Literacitat. Unes reflexions sobre aquest concepte

Des de l'àmbit de l'anglès s'ha anat introduint dins les llengües romàniques com el català, el francès i l'espanyol un nou terme per parlar d'alfabetització. Em referesc a la paraula literacy, traduïda per littéracie (i tambe litterisme, com proposa el BO del Ministeri d'Education Nationale de França) en francès; literacitat en català, o literacidad en castellà (com equivalent a alfabetización, alfabetismo o escrituralidad).

Font foto: quick-image.com

L'OCDE defineix la literacitat com a «l'actitud per comprendre i per utilitzar la informació escrita dins la vida corrent, al treball i dins la col·lectivitat en vistes a assolir fites personals i a estendre els seus coneixements i capacitats». La UNESCO ho especifica més al definir-lo com a «the ability to identify, understand, interpret, create, communicate, compute and use printed and written materials associated with varying contexts. Literacy involves a continuum of learning to enable an individual to achieve his or her goals, to develop his or her knowledge and potential, and to participate fully in the wider society.» (1)

També a partir de la dècada dels noranta del segle passat va començar a usar-se el terme critical literacy (2) (4), que podríem traduir per alfabetització crítica, per C. Lankshear & P. McLaren, P. (1993) i C. Like (1995)2. Tenia molt a veure amb els corrents sociològics neomarxistes anglosaxons que redescobriren a Paulo Freire o a Pierre Bourdieu que venien treballant des de finals dels anys seixanta en aspectes socials de l'educació.

En l'actualitat he de dir que el terme Literacitat crítica ja és usat pel grup de Recerca sobre Literacitat Crítica de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona però en un sentit encara més sociològic ja que estudien la Competència Receptiva Crítica (CRC) en estudiants de batxillerat i universitaris i que defineixen els objectius així:

«La CRC es refereix a la capacitat de poder inferir “el que hi ha darrera” de qualsevol discurs: la ideologia, el punt de vista, el propòsit, la ironia, unes determinades maneres de raonar, etc. A partir d'investigacions prèvies de tipus psicolingüístic, retòric, pragmaticodiscursiu i sociocultural, es proposa la delimitació dels components de la CRC, el disseny d'instruments per a la seva avaluació diagnòstica i la posterior elaboració de materials didàctics per al seu desenvolupament i aprenentatge. L'objectiu final és millorar la capacitat dels ciutadans per interpretar els discursos en una societat democràtica, electrònica, científica, complexa, plurilingüística i multicultural.»

De totes les maneres pens que ja dins el treballs de l'historiador de la cultura Roger Chartier es troben elements que funcionen i analitzen els aspectes més socials, i fins i tot polítics, dels textos escrits, i no puc estar-me de reproduir un estens fragment de la seva lliçó inaugural al College de France que va fer l'octubre de 2007, que em fa pensar en com —en un futur pròxim que ja és aquí— es poden enginyar els poders polítics conservadors i autoritaris per controlar fins i tot els textos escrits que circulin per Internet:

«La tercera tensión que atraviesa la historia de la cultura escrita enfrenta a las autoridades, que intentant imponer el control o monopolio sobre lo escrito, contra todos aquellos, más aun, todas aquellas para quienes el saber leer y escribir fue la promesa de un mejor control de su destino. Cada día, para lo peor y para nuestra propia verguenza, la crueldad de nuestras sociedades hacia los excluidos de lo escrito y hacia quienes la miseria del mundo y la brutalidad de las leyes han dejado sin papeles recuerda las apuestas éticas y políticas relacionadas con el acceso a la escritura. Es menester decir también, siguiendo el ejemplo erudito y cívico de Armando Petrucci y Don McKenzie, que estudiar, como historiador, los enfrentamientos enre el poder establecido por los poderosos sobre la escritura y el poder que su adquisición confiere a los más débiles es oponer a la violencia ejercida por lo escrito su capacidad de fundar —tal como lo enunciaba Vico en 1725— "la facultad de los pueblos de controlar la interpretación dada por los jefes a la ley˝.» (R. Chartier, 2008: 41)5.

Hauria estat bé que tinguéssim el terme alfabetizació per als processos d'aprenentatge de la lectura i l'escriptura produïts fora de l'edat escolar, i literacitat per a quan l'alumne aprèn el procès de llegir i escriure amb tota la seva complexitat i sentit social dins l'etapa escolar. Però el terme ja ha crescut i ha pres una volada que supera aquest sentit més material i funcional d'aprendre a llegir i a escriure per fixar-se en els usos personals i interpretatius, així com socials i polítics, del text escrit tant sobre format paper com digital. Esperem que donin fruit teòric i de pràctica social.

Pens que literacitat és un terme que ja no podem obviar en llengua catalana i que caldrà incorporar a la llista de termes nous en un futur pròxim pel TERMCAT, al menys dins el vocabulari de la pedagogia i la lingüística. A Google ja té en data d'avui 274 entrades en català.

