"Jo, amor, he après a cosir amb el teu nom..." (Gioconda Belli)

Yo, amor, he aprendido a coser con tu nombre,
voy juntando mis días, mis minutos, mis horas
con tu hilo de letras.
Gioconda Belli

Així diu un fragment del poema "Te busco" de Gioconda Belli.

Frase suggerent, condensada, minimalista, però plena de resonàncies. Ens recorda l'espera, una manera d'estimar des de la vida quotidiana.

«He après a cosir amb el teu nom...» també m'ha duit la imatge de la meva mare, cosint devora la màquina, en un temps de postguerra europea on hi havia poques coses i pocs diners, i tothom dins la llar feia el que podia per ajudar a estirar el carro.

Tambe ens suggereix, el silenci al que s'ha obligat sempre als oprimits, a les dones, als infants... Però aquests silencis (exteriors) no aturaven el pensament, eren com a gotes que travessaven el cervell, hi havia un pensament, una esperança: resistirem, arribarà un temps millor, no estic sola!

Per això, des del silenci, des de l'aparent soledat, estam units amb un fil de lletres i de paraules als altres per l'amor, pel fet de ser persones que viuen i volen viure entre persones.

Per a vosaltres, el poema complet de Gioconda Belli:

Te busco

Sola yo, amor,
y vos quién sabe dónde;
tu recuerdo me mece como al maíz el viento
y te traigo en el tiempo,
recorro los caminos,
me río a carcajadas
y somos los dos juntos
otra vez,
junto al agua.
Y somos los dos juntos
otra vez,
bajo el cielo estrellado
en el monte,
de noche.
Yo, amor, he aprendido a coser con tu nombre,
voy juntando mis días, mis minutos, mis horas
con tu hilo de letras.
Me he vuelto alfarera
y he creado vasijas para guardar momentos.
Me he soltado en tormenta
y trueno y lloro de rabia por no tenerte cerca,
en viento me he cambiado,
en brisa, en agua fresca
y azoto, mojo, salto
buscándote en el tiempo
de un futuro que tiene
la fuerza de tu fuerza.

Franz Fanon i el colonialisme mental (A l'any Fanon)

Font foto: http://frantzfanonfoundation-fondationfrantzfanon.com/

En el cinquantenari de la mort de Frantz Fanon (1925-1961), hauríem de tornar a recuperar la seva obra. Fanon fou un escriptor i metge psiquiatre nascut a la Martinica, que als anys cinquanta publicà la seva primera obra sobre els efectes del colonialisme sobre els colonitzats a Peau noire, masques blancs (1952).

En aquesta obra, personalment dolorosa, però aclaridora intel·lectualment, parlava de l'alienació que pateix el colonitzat —i en la qual es trobava son pare, la mare o la seva germana, d'aquí la dolorosa constatació—, com el negre volia imitar el blanc, "ser blanc" ( i si no que li diguin a Mickel Jackson, el negre que volia ser blanc).

Tal com ens recorda la politologa Françoise Vergès: «Et pour Fanon, le colonisé finit par intégrer ces discours de stigmatisation, le sentiment d’être inférieur, il finit par mépriser sa culture, sa langue, son peuple, il ne veut plus alors qu’imiter, ressembler au colonisateur. »
 És a dir, traduint les tesis de Fanon, «el colonitzat acaba per integrar el discurs de l'estigmatització, el sentiment de ser inferior, acaba per menysprear la seva cultura, la seva llengua, el seu poble, i no vol res mes que imitar, semblar-se al colonitzador.»

Després del seu pas com a metge per Algèria, veuria allà els mateixos mecanismes de funcionament de l'alienació del colonitzat, i resultat d'aquelles reflexions i anàlisis fou el llibre: Les damnés de la terre (Els pàries de la terra), publicat el 1961, on deia que: « La décolonisation est très simplement le remplacement d’une “espèce” d’hommes par une autre “espèce” d’hommes » (La descolonització és simplement el reemplaçament d'una "espècie" d'homes per una altra "espècie" d'homes). Els homes lliures, desalienats, havien de lluitar pel seu dret a ser persones completes.

