"Jo, amor, he après a cosir amb el teu nom..." (Gioconda Belli)

Yo, amor, he aprendido a coser con tu nombre,
voy juntando mis días, mis minutos, mis horas
con tu hilo de letras.
Gioconda Belli

Així diu un fragment del poema "Te busco" de Gioconda Belli.

Frase suggerent, condensada, minimalista, però plena de resonàncies. Ens recorda l'espera, una manera d'estimar des de la vida quotidiana.

«He après a cosir amb el teu nom...» també m'ha duit la imatge de la meva mare, cosint devora la màquina, en un temps de postguerra europea on hi havia poques coses i pocs diners, i tothom dins la llar feia el que podia per ajudar a estirar el carro.

Tambe ens suggereix, el silenci al que s'ha obligat sempre als oprimits, a les dones, als infants... Però aquests silencis (exteriors) no aturaven el pensament, eren com a gotes que travessaven el cervell, hi havia un pensament, una esperança: resistirem, arribarà un temps millor, no estic sola!

Per això, des del silenci, des de l'aparent soledat, estam units amb un fil de lletres i de paraules als altres per l'amor, pel fet de ser persones que viuen i volen viure entre persones.

Per a vosaltres, el poema complet de Gioconda Belli:

Te busco

Sola yo, amor,
y vos quién sabe dónde;
tu recuerdo me mece como al maíz el viento
y te traigo en el tiempo,
recorro los caminos,
me río a carcajadas
y somos los dos juntos
otra vez,
junto al agua.
Y somos los dos juntos
otra vez,
bajo el cielo estrellado
en el monte,
de noche.
Yo, amor, he aprendido a coser con tu nombre,
voy juntando mis días, mis minutos, mis horas
con tu hilo de letras.
Me he vuelto alfarera
y he creado vasijas para guardar momentos.
Me he soltado en tormenta
y trueno y lloro de rabia por no tenerte cerca,
en viento me he cambiado,
en brisa, en agua fresca
y azoto, mojo, salto
buscándote en el tiempo
de un futuro que tiene
la fuerza de tu fuerza.

Franz Fanon i el colonialisme mental (A l'any Fanon)

Font foto: http://frantzfanonfoundation-fondationfrantzfanon.com/

En el cinquantenari de la mort de Frantz Fanon (1925-1961), hauríem de tornar a recuperar la seva obra. Fanon fou un escriptor i metge psiquiatre nascut a la Martinica, que als anys cinquanta publicà la seva primera obra sobre els efectes del colonialisme sobre els colonitzats a Peau noire, masques blancs (1952).

En aquesta obra, personalment dolorosa, però aclaridora intel·lectualment, parlava de l'alienació que pateix el colonitzat —i en la qual es trobava son pare, la mare o la seva germana, d'aquí la dolorosa constatació—, com el negre volia imitar el blanc, "ser blanc" ( i si no que li diguin a Mickel Jackson, el negre que volia ser blanc).

Tal com ens recorda la politologa Françoise Vergès: «Et pour Fanon, le colonisé finit par intégrer ces discours de stigmatisation, le sentiment d’être inférieur, il finit par mépriser sa culture, sa langue, son peuple, il ne veut plus alors qu’imiter, ressembler au colonisateur. »
 És a dir, traduint les tesis de Fanon, «el colonitzat acaba per integrar el discurs de l'estigmatització, el sentiment de ser inferior, acaba per menysprear la seva cultura, la seva llengua, el seu poble, i no vol res mes que imitar, semblar-se al colonitzador.»

Després del seu pas com a metge per Algèria, veuria allà els mateixos mecanismes de funcionament de l'alienació del colonitzat, i resultat d'aquelles reflexions i anàlisis fou el llibre: Les damnés de la terre (Els pàries de la terra), publicat el 1961, on deia que: « La décolonisation est très simplement le remplacement d’une “espèce” d’hommes par une autre “espèce” d’hommes » (La descolonització és simplement el reemplaçament d'una "espècie" d'homes per una altra "espècie" d'homes). Els homes lliures, desalienats, havien de lluitar pel seu dret a ser persones completes.

Si tenim en compte que això ho escrivia als anys cinquanta en plena lluita d'alliberament d'Algèria contra la metròpoli francesa, comprendrem que el seu discurs i les seves tesis fossin molt mal vistes a França, inclosos per a intel·lectuals com Jean-Paul Sartre, o el Partit Comunista Francès que deia que s'havien d'esperar les condiciones socioeconòmiques adequades per a la independència d'Algèria.

Les seves tesis radicals, sobre la violència del colonitzat per desfer-se del colonialisme, en aquells moments de la història, no ens han de fer oblidar altres aspectes interessants des d'un punt de vista sociològic i cultural.
Concretament, pensant en les Illes Balears, o en els altres territoris dels P. Catalans, com Catalunya i el País Valencià, ens dóna elements per entendre l'alienació cultural, social i personal que els països colonitzats i els seus habitants sofreixen en mans d'unes burgesies i uns poders econòmics fàctics, col·laboradors de l'espoli econòmic, promotors de l'autoodi, instruments de l'alienació cultural, del menyspreu per la pròpia llengua (el català, en el nostre cas), i de la imitació, l'apropiació i la identificació total amb les valors i la llengua del poder central (l'espanyol). Tenim tema per reflexionar críticament i com diu Jean-François Bayllart, per rellegir Fanon.

