrir cap insult o cap "mobbing lingüístic".

Els que diuen que només es discrimina l'espanyol, els convit a que facin un experiment, acompanyats d'un notari i un sociòleg, si volen: durant un dia —i si es veuen amb ànims, durant una setmana— només parlaran en català, sempre i en tot lloc on vagin, sense canviar mai de llengua. Al cap del dia, (o de la setmana) comptaran les vegades que han estat insultats, renyats o convidats a canviar de llengua. I que vagin a comerços, a grans magatzems, a la policia, als jutjats, parlin amb un militar, a unes oficines, etc. Al dia següent, que facin l'experiment contrari, que només parlin en espanyol, i que també anotin totes les vegades que han estat insultats, renyats o convidats a parlar en català. I que ens diguin, el resultat real i sincer. I "científic", com les agrada escudar-se a vegades.

I per als que les hi agraden les dades i que diuen que els arguments que empra en Bernat Sureda i el que els subscriuen com jo —ja que hi estic d'acord—, són «disonancias cognitivas», aquí les hi present unes dades publicades a un estimat diari en castellà: El País (Uf, deu ser d'esquerres i catalanista!) amb el titular: «Los alumnos de 16 años afirman tener mejor nivel de castellano que de catalán». Les dades són d'una enquesta sobre 1.500 alumnes de 4rt d'ESO, feta pel Consell d'Avaluació del Sistema Educatiu a Catalunya: en escriptura, un 60.6% té un nivell molt alt de català i en castellà el 69.9%. En lectura, el 83.5% diuen tenir un nivell molt alt de català, i en castellà el percentatge de respostes afirmatives s'eleva fins al 88.2%. (El País, de 30-08-2008, pàg. 1, edició de Catalunya).

Per acabar, em sap greu que les crítiques contra la immersió lingüística venguin de part d'un inspector de les Illes Balears, que té l'obligació de fer complir la llei que diu que la llengua vehicular de l'ensenyament és el català. El que volem els que defensam la immersió lingüística és tenir un país unit, cohesionat, on cap immigrant no pugui ser discriminat, —però també que no discrimini— per no haver tingut l'oportunitat de conèixer bé la llengua pròpia del país.

Geometria sagrada (I). Aproximació al concepte.

2008-10-15T11:29:00.015+02:00

Aquest estiu passat que he estat de viatge pel nord de la Península, he pogut veure molts de monuments d'esglésies, finestres, rosasses, pintures prehistòriques i altres signes geomètrics que m'han duit a parlar d'un vell projecte que ja temps em burxa dins el cap: parlar de la geometria sagrada.

En el meu cas, en referiré a la geometria sagrada com aquella manifestació d'un sentit geomètric, d'un ordre intern que trobam dins les coses de la naturalesa i que l'home ha reproduït, però que també ha projectat des del seu interior cap a l'exterior per donar resposta o per manifestar la seva relació harmònica amb el món. Curiosament, aquest és el sentit etimològic que té la paraula original llatina religio, re-lligar. També significa escrúpol, delicadesa, conciència escrupolosa.

Significats aquests darrers, que m'agraden, en el sentit de veure en la geometria sagrada, l'expressió exterior, escrupolosa, atenta, arquitectònica a vegades, de l'ordre de les coses, de la geometria, que no ve a ser més que una projecció de la ment de la persona humana del seu sentit sentit estètic, d'harmonia, en unes formes concretes dins l'espai i a través del temps.
(Foto: Esglèsia de València, feta per R.Bassa)

Formes abstractes que representen no només una idea de l'espai, sinó l'apropiació d'aquest ordre intern que sorgeix, per a uns, d'un sentit numinós de l'existència i del món, i per a altres, com a mostra de l'enginy humà per expressar a partir de formes abstractes primigènies, formes que hi ha a la naturalesa: el cercle del sol, de la lluna, l'espiral de les closques dels caragols, l'hexàgon de les cel·les que fan les abelles, la verticalitat dels arbres. Formes, —juntament amb la simetria i la proporció—, que empra i ha emprat la humanitat per respondre al repte i al diàleg que li presenten les forces de la natura, però encara més, aquestes formes geomètriques han estat lligades a un sentit més profund de permanència, de no-mortalitat, de voler transcendir la part material i més exterior, per una expressió del sagrat, o si voleu, del món espiritual.

Al llarg d'una sèrie d'escrits al blog pens anar mostrant exemples d'aquest geometria sagrada, terme que s'ha popularitzat ja, per veure i reflexionar en veu alta, sobre aquest món de l'arquitectura i les formes perdurables, de sempre, quasi eternes, o si voleu, sagrades.

I com a exemple, vegeu, la idea de verticalitat, com a ús de la geometria sagrada a través d'unes imatges (extretes de Fotosearch i Quickimage): de la verticalitat natural de les estalactites,

a les columnes del temple de Karkak (Egipte)

o a la successió de verticalitats dels moais de l'illa de Pasqua.

El joc de l'enigmística: les endevinalles. (Literatura oral popular II)

2008-10-15T10:07:00.011+02:00

Després d'un estiu molt relaxat pel que fa a l'escriptura, que no al pensament, m'agradaria parlar del valor i sentit de les endevinalles.

Les endevinalles presenten un doble joc: per una part, un joc d'enginy a resoldre i, per l'altra, ho presenten en forma de metàfora (que consisteix en comparar la relació de semblança o l'element similar entre coses diferents). Repte a l'enginy i ús de la metàfora. Enigmística i poesia. Aquests són els trets més marcats de l'endevinalla.

Vet aquí un exemple del que dic, a veure si endevinau de quin aliment es tracta:

Una velleta tota arrugadeta
i a baix té una cueta.

Sí, ho heu endevinat! Comparar una pansa arrugada amb una velleta, i el cap del raïm que acostuma a quedar, amb una cueta, és un exemple de l'ús de la metàfora i el sentit poètic. I ara, us mostraré una de les endevinalles populars (que escriure en estàndard), arreplegades pel pare Ginard a Mallorca i que trob de les més poètiques que s'hagin dit mai:

Cada dia aixec el vol
i no tenc ales ni plomes,
faig les voltes més rodones
que la flor del gira-sol.
Som enemic del mussol,
que en veure'm ja s'arracona;
dels lladres som la vergonya
i dels fredolecs consol.

Podeu escriure'm dient la resposta.