Si tenim en compte que això ho escrivia als anys cinquanta en plena lluita d'alliberament d'Algèria contra la metròpoli francesa, comprendrem que el seu discurs i les seves tesis fossin molt mal vistes a França, inclosos per a intel·lectuals com Jean-Paul Sartre, o el Partit Comunista Francès que deia que s'havien d'esperar les condiciones socioeconòmiques adequades per a la independència d'Algèria.

Les seves tesis radicals, sobre la violència del colonitzat per desfer-se del colonialisme, en aquells moments de la història, no ens han de fer oblidar altres aspectes interessants des d'un punt de vista sociològic i cultural.
Concretament, pensant en les Illes Balears, o en els altres territoris dels P. Catalans, com Catalunya i el País Valencià, ens dóna elements per entendre l'alienació cultural, social i personal que els països colonitzats i els seus habitants sofreixen en mans d'unes burgesies i uns poders econòmics fàctics, col·laboradors de l'espoli econòmic, promotors de l'autoodi, instruments de l'alienació cultural, del menyspreu per la pròpia llengua (el català, en el nostre cas), i de la imitació, l'apropiació i la identificació total amb les valors i la llengua del poder central (l'espanyol). Tenim tema per reflexionar críticament i com diu Jean-François Bayllart, per rellegir Fanon.

•Fonts principals de l'article, clicau a sobre:
Sciences Humaine i l'article "Frantz Fanon contre le colonialisme"
Jean-François Bayllart: Relire Fanon (blog de 18 d'octubre de 2011)

No name. Death & Love

No sé per què l'estiu, estació on "tota cuca viu", com diu un refrany en català, em pega per pensar en la Mort.

Pot ser tenir més temps lliure, poder connectar amb sentiments que durant els dies de feina de l'hivern, un no es pot permetre...

Jo que sé!
El cert és que els poemes em troben i ressonen al meu cor, dins la meva sang, al meu cervell...

Vet aquí dos d'aquests ecos que sent pel meu cos:

•Rabindranat Tagore em diu:
86

La Muerte, tu esclava, está a mi puerta. Ha cruzado el mar desconocido y llama, en tu nombre, a mi casa.

Está oscura la noche y tiene miedo mi corazón. Pero yo cogeré mi lámpara, abriré mi puerta, y le daré, rendido, la bienvenida; porque es mensajera tuya la que está a mi puerta.

La adoraré, llorando, con las manos juntas. La adoraré echando a sus pies el tesoro de mi corazón.

Y ella se volverá, cumplido su mandato, dejando su sombra negra en mi mañana. Y en mi casa desolada quedaré yo, solo y mustio, como mi última ofrenda a ti.
(Gitanjali)

I jo sent un Poema del Tao:




















XXXIV
Tristesa

Tu, que ara plores,
pensa
que aquesta salabror
et serà retornada
amb llàgrimes de mel!

           Ramon Bassa (2004)

Tres heridas, de Miguel Hernández

És l'estiu i pens que és un bon moment per posar al blog poemes que ens facin pensar i sentir per poder-nos trobar a nosaltres mateixos.

Per a tots el que han viscut les tres ferides i que sabem que, com a mortals que som, estimam, morim i... vivim!
Que la por a no sofrir, a tenir ferides, no ens faci ser covards davant la vida.

Llegó con tres heridas (clicau sobre el títol i la sentireu cantada per Joan Baez)

Triptíc (1500), de El Bosco
Llegó con tres heridas:
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida.

Con tres heridas viene:
la de la vida,
la del amor,
la de la muerte.

Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte,
la del amor.

Miguel Hernández

Dos Cants espirituals, (de Joan Maragall i de Josep Palau i Fabre)

Dos dels millors poemes de la literatura catalana que s'han escrit al segle XX, duen el mateix títol, i tracten una temàtica semblant: el més enllà, el dubte, la troballa o no després de la mort, amb quina mirada serem acollits...

Crec que val la pena, veure'ls junts i comparar-los. El primer, va ser escrit per Joan Maragall (1860-1911), i el segon, per Josep Palau i Fabre (1917-2008).

A ambdós poemes hi tremolen el dubte, la demanda, i en el fons, una mirada cap el desconegut.
Gaudiu-los!

Cant espiritual (Joan Maragall)
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?
Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l'ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

Cant espiritual (Josep Palau i Fabre)

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o penso que em desperto,
i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis
algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Desperta-
ré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi-
llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest en- gany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

El podeu sentir recitat pel mateix Palau i Fabre (clicau a sobre el nom).

