dimecres, 12 de novembre de 2014

 

PLAGUETA DE NIT

(NIGHT-TIME NOTEBOOK)

dissabte, 21 de desembre de 2013

L'efecte Nazarín, o de la caritat a la justícia social

Hi ha determinades situacions en els quals se'ns diu: depèn de tu. És a dir, es deixa tota la responsabilitat sobre l'individu de situacions que, a vegades, no depenen d'una persona, sinó que la superen, i els motius poden ser socials, culturals o polítics.


A aquestes situacions les anomeno l'efecte Nazarín, en record de la pel·lícula de L. Buñuel titula precisament Nazarin (1958).
L'argument basada en l'obra homònima de Pérez Galdós és la història d'un capellà que recorre Mèxic i intenta solucionar determinades situacions. Es troba amb molts de problemes i incomprensions. I fracassos.
L'escena final del film és impactant. La darrera acció generosa del capellà Nazarín ha estat personal. Ha alliberat un gos del sofriment, però la vista de la càmera ens mostra que a darrera hi venen molts d'altres gossos també fermats.

Què ens vol dir, Buñuel? Què l'acció individual és insuficient? Què no és suficient amb respondre a un sol cas? És un escèptic? Un desconfiat respecte a la naturalesa humana? Vol criticar una església o els nous capellans que fan obres de caritat? Què hi ha una caritat mal entesa?
Pensem que encara no havia sorgit en terres de Mèxic ni del continent sud-americà l'anomenada "teologia de l'alliberament". Nazarín és un precedent del "capellà-obrer", del sacerdot que vol viure entre els pobres.

S'equivocaven Buñuel i Pérez Galdós amb el seu pessimisme? 
Els nous temps, una concepció més individual i optimista del món, barreja del "you can" i "somiem l'impossible", ens diuen que sí, que un sol acte individual pot ser molt important, com ho fou la senyora Parks es nega a cedir el seu seient de l'autobús a un blanc als Estats Units. Fou encarcerada, però també començà també d'una campanya contra l'apartheid liderada per Martin Luther King. Un senzill acte d'una dona senzilla. Però un gran pas cap a la llibertat.
Però, hi ara on som?


diumenge, 9 de juny de 2013

No som tristesa (Dos poemes)


 Fa molt. molt de temps que no escric al blog.  Un any? Més!
Lectures, feina, un ritme interior fugisser, han fet que no escrigui res. Però com diu la psicoanalista Françoise Dolto, la "mirada primordial"  ens és necessària.
Ara hi he tornat perquè he vist que l'anterior poema de Gioconda Belli ha tingut bona acollida entre alguns lectors navegants. I ho he fet amb un altre poema de Gioconda Belli que parla de l'alegria enmig de les llàgrimes i ferides de la vida.
Corren temps difícils, confusos, on el fort avassalla i humilia al dèbil, descaràdament... però la resiliència dels bons moments, del territori de la infància viscuda i que segueix dins nosaltres, ens fa resistir. Ja que com diu Gioconda Belli «estamos construidos de una gran esperanza» (estam construïts d'una gran esperança).

 Aquí teniu el poema:

Claro que no somos una pompa fúnebre...

Claro que no somos una pompa fúnebre,
a pesar de todas las lágrimas tragadas
estamos con la alegría de construir lo nuevo
y gozamos del día, de la noche
y hasta del cansancio
y recogemos risa en el viento alto.

Usamos el derecho a la alegría,
a encontrar el amor
en la tierra lejana
y sentirnos dichosos
por haber hallado compañero
y compartir el pan, el dolor y la cama.

Aunque nacimos para ser felices
nos vemos rodeado de tristeza y vainas,
de muertes y escondites forzados.