Referències
(1) A Internet trobareu altres definicions, com la de Luke i Freebody (2000): http://www.llegir.net/aT/Literacitat.htm, però crec que els dues anteriors ja donen a entendre el concepte.
(2) Vegeu: Lankshear, C. & McLaren, P. (Eds.) (1993). Critical literacy: Radical and postmodernist perspectives. Albany: State University of New York Press.
Luke, C. (1995). Media and cultural studies. In P. Freebody, S. Muspratt, & A. Luke (Eds.). Constructing critical literacies. Crosskill, NJ: Hampton Press.
(3) Cassany, Daniel (2006): Rere les línies. Barcelona: Empúries.
(4) Vegeu el terme critical literacy a Wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/Critical_literacy
(5) Chartier, Roger (2008): Escuchar a los muertos con los ojos. Buenos Aires: Katz Editores.
(Font fotos 2 i 3: www.fotosearch.es)

Multilingüisme a partir de l'anglès?

El mes de juliol passat vaig assistir a una conferència del professor Tilbert Dídac Stegmann, organitzada per l'Obra Cultural Balear a la Caixa Fòrum de Palma. El títol de la xerrada era: "La llengua catalana com a llengua d'ensenyament en l'àmbit internacional"; ara bé, com és molt habitual, el parlament del conferenciant tractà un altre tema amb més profunditat: la defensa d'una educació plurilingüe que pugui desenvolupar-se seriosament.
(Foto: Casa Aliança. Mataró, 2006)

Til Stegmann va fer una defensa molt aferrissada de sortir de l'enlluernament de l'anglès com a llengua única de comunicació dels europeus, i defensà «aprendre a aprendre llengües i construir una cultura multilingüe que permeti saltar d'una llengua a una altra». Aquest despertar a les llengües o eveil aux langues, permetria que si se té una base per aprendre llengües l'alumne tendrà «els fonaments per aprendre altres llengües». Parlà de la necessitat d'una didàctica del plurilingüisme, de la transversalitat del cervell per aprendre més d'una llengua i no separadament.

Pel que fa al català, es podria situar com a llengua pont per aprendre altres llengües romàniques com el francès, l'italià o el portuguès, a partir d'aprofitar els punts comuns que tenen totes elles. Però també vull advertir que arriba un nivell que cal aprofundir-les separadament. Ja explicaré el per què pens això en un altre comentari i en algunes propostes equivocades —sobretot des d'un punt de vista sociolingüístic— de "llengües comunes".

Les seves propostes, —tot i que algú hi pugui veure un interès per defensar el seu mètode Eurocom (clicau) d'aprendre les bases de diverses llengües de la mateixa família juntament— em varen fer reflexionar sobre la conveniència d'un autèntic ensenyament multilingüe a les escoles, sobre com ens hem girat massa cap a l'anglès, i oblidam que en el camp de les ciències humanes, és altament necessari el coneixement de llengües veïnes com l'italià, el francès o el portuguès, i també l'espanyol (encara que hi estiguem immersos per tot). Com pot un estudiant de literatura, de filologia, de filosofia, estar incapacitat per llegir Proust, Italo Calvino o Pessoa en la seva llengua original? O com pot un educador no poder accedir i llegir directament Le Monde de l'education, les novetats de les col·leccions de pedagogia de l'editorial Eunadi, d'Éditions du Seuil o a qualsevol estudi sobre el portuguès, per posar uns exemples.

Ningú no nega la importància de l'anglès com a llengua franca, especialment en el camp de les ciències, però, el cert és també que una metodologia de treball que fes reflexionar sobre les similituds per part d'una persona catalanoparlant per poder entendre mínimament un text en qualsevol llengua romànica, no estaria gens malament per afavorir actituds i maneres de pensar i aprendre llengües que fugissin de nous monolingüismes, amagats darrera la defensa de l'anglès com a llengua única de comunicació internacional. Matisar sempre serà educatiu i estimulant intel·lectualment. I ja és qualque cosa d'agrair que et facin pensar en un mes calorós de juliol a la Mallorca enlluernada de sol i de turisme.

Certament la didàctica d'ensenyament-aprenentatge d'idiomes necessita una renovació, o més ben dit, la incorporació de les aportacions d'aquests darrers deu anys de la lingüística, la neurolingüística, de la psicolingüística i la didàctica. Com és que ningú es planteja que passa amb l'ensenyament d'idiomes al nostre país, quan tants de joves estudien anglès, com a exemple paradigmàtic, i després de deu anys d'estar-hi en contacte són incapaços de parlar-lo o de llegir-lo amb un mínim de fluència? S'ha d'ensenyar més prest o bé d'una altra manera? Com? Amb quina metodologia? Amb quina base? Els reptes didàctics hi són i ens caldria que es creàs alguna comissió interdisciplinària d'experts que hi reflexionàs i hi treballàs seriosament i amb mentalitat oberta.