L'endevinalla ha estat emprada des de fa mil·lennis per totes les cultures com una manera d'exercitar l'enginy i de dir les coses a mitges, per tal d'incitar la curiositat i la imaginació de l'oient, al temps que es podia convertir en una forma d'accedir a la informació desitjada o al poder que donava. Així, ja la trobam a l'Antic Testament; a l'enigma plantejat per l'Esfinx a Èdip, la resolució del qual el durà al poder i a la tragèdia de matar son pare i casar-se amb la seva mare; als contes de Les mil i una nits, o en escriptors medievals com Dante o Petrarca, entre molts altres.

Si bé les endevinalles populars no han anat, en general, dirigides als infants, el cert és que s'han convertit en una de les seves eines d'entreteniment i de joc, i avui permeten un treball educatiu a l'escola o fora d'ella, tant pel joc intel·lectual i d'enginy que proposen, com per introduir-nos en un món cultural i lingüístic de la nostra societat rural, ja quasi desapareguda del tot al llocs on ha estat substituïda per una societat de serveis.

I aquesta és una de les tasques en la qual insistesc més a les meves alumnes, futures mestres d'Educació Infantil: que emprin les endevinalles amb els seus infants. Que allà on ha desaparegut la relació amb el medi rural, natural, i on els padrins ja no juguen amb les endevinalles amb els seus néts, que sigui l'escola qui empelti una altra vegada la "saba de la terra", els mots antics però constants que perviuen dins la màgia dels petits poemes que són les endevinalles. Tasca esforçada la de la mestra —dic mestra, perquè, malauradament quasi no hi ha homes a l'etapa d'Educació Infantil— i d'una escola que vulgui estar al servei del seu país, que vulgui «retornar-nos el nom de cada cosa», com deia el poeta Espriu.

Desig final: esper que el nou pla d'estudis de mestre que el curs vinent començarà, proporcioni aquestes eines didàctiques per al treball del llenguatge oral a les futures mestres.

Literacitat. Unes reflexions sobre aquest concepte

2008-08-10T14:43:00.016+02:00

Des de l'àmbit de l'anglès s'ha anat introduint dins les llengües romàniques com el català, el francès i l'espanyol un nou terme per parlar d'alfabetització. Em referesc a la paraula literacy, traduïda per littéracie (i tambe litterisme, com proposa el BO del Ministeri d'Education Nationale de França) en francès; literacitat en català, o literacidad en castellà (com equivalent a alfabetización, alfabetismo o escrituralidad).

Font foto: quick-image.com

L'OCDE defineix la literacitat com a «l'actitud per comprendre i per utilitzar la informació escrita dins la vida corrent, al treball i dins la col·lectivitat en vistes a assolir fites personals i a estendre els seus coneixements i capacitats». La UNESCO ho especifica més al definir-lo com a «the ability to identify, understand, interpret, create, communicate, compute and use printed and written materials associated with varying contexts. Literacy involves a continuum of learning to enable an individual to achieve his or her goals, to develop his or her knowledge and potential, and to participate fully in the wider society.» (1)

També a partir de la dècada dels noranta del segle passat va començar a usar-se el terme critical literacy (2) (4), que podríem traduir per alfabetització crítica, per C. Lankshear & P. McLaren, P. (1993) i C. Like (1995)2. Tenia molt a veure amb els corrents sociològics neomarxistes anglosaxons que redescobriren a Paulo Freire o a Pierre Bourdieu que venien treballant des de finals dels anys seixanta en aspectes socials de l'educació.

En l'actualitat he de dir que el terme Literacitat crítica ja és usat pel grup de Recerca sobre Literacitat Crítica de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona però en un sentit encara més sociològic ja que estudien la Competència Receptiva Crítica (CRC) en estudiants de batxillerat i universitaris i que defineixen els objectius així:

«La CRC es refereix a la capacitat de poder inferir “el que hi ha darrera” de qualsevol discurs: la ideologia, el punt de vista, el propòsit, la ironia, unes determinades maneres de raonar, etc. A partir d'investigacions prèvies de tipus psicolingüístic, retòric, pragmaticodiscursiu i sociocultural, es proposa la delimitació dels components de la CRC, el disseny d'instruments per a la seva avaluació diagnòstica i la posterior elaboració de materials didàctics per al seu desenvolupament i aprenentatge. L'objectiu final és millorar la capacitat dels ciutadans per interpretar els discursos en una societat democràtica, electrònica, científica, complexa, plurilingüística i multicultural.»

De totes les maneres pens que ja dins el treballs de l'historiador de la cultura Roger Chartier es troben elements que funcionen i analitzen els aspectes més socials, i fins i tot polítics, dels textos escrits, i no puc estar-me de reproduir un estens fragment de la seva lliçó inaugural al College de France que va fer l'octubre de 2007, que em fa pensar en com —en un futur pròxim que ja és aquí— es poden enginyar els poders polítics conservadors i autoritaris per controlar fins i tot els textos escrits que circulin per Internet:

«La tercera tensión que atraviesa la historia de la cultura escrita enfrenta a las autoridades, que intentant imponer el control o monopolio sobre lo escrito, contra todos aquellos, más aun, todas aquellas para quienes el saber leer y escribir fue la promesa de un mejor control de su destino. Cada día, para lo peor y para nuestra propia verguenza, la crueldad de nuestras sociedades hacia los excluidos de lo escrito y hacia quienes la miseria del mundo y la brutalidad de las leyes han dejado sin papeles recuerda las apuestas éticas y políticas relacionadas con el acceso a la escritura. Es menester decir también, siguiendo el ejemplo erudito y cívico de Armando Petrucci y Don McKenzie, que estudiar, como historiador, los enfrentamientos enre el poder establecido por los poderosos sobre la escritura y el poder que su adquisición confiere a los más débiles es oponer a la violencia ejercida por lo escrito su capacidad de fundar —tal como lo enunciaba Vico en 1725— "la facultad de los pueblos de controlar la interpretación dada por los jefes a la ley˝.» (R. Chartier, 2008: 41)5.

Hauria estat bé que tinguéssim el terme alfabetizació per als processos d'aprenentatge de la lectura i l'escriptura produïts fora de l'edat escolar, i literacitat per a quan l'alumne aprèn el procès de llegir i escriure amb tota la seva complexitat i sentit social dins l'etapa escolar. Però el terme ja ha crescut i ha pres una volada que supera aquest sentit més material i funcional d'aprendre a llegir i a escriure per fixar-se en els usos personals i interpretatius, així com socials i polítics, del text escrit tant sobre format paper com digital. Esperem que donin fruit teòric i de pràctica social.