Huyendo como prófugos
vemos como nos nacen arrugas en la frente
y nos volvemos serios,
pero siempre por siempre
nos persigue la risa
amarrada también a los talones
y sabemos tirarnos una buena carcajada
y ser felices en la noche más honda y más cerrada

porque estamos construidos de una gran esperanza,
de un gran optimismo que nos lleva alcanzados
y andamos la victoria colgándonos del cuello,
sonando su cencerro cada vez más sonoro
y sabemos que nada puede pasar que nos detenga
porque somos semillas
y habitación de una sonrisa íntima
que explotará
ya pronto
en las caras
de todos.

  Gioconda Belli

Fa temps també vaig escriure a un llibre de poemes: Poemes del Tao (Pollença: El Gall, 2004), un poema seguint les ensenyances del Tao, on deia:
XXXIV
Tristesa

Tu, que ara plores,
pensa
que aquesta salabror
et serà retornada
amb llàgrimes de mel!
 (Ramon Bassa)

Etiquetes de comentaris:

diumenge, 12 de febrer de 2012

L'amor i les neurociències: hi ha una química de l'amor?


Ara que s'acosten festes nadalenques i d'amor, he trobat una entrevista a dos professors universitaris que parlaven de la química de l'amor.

Si us interessa escoltau l'entrevista completa:





Som més que hormones? Ens invadeix la neurociència?




Etiquetes de comentaris:

dissabte, 31 de desembre de 2011

"Jo, amor, he après a cosir amb el teu nom..." (Gioconda Belli)


Yo, amor, he aprendido a coser con tu nombre,
voy juntando mis días, mis minutos, mis horas

con
tu hilo de letras.
Gioconda Belli

Així diu un fragment del poema "Te busco" de Gioconda Belli.

Frase suggerent, condensada, minimalista, però plena de resonàncies. Ens recorda l'espera, una manera d'estimar des de la vida quotidiana.
«He après a cosir amb el teu nom...» també m'ha duit la imatge de la meva mare, cosint devora la màquina, en un temps de postguerra europea on hi havia poques coses i pocs diners, i tothom dins la llar feia el que podia per ajudar a estirar el carro.

Tambe ens suggereix, el silenci al que s'ha obligat sempre als oprimits, a les dones, als infants... Però aquests silencis (exteriors) no aturaven el pensament, eren com a gotes que travessaven el cervell, hi havia un pensament, una esperança: resistirem, arribarà un temps millor, no estic sola!

Per això, des del silenci, des de l'aparent soledat, estam units amb un fil de lletres i de paraules als altres per l'amor, pel fet de ser persones que viuen i volen viure entre persones.

Per a vosaltres, el poema complet de Gioconda Belli:

Te busco

Sola yo, amor,
y vos quién sabe dónde;
tu recuerdo me mece como al maíz el viento
y te traigo en el tiempo,
recorro los caminos,
me río a carcajadas
y somos los dos juntos
otra vez,
junto al agua.
Y somos los dos juntos
otra vez,
bajo el cielo estrellado
en el monte,
de noche.
Yo, amor, he aprendido a coser con tu nombre,
voy juntando mis días, mis minutos, mis horas
con tu hilo de letras.
Me he vuelto alfarera
y he creado vasijas para guardar momentos.
Me he soltado en tormenta
y trueno y lloro de rabia por no tenerte cerca,
en viento me he cambiado,
en brisa, en agua fresca
y azoto, mojo, salto
buscándote en el tiempo
de un futuro que tiene
la fuerza de tu fuerza.

Etiquetes de comentaris: ,

dimarts, 6 de desembre de 2011

Franz Fanon i el colonialisme mental (A l'any Fanon)

Font foto: http://frantzfanonfoundation-fondationfrantzfanon.com/

En el cinquantenari de la mort de Frantz Fanon (1925-1961), hauríem de tornar a recuperar la seva obra. Fanon fou un escriptor i metge psiquiatre nascut a la Martinica, que als anys cinquanta publicà la seva primera obra sobre els efectes del colonialisme sobre els colonitzats a Peau noire, masques blancs (1952).