•Fonts principals de l'article, clicau a sobre:
Sciences Humaine i l'article "Frantz Fanon contre le colonialisme"
Jean-François Bayllart: Relire Fanon (blog de 18 d'octubre de 2011)

Setembre ha arribat. Paisatge urbà

Ha arribat el setembre.

Mes tranquil a Mallorca, la calor començà afluixar.

Hi ha dies clars i el cel és més net.

Des de casa estant frueixo aquest moments mentre passen niguls de tots els grisos: obscurs, clars, blanquinosos, quasi de llet... que juguen amb una lluna petita com una tallada de meló d'eriçó.

Unes antenes i una xemeneia em recorden que el paisatge és urbà, però l'inici de la fosca ho difumina i suavitza els seus trets de ciutat en una negra silueta.

Setembre és aquí!

Els minarets de Khivà

Khivà, ciutat amurallada, que conserva la seva estructura medieval, està envoltada per una muralla vermellosa, com l'argila o l'arena del desert dels voltants.
Crida l'atenció els seus diferents minarets on el color turquesa combina amb els vermell de les parets dels edificis i dels qual en podeu veure una mostra gràfica:

Per la Ruta de la Seda: de Bukhara a Samarkhanda

Fa deu dies encara em trobava per la Ruta de la Seda, camí de Bukhara a Samarkhanda.

El camí, ja que no sé si es pot dir carretera, ple de clots, sitiat per l'arena.

La calor, molta, intensa, ofegadora, i vermella com les arenes del Kizilkum.
Admir i m'admir de la força que tenien els comerciants de les antigues caravanes per anar vorejant desert i rius fins arribar a la part del trajecte somiat.

Sent els vents calents com la boca d'un forn i pens que a prop hi ha un autocar amb aire acondicionat, però s'ha perdut el risc, l'aventura, l'esforç i el somni.

No tot eren espècies, sedes, perles, canyella, càmfora, sàndal, òpals, cotó... també hi havia peregrins, profetes, missatgers de paraules sagrades.
(Seguirà...)

Samarkhanda

Samarkhanda,
tota tu blau turquesa.
Voltes, corbes sensuals,
tapissos marins,
d'una ciutat envoltada de desert.

Calor, aigua blava per saciar-me.
Em parles de la Xina, de mausoleus,
de velles glòries i batalles.

I jo només tenc els ulls
per beure.

Silenci - Jo vinc d'un silenci

Darrerament he escrit molt poc al blog, he estat en silenci molts de mesos. I de cop, m'han vingut al cap i a l'ordinador dues cançons que parlen del silenci. Són dues cançons que tenen més de trenta anys, del temps de la dictadura franquista, quan no et deixaven parlar lliurement, quan dir el que pensaves et podia costar la presó, una pallissa i alguna cosa més. També ens educaren per callar, per no tenir veu, des d'infants, per poder ser "educats".

Em pensava que amb l'arribada de la democràcia podríem parlar lliurement sempre. Ingenu de mi! No tenia en compte els poders fàctics, els poders ocults i que els mecanismes del poder repressor seguirien funcionant, això sí, més subtils, més eficaços i, a vegades, més prop, dins la feina, a les institucions, i, ai las! dins de nosaltres mateixos.

Com diu el cantant Raimon: venim d'un silenci antic i molt llarg (clicau), nosaltres, les classes subalternes, hem estat condemnats a molts de silencis, ja ho foren els nostres pares i els nostres avis. Aquesta illa nostra, Mallorca, ha estat molt cacic, han manat els cacics, i encara si miram els cognoms, veurem que segueixen intentant imposar silencis molts dels seus cadells, dels nets i besnéts d'aquells antics cacics.

Haurem de fer un doble treball, una doble i laboriosa tasca: una interior, per lliurar-nos dels antics tics, dels silencis de generacions, i un altre feina, exterior: fer que les estructures i les institucions, començant per les familiars, les culturals, les educatives i acabant per les polítiques, no ens llevin la veu, no es tanquin la boca. Ells feren dels silencis, paraules, com canta Lluís Llach (clicau a sobre per escoltar la cançó).

Per tant, amics, amigues, trobem forces sols i units, per rompre el silenci, els silencis.
En parlaré més dels silencis i els "silenciadors" subtils.
Una abraçada!

Recuperant paraules escrites

Aquest estiu estic un poc nostàlgic i recuperador, per això he cregut que tal volta a algú, al menys a mi, li podria interessar o esbrinar alguns dels escrits dispersos que he anat fent aquests anys, especialment en el cap de l'educació i la didàctica de la llengua.

Esper no avorrir a ningú, i en tot cas, si faig pensar un poc, si despert l'interès pel món educatiu, per donar a conèixer un tast, ja que a vegades no hi ha l'article complet a Google Books, alguns dels articles dispersos a alguna persona que no els coneixia, ja em donaré per satisfet.
Clicau sobre el títol en vermell.

• Articles publicats a la revista Escola Catalana. Hi trobareu onze articles publicats des de l'any 1996 al 2009.

• L'aportació didàctica i educativa de l'obra folklòrica d'Antoni M. Alcover, publicat a les: Actes del Congrés Internacional Antoni M. Alcover. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2003.

• "Literatura popular, llengua i ensenyament". Conferència pronunciada al Centre Universitari d'Alaior (Menorca).

• "Entre l'ahir i l'avui de la literatura infantil. Crònica dels estudis de literatura infantil catalana a Mallorca (1977/8-2002)". Publicat a la revista L'Arc, núm. 15, (2002), de l'ICE de la UIB.


Bon estiu i bona lectura!