Paraules que es perden: plagueta

Poc a poc hi ha paraules usuals a la meva infància que es perden: un escut ara és un pin, una plagueta ara és un quadern, carn capolada (ara és carn picada), arna (ara es diu caspa) i així.

Avui voldria parlar de la paraula plagueta (ja substituïda per la paraula quadern).

La vaig triar com a títol del blog perquè vaig trobar que unia el concepte japonès d'objecte manual, fet de fulls de paper que es pleguen, amb l'art pràctic de l'escriptura.Encara record aquelles plaguetes de la meva infància amb una retxa, de dues retxes o de cuadrets, amb una coberta fluixa de color gris o marronós. primer cosides totes amb un fil enmig, que després es convertiria en una grapa Hi podíem escriure en llapis o a ploma. Després vingué el bolígraf... i les plaguetes amb espirals.


En el món japonès, especialment a partir de l'era Heian (que s'inicià l'any 794 amb el trasllat de la capital de Nara a Kioto, i acabà l'any 1186), era molt usual entre la classes altes, i de manera especial, entre les dones, el tenir un quadern o uns full plegats on escriure els seus pensaments, tot allò que la societat governada pel homes no els hi deixava dir, ja que no tenien la paraula, anava a les seves plaguetes.

Foren les dones japoneses les que desenvoluparen l'escriptura en japonès, en lloc de l'escriptura xinesa, que empraven el homes, especialment, per a la poesia. A més, foren les dones les que escrigueren les millors obres de la literatura japonesa d'aquells segles amb dues obres mestres: Genji monogatari (La novel·la de Genji), escrita per Mirasaki Shikibu, i una peça deliciosa i íntima: El quadern de capçalera (Makura no Soshi), per Sei Shonagon (966/967-1000), obra que us recoman en la seva magnífica traducció directa al català (Barcelona: La Magrana, 2007), tot i la versió a l'espanyol de Borges amb el títol de Libro de la almohada.

Un altra dia parlaré amb més detalls d'aquestes autores i les seves obres.