Pens que literacitat és un terme que ja no podem obviar en llengua catalana i que caldrà incorporar a la llista de termes nous en un futur pròxim pel TERMCAT, al menys dins el vocabulari de la pedagogia i la lingüística. A Google ja té en data d'avui 274 entrades en català.

Referències
(1) A Internet trobareu altres definicions, com la de Luke i Freebody (2000): http://www.llegir.net/aT/Literacitat.htm, però crec que els dues anteriors ja donen a entendre el concepte.
(2) Vegeu: Lankshear, C. & McLaren, P. (Eds.) (1993). Critical literacy: Radical and postmodernist perspectives. Albany: State University of New York Press.
Luke, C. (1995). Media and cultural studies. In P. Freebody, S. Muspratt, & A. Luke (Eds.). Constructing critical literacies. Crosskill, NJ: Hampton Press.
(3) Cassany, Daniel (2006): Rere les línies. Barcelona: Empúries.
(4) Vegeu el terme critical literacy a Wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/Critical_literacy
(5) Chartier, Roger (2008): Escuchar a los muertos con los ojos. Buenos Aires: Katz Editores.
(Font fotos 2 i 3: www.fotosearch.es)

Multilingüisme a partir de l'anglès?

2008-08-10T10:47:00.013+02:00

El mes de juliol passat vaig assistir a una conferència del professor Tilbert Dídac Stegmann, organitzada per l'Obra Cultural Balear a la Caixa Fòrum de Palma. El títol de la xerrada era: "La llengua catalana com a llengua d'ensenyament en l'àmbit internacional"; ara bé, com és molt habitual, el parlament del conferenciant tractà un altre tema amb més profunditat: la defensa d'una educació plurilingüe que pugui desenvolupar-se seriosament.
(Foto: Casa Aliança. Mataró, 2006)

Til Stegmann va fer una defensa molt aferrissada de sortir de l'enlluernament de l'anglès com a llengua única de comunicació dels europeus, i defensà «aprendre a aprendre llengües i construir una cultura multilingüe que permeti saltar d'una llengua a una altra». Aquest despertar a les llengües o eveil aux langues, permetria que si se té una base per aprendre llengües l'alumne tendrà «els fonaments per aprendre altres llengües». Parlà de la necessitat d'una didàctica del plurilingüisme, de la transversalitat del cervell per aprendre més d'una llengua i no separadament.

Pel que fa al català, es podria situar com a llengua pont per aprendre altres llengües romàniques com el francès, l'italià o el portuguès, a partir d'aprofitar els punts comuns que tenen totes elles. Però també vull advertir que arriba un nivell que cal aprofundir-les separadament. Ja explicaré el per què pens això en un altre comentari i en algunes propostes equivocades —sobretot des d'un punt de vista sociolingüístic— de "llengües comunes".

Les seves propostes, —tot i que algú hi pugui veure un interès per defensar el seu mètode Eurocom (clicau) d'aprendre les bases de diverses llengües de la mateixa família juntament— em varen fer reflexionar sobre la conveniència d'un autèntic ensenyament multilingüe a les escoles, sobre com ens hem girat massa cap a l'anglès, i oblidam que en el camp de les ciències humanes, és altament necessari el coneixement de llengües veïnes com l'italià, el francès o el portuguès, i també l'espanyol (encara que hi estiguem immersos per tot). Com pot un estudiant de literatura, de filologia, de filosofia, estar incapacitat per llegir Proust, Italo Calvino o Pessoa en la seva llengua original? O com pot un educador no poder accedir i llegir directament Le Monde de l'education, les novetats de les col·leccions de pedagogia de l'editorial Eunadi, d'Éditions du Seuil o a qualsevol estudi sobre el portuguès, per posar uns exemples.

Ningú no nega la importància de l'anglès com a llengua franca, especialment en el camp de les ciències, però, el cert és també que una metodologia de treball que fes reflexionar sobre les similituds per part d'una persona catalanoparlant per poder entendre mínimament un text en qualsevol llengua romànica, no estaria gens malament per afavorir actituds i maneres de pensar i aprendre llengües que fugissin de nous monolingüismes, amagats darrera la defensa de l'anglès com a llengua única de comunicació internacional. Matisar sempre serà educatiu i estimulant intel·lectualment. I ja és qualque cosa d'agrair que et facin pensar en un mes calorós de juliol a la Mallorca enlluernada de sol i de turisme.

Certament la didàctica d'ensenyament-aprenentatge d'idiomes necessita una renovació, o més ben dit, la incorporació de les aportacions d'aquests darrers deu anys de la lingüística, la neurolingüística, de la psicolingüística i la didàctica. Com és que ningú es planteja que passa amb l'ensenyament d'idiomes al nostre país, quan tants de joves estudien anglès, com a exemple paradigmàtic, i després de deu anys d'estar-hi en contacte són incapaços de parlar-lo o de llegir-lo amb un mínim de fluència? S'ha d'ensenyar més prest o bé d'una altra manera? Com? Amb quina metodologia? Amb quina base? Els reptes didàctics hi són i ens caldria que es creàs alguna comissió interdisciplinària d'experts que hi reflexionàs i hi treballàs seriosament i amb mentalitat oberta.

La saviesa dels refranys populars (Literatura oral popular, I)

2008-07-20T09:12:00.013+02:00

A vegades cercam en màximes llunyanes, d'altres països, algunes sentències que ens facin reflexionar o que ens orientin en algun aspecte concret de la nostra vida, i oblidam que també tenim en el camp de la literatura oral popular en la nostra llengua, els refranys.

Els refranys són sentències condensades fetes pel poble i que han anat passant de generació en generació per transmissió oral. Els canvis socials que ha sofert el nostre país, el pas d'una societat rural a una de serveis, fan de cada vegada més gran el tall entre tota la literatura oral emprada fins fa quaranta anys i el llenguatge d'ara. L'escola pot ser un dels llocs de recuperació del significat dels mots, del joc de la sentència que són els refranys. Però això sí, que sigui una cultura viva, no enllaunada només en uns llibres.