En aquesta obra, personalment dolorosa, però aclaridora intel·lectualment, parlava de l'alienació que pateix el colonitzat —i en la qual es trobava son pare, la mare o la seva germana, d'aquí la dolorosa constatació—, com el negre volia imitar el blanc, "ser blanc" ( i si no que li diguin a Mickel Jackson, el negre que volia ser blanc).

Tal com ens recorda la politologa Françoise Vergès: «Et pour Fanon, le colonisé finit par intégrer ces discours de stigmatisation, le sentiment d’être inférieur, il finit par mépriser sa culture, sa langue, son peuple, il ne veut plus alors qu’imiter, ressembler au colonisateur. »
 És a dir, traduint les tesis de Fanon, «el colonitzat acaba per integrar el discurs de l'estigmatització, el sentiment de ser inferior, acaba per menysprear la seva cultura, la seva llengua, el seu poble, i no vol res mes que imitar, semblar-se al colonitzador.»

Després del seu pas com a metge per Algèria, veuria allà els mateixos mecanismes de funcionament de l'alienació del colonitzat, i resultat d'aquelles reflexions i anàlisis fou el llibre: Les damnés de la terre (Els pàries de la terra), publicat el 1961, on deia que: « La décolonisation est très simplement le remplacement d’une “espèce” d’hommes par une autre “espèce” d’hommes » (La descolonització és simplement el reemplaçament d'una "espècie" d'homes per una altra "espècie" d'homes). Els homes lliures, desalienats, havien de lluitar pel seu dret a ser persones completes.

Si tenim en compte que això ho escrivia als anys cinquanta en plena lluita d'alliberament d'Algèria contra la metròpoli francesa, comprendrem que el seu discurs i les seves tesis fossin molt mal vistes a França, inclosos per a intel·lectuals com Jean-Paul Sartre, o el Partit Comunista Francès que deia que s'havien d'esperar les condiciones socioeconòmiques adequades per a la independència d'Algèria.

Les seves tesis radicals, sobre la violència del colonitzat per desfer-se del colonialisme, en aquells moments de la història, no ens han de fer oblidar altres aspectes interessants des d'un punt de vista sociològic i cultural.
Concretament, pensant en les Illes Balears, o en els altres territoris dels P. Catalans, com Catalunya i el País Valencià, ens dóna elements per entendre l'alienació cultural, social i personal que els països colonitzats i els seus habitants sofreixen en mans d'unes burgesies i uns poders econòmics fàctics, col·laboradors de l'espoli econòmic, promotors de l'autoodi, instruments de l'alienació cultural, del menyspreu per la pròpia llengua (el català, en el nostre cas), i de la imitació, l'apropiació i la identificació total amb les valors i la llengua del poder central (l'espanyol). Tenim tema per reflexionar críticament i com diu Jean-François Bayllart, per rellegir Fanon.

•Fonts principals de l'article, clicau a sobre:
Sciences Humaine i l'article "Frantz Fanon contre le colonialisme"
Jean-François Bayllart: Relire Fanon (blog de 18 d'octubre de 2011)




Etiquetes de comentaris: ,

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Setembre ha arribat. Paisatge urbà

Ha arribat el setembre.
Mes tranquil a Mallorca, la calor començà afluixar.
Hi ha dies clars i el cel és més net.

Des de casa estant frueixo aquest moments mentre passen niguls de tots els grisos: obscurs, clars, blanquinosos, quasi de llet... que juguen amb una lluna petita com una tallada de meló d'eriçó.

Unes antenes i una xemeneia em recorden que el paisatge és urbà, però l'inici de la fosca ho difumina i suavitza els seus trets de ciutat en una negra silueta.

Setembre és aquí!

Etiquetes de comentaris:

diumenge, 21 d’agost de 2011

Els minarets de Khivà

 

Khivà, ciutat amurallada, que conserva la seva estructura medieval, està envoltada per una muralla vermellosa, com l'argila o l'arena del desert dels voltants.
 
 

 Crida l'atenció els seus diferents minarets on el color turquesa combina amb els vermell de les parets dels edificis i dels qual en podeu veure una mostra gràfica:





Etiquetes de comentaris: