Mirades (I): El jove cavaller en un paisatge, de Vittore Carpaccio

El temps m'ha ensenyat que quan vaig a veure un museu, el millor és deixar-se dur per les imatges. Em passeig, mir, badoc, i de cop, un quadre, un detall, una cara, un color, sense saber ben bé per què, em crida, em toca l'inconscient i m'emociona unes fibres profundes, que estaven adormides, soterrades, per la quotidianitat i la vida serioso-acadèmica.

Això és el que em va passar fa un mes quan vaig anar a veure el museu Thyssen-Bornemisza. Passejant per les sales, de cop, un quadre, el quadre d'un jove cavaller en un paisatge, em digué: atura't! Mira'm, et parl a tu! Sí, a tu!

Hipnotitzat, com per un encanteri, vaig sentir que aquell quadre, aquell dia era allà per a mi. Que m'interpel·lava com els missatges dels déus criden i irrompen en la vida dels mortals. Bruscament, sense demanar permís, per què sí, perquè per això són déus!

Com més el mirava i em recreava en els detalls més coses veia: uns aucells barallant-se a dalt a l'esquerra, un ermini corrent entre plantes que no sabia destriar en la meva ignorància botànica (i que em recordaren les de la Primavera de Botticelli), uns rètols a la vora d'una planta o a un branca d'un arbre, hi ha un llac o un riu? què fan tants d'animals diferents?... Què feien allà tots aquells elements que se'm presentaven enigmàtics? Què em volia dir en Vittore Carpaccio? Quin codi Carpaccio hi havia?

L'atracció, ha arribat tant lluny, ha estat tan intensa, que he cercat i cercat al Google fins que he trobat indicis de part de la simbologia que hi surt. Ara, vull compartir amb vosaltres, invisibles lectors, alguns d'aquests detalls. Però, això serà en el missatge següent...