En un temps de rapidesa, els refranys són breus concentracions de saviesa. És cert que algunes vegades podem trobar refranys que es contradiuen, fins i tot n'hi ha alguns de sexistes, però la majoria ens transmeten una experiència de la vida, que pens cal aprofitar i que no tenen res que envejar als refranys orientals. A tall d'exemple avui n'esmentaré alguns:

1) "«S'al·lot troba en es pit lo que sa mare té a s'esperit»: ho diuen per indicar que les emocions de la dona que alleta repercuteixen en l'aliment que dóna a l'infant (Men.)."
Aquest refrany es pot considerar perfectament un precedent de les teories psicoanalítiques de Freud i de Melanie Klein, que ja parlava d'un pit bo i un pit dolent. Però també enllaça amb les teories dels vincle de Bowlby, i fins i tot, amb D. Winnicott i amb Françoise Dolto, i amb els moviments de recuperació de la vida emocional de l'infant i les persones adultes, de la defensa de l'alletament matern. Som un poc com hem estat mirats, sostinguts i fin i tot, alletats.

2) «Del que els ulls no veuen, el cor no se'n dol».

3) «Allà on pareix que no hi plou, no hi poden estar de goteres». És un refranys que em deia la meva mare, quan li parlava d'alguna persona que semblava que tenia una cosa molt bona i que jo en volia una d'igual. El diccionari català-valencià-balear (DCVB), d'Alcover-Moll, i afegeix l'explicació: «vol dir que les aparences són enganyadores». Encara en l'actualitat, té vigència, i amb unes bones amigues dels Serveis Lingüístics de Catalunya n'hem rigut, divertidament, pensant amb tanta aparença com hi ha pel món.

4) «Les coses d'aquests món, verdes i madures són». EL DCVB explica: «indica que la vida és plena d'alternàncies o variacions».

5) «Ahir pastor, i avui senyor». El DCVB ens aclareix: «Es diu refererint-se a canvis ràpids de fortuna».

Vull tornar pròximament sobre el tema i les aportacions de la literatura oral popular, la etnopòetica com l'anomenen ara, i mostrar la vigència i sentit dels embarbussaments, de les endevinalles, de les frases fetes, de les gloses, de les rondalles i de tants de camps d'una oralitat que cal reivindicar en un món de la uniformització.

Si en voleu llegir més, us recoman dos llibres i un diccionari:

•BASSA, Ramon et alt. (2000): Qui barata, el cap es grata. Els refranys i les frases fetes. Palma: Moll.
•PARÉS PUNTAS, Anna (1999): Tots els refranys catalans. Barcelona. Edicions 62.
•Diccionari català-valencià-balear (10 vol.). Palma. Moll. (Hi trobareu molts de refranys i frases fetes d'acord amb el mot d'entrada).

Què ens ensenya el dharma, o siau qui sou. Una reflexió sobre el Bhagavad Gita

2008-06-29T15:26:00.024+02:00

Fa estona, en converses mantingudes amb n'Òscar Pujol, sobre la Bhagavad Gita —inclosa dins aquesta gran obra universal que és el Mahabharata—, parlarem del concepte de dharma que hi surt, quan Arjuna li diu a Krishna que no es veu amb forces d'emprendre la batalla contra els seus parents:

«Quan veig tots els meus parents, O Krishna, que han vingut aquí en aquest camp de batalla,
I. 29 La vida s'escola dels meus membres i aquests defalleixen, la boca se'm torna seca i eixuta; una esgarrifança envaeix el meu cos, i els cabells em tremolen de por; [...]
I.31 I veig presagis de desgràcia, O Krishna. No puc obtenir cap glòria si mato els meus propis parents en el sacrifici de la lluita.» (Bhagavad Gita. Palma: Moll, 1988. 2a ed. Trad. d'Elisabet Abeyà, sobre la versió anglesa de Joan Mascaró, editada per Penguin Books Ltd).

Però, vet aquí el que li contesta Krishna:
«II. 16 L'irreal mai no és: el Real mai no deixa d'ésser. Aquesta veritat ha estat vista per aquells qui poden veure la veritat».

I segueix:
«II. 31 Pensa també en el teu deure i no dubtis. No hi ha glòria més gran per a un guerrer que lluitar en una guerra justa».

Ara bé, en el fons aquesta guerra és contra un mateix, contra el seu egoisme, contra el seu ego. Per això cal posar tot el propi ésser per actuar: «II. 47. Posa el teu cor en l'acció, però mai en la seva recompensa. No treballis per a un resultat, però mai no deixis de fer la teva feina».

I aquest deure no el pot fer un altre per nosaltres, però tampoc nosaltres ens hem de carregar el deure d'un altre:

III. 35 Compleix el teu deure, encara que sigui humil, i no el canviïs pel d'un altre, tot i que fos més elevat. Morir complint el propi deure és la vida: viure complint el d'un altre és la mort».

«IV.17 Sàpigues per tant què és l'acció, i també sàpigues què és l'acció errònia. I sàpigues també d'una acció que és el silenci: misteriós és el camí de l'acció.
18 L'home que en la seva acció troba el silenci, i que veu que el silenci és acció, aquest home en veritat veu la Llum i en totes les seves accions troba pau».

Em queda el dubte d'entendre, si quan actuam d'acord amb els designis kàrmics, som actors o instruments de les accions que s'han generat. Què pensau?:
XI. 33 Alça't per tant! Guanya la glòria, venç els teus enemics i gaudeix del teu reialme. Amb el fat de llur Karma, els he condemnat a morir: sies tu només el meu instrument».

XVIII. 7 No és correcte deixar de fer la tasca sagrada que s'hauria de fer. Aquest abandó de l'acció seria un engany de tenebres.
Jo aquí, hi veig un altre missatge que normalment no se'n parla, i que una vegada vaig llegir unes frases atribuïdes a Mandela, encara que no tinc clar que les digues, on es deia que hem de brillar amb tot l'esplendor que duim a dintre, amb tot el que som. Que és el nostre deure d'amor cap els altres treure el millor que tenim. Si t'agrada cantar, canta; si t'agrada, escriure, intentau-ho! Si saps treballar al fusta, fes-ho! Si t'agrada cuinar, fes menjars, no perdis el temps amb altres coses! Brilla! Deixa les falses modèsties per als timorats!

•Queden aspectes a reflexionar i he dir que no els tinc clars, no tinc respostes: quina és la tasca sagrada a fer? Ens podem abandonar o no en l'acció? Hi ha un responsable? Personalment, no m'han agradat mai les persones que diuen que compleixen ordres, que no poden fer res més, però que s'alineen amb les injustícies...
Gandhi va seguir el seu dharma* enfront de l'opressió anglesa de l'Índia, sense usar la violència, però sense defugir la seva acció compromesa...

Quines reflexions en feu?
N'haurem de tornar a parlar.

*«Dhárma: llei; principi; naturalesa, caràcter, essència AV+ (segons la interpretació tradicional és allò que aguanta una cosa o allò que fa que una cosa sigui el que és; el dharma és tant la llei interna d'una cosa —la seva natura o svabhava, la seva fermesa— com el funcionament extern de la cosa; el dharma fa doncs que la cosa continuï essent el que és i funcioni o es comporti de la manera que li és pròpia; quan, a causa d'alguna disfunció, la cosa deixa de comportar-se segons la seva pròpia natura, aleshores el seu comportament esdevé adharma, val a dir una mena d'actuació que va en contra del seu propi principi i que si perdura conduirà ineluctablement a la destrucció de la cosa; el desenvolupament d'una malaltia és un exemple clar de la disfunció del dharma; la noció de dharma es pot aplicar a diferents nivells: cosmològic, moral, físic, teològic, etc.)». (Diccionari sànscrit-català, d'Òscar Pujol. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2005, pàg. 441).

Coses que fan que el cor bategui més de pressa. (Seguint a Sei Shonagon)

2008-06-29T12:21:00.018+02:00

(Detall. Esglèsia de st. Francesc. Palma)

És l'estiu, i ja sabeu que diu el refrany: «A l'estiu, tota cuca viu». És a dir, l'estiu és un temps d'expansió, de vitalitat, de vacances, també de suors. I he pensat que era un bon moment per compartir alguns pensaments de Sei Shonagon, la nostra dama de la cort Heian del Japó, amb els pacients lectors d'aquest blog.

•Coses que fan que el cor de Sei Shonagon li bategui més de pressa (Quadern de capçalera. Barcelona: La Magrana, 2007, pàg. 70-71):

«Un pardal que dóna menjar als seus petits.
Passar per un indret on hi ha nens que juguen.
Dormir en una cambra on s'ha cremat encens.
Observar el vidre del nostre mirall xinès, tan elegant, s'ha entelat una mica.
Veure un noble que fa aturar el seu carruatge davant casa nostra i mana als seus criats que ens anunciïn la seva arribada.
Rentar-se el cap, arreglar-se i posar-se vestits perfumats. Fins i tot quan ningú no ens veu, aquests preparatius produeixen un gran plaer.
És de nit i esperen visita. De cop i volt es posa a ploure, i el vent ataca les finestres».

Després de la mirada subtil de Sei Shonagon, us convido a que escrigueu algunes coses que us fan bategar el cor, que us han impressionat. Ho podeu fer a l'apartat de comentaris del blog, en forma de frases curtes, com a pensaments alats, com a instantànies fotogràfiques, mentals. El vostre nom no importa, si no voleu. És una invitació a l'expressió lliure, al contacte amb el vostre desig intern, a recordar aquell detall que us va impressionar, que he descobert que us ha marcat.

Començaré amb algunes coses que en fa bategar el cor:
Mirar velles fotos, especialment quan em veig més jove, o surten persones que ja no hi són.
L'hora blava dels estius, quan lluiten la darrera claror amb l'arribada de la primera foscor.
Aquella mirada.
Mirar el mar i sentir cantar una mèrlera en la llunyania.
Els records.
Una coincidència.
Una frase que esperava.
Esperar...

Ànim i no sigueu persones tímides, atreviu-vos a somiar, deixau la vostra empremta al món! Brillau amb llum pròpia! És el vostre dhárma*, siau qui sou!

*Fixau-vos en el que diu el diccionari sànscrit-català d'Òscar Pujol (pàg. 441) sobre el dharma:
«Dhárma: llei; principi; naturalesa, caràcter, essència AV+ (segons la interpretació tradicional és allò que aguanta una cosa o allò que fa que una cosa sigui el que és; el dharma és tant la llei interna d'una cosa —la seva natura o svabhava, la seva fermesa— com el funcionament extern de la cosa; el dharma fa doncs que la cosa continuï essent el que és i funcioni o es comporti de la manera que li és pròpia [...]».
Pròximament parlaré amb més detall d'aquest concepte.

Mirades (III): Uns retrats de dos cavallers i dues dames

2008-06-15T02:15:00.023+02:00

Del codi Carpaccio al codi da Vinci i al codi Dürer

Quasi sempre les imatges parlen per si soles. Com a comparança i continuació d'alguns detalls ja comentats a un escrit de juny anterior, sobre el quadre del Jove cavaller de Carpaccio, voldria mostra un altre quadre on també surt un ermini, pintat per Leonardo da Vinci.

Observem l'ermini del cavallers de l'ordre de l'Ermini com eren els Urbino. I que sortia al quadre del cavaller esmentat abans de Carpaccio:

•Però també Leonardo da Vinci pintà una altra dama amb una rialla enigmàtica i una bellesa pàl·lida i inquietant. És el Retrat de Ginevra de Benci, fet cap el 1474, possiblement per celebrar el seu matrimoni amb Luigi di Bernardo Niccolini. Els poetes de l'època deien que era la dama més bella de Florència, amb els seus cabells rossos i els seus ulls obscurs.

El cap de Ginevra llueix com el de la lluna rodona amb un raig de llum contra el retallat fons fosc de l'arbre, un ginebró, en homenatge al nom de la model, que es mostra amb una severa presència emmarcada per uns rinxols daurats i una altra rialla enigmàtica. Afortunadament no veim els puntets que emprà Leonardo i que emmarquen els ulls, el nas, els llavis i la part dreta del perfil de la dama.

Leonardo deia que ell volia «fer que una superfície plana mostràs un cos com si fos modelat i separat d'aquest pla».

Una fina camisa de seda amb un solitari botó d'or cobreix el seu pit. També observem les dues ditades del pintor sobre el rostre al costat de l'ull:

•En contraposició amb l'altre cavaller, tenim el Cavaller, la mort i el diable, gravat d'Albrecht Dürer (1471-1528), i dibuixat només tres anys després, el 1513. Observem la diferència d'estils i d'impacte visual, en un artista que visqué al mateix temps que Carpaccio, però amb un tractament tan diferent, però també amb tants de simbolismes: la mort, el dimoni, el viatge de la vida...

I, curiosament, tornam a trobar-nos amb Leonardo da Vinci, ja que el cavall que feu Dürer era una còpia del que havia pintat Leonardo, com podeu veure:

Dec aquesta informació a: Henry ROX: "On Dürer's Knight, Death, and Devil", a: The Art Bulletin, Vol. 30, No. 1, (Mar., 1948), pp. 67-70.

Bé, deixem per avui el tema dels cavallers i les dames. I ja hi tornarem en una altra ocasió. Però, ja veiem com en l'art, així com ens ho trobam a la vida, hi ha imitacions i recreacions que poden ser tant o més suggerents que els originals que han generat les idees. Una vegada vaig llegir que en l'art només es permet la còpia quan va seguida de l'oblit —o l'assassinat— de l'original. Dures paraules!

El poder vist des del Tao (Daodejing)

2008-06-12T22:29:00.020+02:00

M'agradaria parlar del poder des del punt de vista taoista. M'agraden els taoistes i el seu pensament, pot ser perquè són un poc "anarcos", i després de viure a un país i un moment històric autoritari i intolerant en els anys seixanta i setanta, on tothom donava ordres, regles sobre el que llegir i el que estava prohibit, el que no fer, el que era pecat o immoral, el que calia pensar, el que estava permès i el que no, el poder del sense sentit, perquè sí, perquè "mano jo", per l"adicción al régimen", per les assignatures pendents que un deixà de viure... tenir la ment lliure, és el que més valor.

El millor sempre és deixar parlar a les fonts, al Tao, en aquest cas. El Tao acostuma a descol·locar-te, quan esperes que et digui una cosa et diu el contrari del que el sentit comú esperaria que li diguessin. Vet aquí dues cites, que resulten ambigües i desorientadores:

XVII

«Del poder més alt, el poble només sap que existeix. El poder inferior a aquest, el poble l'estima i el lloa. El poder inferior a aquest, el poble el tem. El poder inferior a aquest, el poble el menysprea.

La desconfiança genera desconfiança. El caut estalvia les paraules. Quan ha complert la seva tasca i els afers funcionen, el poble diu: «ho hem fet nosaltres».

(Traducció de Seán Golden i Marisa Presas: Laozi. Daodejing. Barcelona: Proa, 2000, p. 59).

XXIX

«Jo veig que el qui vol governar el món tot intervenint en el curs de les coses no assolirà mai el seu objectiu. El món és un estri rebut del cel, ningú no pot intervenir-hi, ningú no pot aconseguir-lo. El qui vulgui intervenir-hi fracassarà; el qui vulgui aconseguir-lo el perdrà. Les coses de vegades van al davant, de vegades van al darrera; de vegades alenen suaument, de vegades esbufeguen; de vegades són fortes, de vegades són febles; de vegades destrueixen, de vegades són destruïdes. El savi defuig l'excés, l'extravagància i l'arrogància.»

A mi, però, m'agrada el que diu:

Allò que és tou i feble venç allò que és dur i fort (Tao, XXXVI).

I em va suggerir escriure el poema següent (VIII. Poemes del Tao. Pollença: El Gall, 2004, p. 19):

VIII
Són molts de savis
els que diuen que el tou
venç el dur i fort.
Però veig com el que és tou
és arraconat pel que és fort.
Però això ho veig ara.
Quan ho veig a través
de la cortina del Temps,
veig que el fort no era res.

Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg!

2008-06-12T01:32:00.017+02:00

He tornat a escoltar la cançó de Raimon: "Jo vinc d'un silenci", i he de dir que en els moments de dubtes, de pressions dels poderosos, dels qui manen, dels nous i dels vells poders, dels escolanets que serveixen i imiten el poder, em ressonen les seves paraules:

Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg,
de gent que va alçant-se des del fons dels segles,
de gent que anomenem classes subalternes,
jo vinc d'un silenci antic i molt llarg.

He pensat en la Mallorca de fa cinquanta anys, de fa trenta i també en la que ens ha tocat viure ara.

He vist aquest silenci, he viscut dins aquest silenci de les classes que anomen, i que Gramsci anomenava, subalternes. Són els poders fàctics, els poders opressors que han estret el coll i a vegades, han malbaratat la vida de molta de gent. Cada poble té el seus petits cacics locals.

Us contaré una anècdota personal que m'explicà un amic del meu padrí fa uns trenta anys, poc abans de morir.

Havia emigrat a França des d'un poble de muntanya, prop de Palma, dins la primera dècada del segle passat. Quan tornà al seu poble per primera vegada després d'haver anat a França, es trobà amb el cacic local i el saludà. Rebé una envestida verbal per resposta, i li digué que com s'atrevia a mirar-lo als ulls directament un jovenel·lo sense vergonya, a ell, un superior.

Això passava a la Mallorca profunda de fa més setanta anys! Algú, critica el sistema feudal del Japó del segle XIX, però, d'illa a illa no estàvem tan lluny.

Enteneu ara els teixits antropològics que han mogut i mouen els poderosos, els que donen i neguen els noms, la paraula i la mirada?

Per això, girant la frase de Lluís Llach, a mi sí que «em sap greu dur la boca tancada», encara que alguns ens hagin «fet del silenci, paraules». I per això, en frases solemnes, manipuladores, justificadores, emmascadores, «no hi he cregut mai».

El més terrible, i fatigós, és que a aquesta lluita, «que és sorda i constant», si han afegit unes noves generacions, peons "tècnics" que compleixen ordres, i cadells més subtils, a vegades, i més mals de desemmascarar que quan el poder és més opressiu i groller.

Raimon, encara em ressonen les teves paraules!

Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg,
de gent sense místics ni grans capitans,
que viuen i moren en l'anonimat,
que en frases solemnes no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci que romprà la gent
que ara vol ser lliure i estima la vida,
que exigeix les coses que li han negat.

Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci que no és resignat,
jo vinc d'un silenci que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita que és sorda i constant.

Brollador eixut...

2008-06-08T03:50:00.026+02:00

Enguany que parlam i recordam tant en Joan Alcover, un brollador eixut amb el qual m'he trobat al Jardí Botànic, em du al record del temps que passa i no podem aturar, i m'evoca també un dels poemes més coneguts de Joan Alcover (1854-1926):

LA RELÍQUIA

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...

Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens féiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.

Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amors pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i réiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.

Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.

I em deman: s'eixuga la font o s'omple?

Mirades (II): El codi Carpaccio. Més sobre el jove cavaller, de Vittore Carpaccio

2008-06-08T01:41:00.035+02:00

És una feina quasi detectivesca trobar informació sobre el nostre quadre i la simbologia que hi ha per desxifrar el codi Carpaccio. Tot s'enllaça amb un altra història. Us contaré el que diuen els especialistes Konecny i Nickel.

•Per començar, els dos ocells que hi ha a la part superior esquerra són un falcó i una garça, que també surten a un gravat d'Albert Durer: Sant Eustaqui, de 1500-1501, i a la Festa del rosari, que Durer pintà a Venècia l'any 1506. Simbolitzen una lluita on ningú guanya de fet (Exito in dubio est), així com el destí inevitable, o sigui, com un visió taoista de la nostra actuació en el món.

•L'ermini que corre per l'aiguamoll de l'esquerra a la part inferior, era el símbol heraldic de l'Ordre del mateix nom, fundada pel rei Ferran I de Nàpols l'any 1465. I a la qual també pertanyien els Urbino, poderosa família a la que Leonardo da Vinci pintà el 1488 un quadre titulat: Dama amb ermini (1485-90, Museu Czartoryski, Cracòvia). La model és Cecilia Gallerani, la favorita i amant de Ludovic el Moro, que tenia l'animal al seu escut.

El cèrvol a la vora de l'aigua pot ser una insinuació que el jove cavaller fos com a sant Eustaqui. Els cans podrien representar la fidelitat.

•El cartellino o rètol de l'esquerra duu escrit: Malo mori/ quam/ foedari, o sia: "Abans morir que el deshonor".

•El de la dreta, sobre un arbre, diu: Victor Carpathius / finxit/ M.D.X., és a dir, el nom del pintor i la possible data de l'obra, 1510.

•L'arbre de darrera el cavaller és un roure, que pot significar el nom de la família della Rovere. Els lliris que destaquen al costat dret del quadre serien atributs de la Verge Maria i l'Anunciació, en honor al segon nom del cavaller Francesco Maria della Rovere, batiat el 25 de març, festa de l'Anunciació.

•Pel que fa al nostre cavaller, dret, va armat amb una armatura alla tedesca, a l'estil de com anaven a les primeres dècades del segle XVI els soldats alemanys. Al cap duu una boina negra. L'espasa és del tipus Katzbalger, l'arma típica dels Landsknechte, l'infanteria mercenària alemanya del segle XVI. La cota de malla també és d'estil germànic. La beina té una ratlles grogues semblant a l'estil hongarès.

•A més, el cavaller montat duu una roba amb quadres negres i grocs, igual que el color de les sabates del nostre jove cavaller, si ens hi fixa'm bé en la punta.

•En Nickel (1983) descobrí a una catedral (de Ragusa) que una estatua de sant Blai duia a la mà la maqueta d'una ciutat amurallada idèntica a la del quadre i que resultà ésser Ragusa, l'actual Dubrovnik. Això li donà també la pista per reinterpretar l'arbre alt de darrerra el cavaller que no representava el nom de la família della Rovere, sinó que jugava amb el significat de Dubrovnik (petit bosc de roures). Si no us sembla una tasca pròpia d'un Sherlock Holmes!

Podríem seguir deconstruint el quadre. Però, ha resultat apassionant anar descobrint el codi Carpaccio, els missatges que un pintor venecià del segle XVI, Carpaccio, posà dins un quadre d'un cavaller benplantat, que nosaltres comtemplaríem cinc-cents anys després.

Deix la incognita de qui podia ser el nostre jove cavaller per a un altra ocasió.

Aquesta és l'experiència que avui he volgut compartir amb vosaltres, internautes!

Si en voleu saber més.
Fonts:
•Lubomir Konecny (1990): «Nouveaux régards sur "Le jeune chevalier" de Vittore Carpaccio». A: Artibus et Historiae, vol. 11, n. 21, (1990), pp. 111-124.

•Helmut Nickel (1983): «"Young Knight in a Landscape": Christian Champion and Guardian of Liberty. A. Metropolitan Museum Journal, vol. 18, (1989), pp. 85-96.

•Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid.

Mirades (I): El jove cavaller en un paisatge, de Vittore Carpaccio

2008-06-07T21:34:00.016+02:00

El temps m'ha ensenyat que quan vaig a veure un museu, el millor és deixar-se dur per les imatges. Em passeig, mir, badoc, i de cop, un quadre, un detall, una cara, un color, sense saber ben bé per què, em crida, em toca l'inconscient i m'emociona unes fibres profundes, que estaven adormides, soterrades, per la quotidianitat i la vida serioso-acadèmica.

Això és el que em va passar fa un mes quan vaig anar a veure el museu Thyssen-Bornemisza. Passejant per les sales, de cop, un quadre, el quadre d'un jove cavaller en un paisatge, em digué: atura't! Mira'm, et parl a tu! Sí, a tu!

Hipnotitzat, com per un encanteri, vaig sentir que aquell quadre, aquell dia era allà per a mi. Que m'interpel·lava com els missatges dels déus criden i irrompen en la vida dels mortals. Bruscament, sense demanar permís, per què sí, perquè per això són déus!

Com més el mirava i em recreava en els detalls més coses veia: uns aucells barallant-se a dalt a l'esquerra, un ermini corrent entre plantes que no sabia destriar en la meva ignorància botànica (i que em recordaren les de la Primavera de Botticelli), uns rètols a la vora d'una planta o a un branca d'un arbre, hi ha un llac o un riu? què fan tants d'animals diferents?... Què feien allà tots aquells elements que se'm presentaven enigmàtics? Què em volia dir en Vittore Carpaccio? Quin codi Carpaccio hi havia?

L'atracció, ha arribat tant lluny, ha estat tan intensa, que he cercat i cercat al Google fins que he trobat indicis de part de la simbologia que hi surt. Ara, vull compartir amb vosaltres, invisibles lectors, alguns d'aquests detalls. Però, això serà en el missatge següent...

Nit de pluja sobre València

2008-06-07T20:18:00.041+02:00

Al meu país la pluja no sap ploure.
O plou poc o plou massa.
Si plou poc és la sequera,
Si plou massa és un desastre.
Qui portarà la pluja a escola?
qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

Raimon

Clicau sobre el títol i podreu sentir com diu la cançó en Raimon: Al meu país la pluja no sap ploure

Dijous passat, a la nit, —convidats per l'organització (UPV) de les XVI Jornades de Serveis Lingüístics de la Xarxa Vives d'Universitats— varem pujar al terrat de l'edifici que té la Fundació Octubre de l'infatigable Eliseu Climent, a la ciutat de València. Feia una pluja fina però que calava, i que convidava a compartir el paraigües amb algú, com vaig tenir la sort de poder fer.

Del terrat es veia la ciutat plena d'antenes, però també destacaven dues torres, una, més il·luminada, la del Micalet. Mentre els nostres guies ens recitaven uns poemes d'autors valencians sota aquella brusquina tardoral, impertinent per ser el juny, la malenconia ens agombolava. I ens tremolava l'esperit.

I uns versos de Verlaine, apresos al meu batxillerat, vingueren als meus llavis:

Il pleure dans mon coeur
Comme il pleut sur la ville,
Quelle est cette langueur
Qui pénètre mon coeur ?

Ô bruit doux de la pluie
Par terre et sur les toits !
Pour un coeur qui s'ennuie
Ô le chant de la pluie !

Vaig atrevir-me a fer una foto, i de regal i quasi poèticament, les gotetes de la pluja s'han convertit en petites llunes i estels. La foto no és perfecta, però de la seva imperfecció ha sorgit un brotet de lirisme nocturn. O així ho he volgut veure i us n'he volgut parlar.

Al baixar a la planta principal, n'Eliseu Climent m'explicà, quan li vaig demanar com es trobava després de la caiguda: —bé, em respongué, però que també li preocupava la multa de 400.000 € que els hi havien posat per tenir un repetidor no autoritzat, per poder veure TV3 al País Valencià. Aquesta multa era la segona, que ja se sumava a una primera de 300.000 €, i em comentà: —i encara ens queden deu repetidors més. Arribarem al milió d'euros, de seguir així!

Ens separen el territori, ens volen trossejar, aïllar, i no ens permeten ni veure la televisió en català d'altres llocs dels nostres Països.

Ens cal solidaritzar-nos amb les campanyes d'ajut que hi ha en marxa.

Al meu país la pluja no sap ploure!
Ni les lleis tampoc!

Una mestra de l'Escola Nova: Rosa Sensat (1873-1961)

2008-05-27T21:18:00.027+02:00

Ahir, dilluns, al vespre vaig anar a escoltar una conferència de Pilar Benejam, mestra i catedràtica de didàctica de les ciènces socials de la UAB, sobre l'educadora Rosa Sensat, dins el cicle "Grans dones, grans valors".

L'important no va ser només el que va dir sobre l'ideari educatiu de Rosa Sensat. El que vaig trobar més interessant, i si m'ho permeteu, emotiu, va ser tornar a sentir aquell alè d'entusiasme per l'educació dels mestres de la renovació pedagògica catalana, que encara vaig ser a temps de trobar a les Escoles d'Estiu de finals dels seixanta.

Em vaig enrecordar també de Marta Mata i les seves primeres xerrades colpidores, decidides i fresques, a la primera Escola d'Estiu de Mallorca (1968), d'aquell vell ideari dels mestres republicans, de creure que l'educació si bé no canvia la societat, sí que ajuda a millorar-la.

Pilar Benejam digué: «Si no es desenvolupa tota la persona, no es desenvolupa la llibertat». Quines paraules més certes! M'han fet falta anys de professió i de vida per entendre'n l'autèntic sentit. Si l'educació no cerca permetre que es desenvolupi el millor que l'infant du a dintre no és educació, educere (treure fora).

També digué una altra frase: «A l'Escola Nova no fracassa ningú». S'aprèn per interès. El que Freinet deia: «Provoca la set, no obliguis a beure quan no se'n té». L'escola, aquesta nova educació, cerca animar, estimular, encoratjar...

«Aprendre a pensar, vol dir treballar amb rigor», no és tracta de la cultura de la competitivitat, és tracta d'aquell vell esperit noucentista, de la feina ben feta. Fent una tasca amb profunditat, es pot aprendre i educar-se molt. «És un esforç volgut, confiat, serè...». Avui, tot es fa amb presses. Hem oblidat l'antiga saviesa dels refranys: La feina és santa i assanta.

No em vull allargar més. Només compartir amb vosaltres algunes de les reflexions d'un mestra, la menorquina Pilar Benejam. Bona nit!

Un quadern de capçalera (Makura no Soshi)

2008-05-23T20:42:00.023+02:00

Aquest blog pren el nom de "Plagueta de nit" en homenatge al Quadern de capçalera (Makura no Soshi), el diari personal que va escriure la dama de la cort Heian, Sei Shonagon, al Japó a les darreries del segle X.

Allà hi escrivia els seus pensaments, les coses enutjoses, les coses que molesten, les coses que sorprenen, sobre arbres, aus, insectes, el sol, la lluna, els estels, un dia que el terra era cobert d'un bon gruix de neu...

En anglès es coneix com The Pillow Book, ja que eren uns quaderns que es guardaven al caixonet que feia de coixí per posar el cap. I en les versions castellanes s'ha traduït per El libro de la almohada. Trob molt encertada la traducció al català de Xavier Roca-Ferrer de Quadern de capçalera (Barcelona: La Magrana, 2007), que a més, és completa.

Us recoman la seva lectura, lenta, pausada, de cada breu capítol, i com a tast, vet aquí el començament:

«I. A la primavera l'hora que més em plau és l'alba. Els cims de les muntanyes es van retallant de mica en mica a mesura que la llum del sol els il·lumina, i els núvols llargs i prims de color violaci semblen esfilagar-se-s'hi a sobre.

A l'estiu són les nits. I no solament quan brilla la lluna, sinó també les nits fosques, quan les cuquetes de llum volen d'ací i d'allà. Fins i tot si plou, que boniques que són les nits d'estiu!

A la tardor adoro els capvespres, quan el sol se'n va a la posta fregant la silueta de les muntanyes i els corbs tornen als nius volant en grups de dos, de tres o de quatre. Però encara m'agraden més els estols d'ànecs silvestres, talment taquetes fosques en un cel llunyà. Quan el sol ha desaparegut, la canó del vent i el zumzeig dels insectes m'omplen el cor de melangia» (Pàg. 39).