La mort, en paraules de Hermann Hesse

La mort encara és un tema tabú per parlar-ne. Però, hi ha molts de tipus de morts: hi ha persones que són morts en vida, i morts que encara ens donen vida, entre altres els escriptors i artistes que ens han precedit, com diu Quevedo:

"Retirado en la paz de estos desiertos,/

con pocos pero doctos libros juntos, /
vivo en conversacion con los difuntos /
y escucho con mis ojos a los muertos."

Detall d'un mural de Diego Rivera, amb Frida Kalho amb un Yin-Yang a la mà esquerra, i la mà dreta sobre Diego Rivera infant.

 Per a totes les persones que han patit la mort d'alguna persona estimada, us dedic aquestes paraules de l'escriptor i premi Nobel Hermann Hesse sobre com veu ell la mort:

«Mantinc amb la mort la mateixa relació que abans, no l'odio ni la temo. Si provés de descobrir amb qui i amb què acostumo a tenir tractes, a part de la meva dona i els meus fills, veuria que em faig sobretot amb morts, morts d'aquest segle o de segles anteriors, músics, poetes, pintors. La seva essència, condensada en les seves obres, perviu i és per mi més present i més real que la majoria de coetanis. I el mateix em passa amb els morts que he conegut en vida, que he estimat i he "perdut": els meus pares i germans, els amics de joventut; formen part de mi i de la meva vida, avui igual que en altre temps, quan eren vius; hi penso, els somio i els tinc en compte en la meva vida diària.

Aquesta relació amb la mort no és cap il·lusió ni cap bonica fantasia, sinó que és real i està integrada en la meva vida. Conec prou bé la tristesa per la caducitat, puc sentir-la amb cada flor que es marceix. Però és una tristesa sense desesperació.»

Herman HESSE (2010): Més lectures per a minuts. Barcelona: Angle Editorial, pàgs. 79-80.

Maria Dolors Alibés (1941-2009). Autora de literatura infantil i juvenil

Vaig llegir fa uns dies al diari la trista nova de la mort de la Dolors Alibés, que ara l'amic Josep M. Aloy em recorda, i que li agraesc. Amb un gest quasi inconscient vaig retallar la notícia, com quan feia la meva tesi doctoral sobre la LIJ i vaig poder analitzar i destacar set obres de la Dolors Alibés, on la infància, la relació camp-ciutat, els androides i la imaginació prenien un paper tant destacat.

Crec recordar que publicà la seva primera obra l'any 1979 amb "Buscant un nom", quina coincidència!, el mateix any que també publicava la seva primera obra un altre gran pèrdua per a la LIJ catalana: en Joan Barceló i Cullerés i els seus "Ulls de gat mesquer".

Com diu Josep M. Aloy: "Els escriptors no moren mai", jo també ho crec, sempre viuran en el nostre record. Estic segur que ara els nostres dos escriptors, la Dolors i en Joan, es deuen haver trobat i deuen estar fabulant històries junts.

Des de l'illa de Mallorca també la recordam i la trobarem a faltar.

•Alguns del seus llibres:

De llibres: "Lectura y locura", de Gilbert K. Chesterton

De G. K. Chesterton (1874-1936) coneixia de la meva joventut lectora, les seves novel·les policíaques amb el personatge-detectiu del pare Brown. Ara, gràcies a una d'aquestes editorials petites: Espuela de Plata, he pogut accedir a una selecció de trenta-set dels articles setmanals que entre els anys 1901 i 1911 va publicar al periòdic Daily News.

El llibret titulat: Lectura y locura (Lunacy and Letters), és una autèntica delícia d'ironia, d'ofici d'escriptor, claredat de redacció, agudesa mental amb una capa d'aparent superficialitat. Les paradoxes i les frases que semblen sentències breus, i que es podrien aïllar del text són moltes, i fan de la lectura un estímul per a la intel·ligència i la perspicàcia.

                                                  Font foto: http://en.wikipedia.org/wiki/G._K._Chesterton

Us en faré un petit tast per mostrar el que dic:
•«Si alguna vez viniera al mundo un hombre del todo cuerdo, sin lugar a dudas acabaríamos encerrándolo» (pàg. 9).
•«Los libros, al igual que todas las cosas amigas de los hombres, son también susceptibles de transformarse en sus enemigos, de declararse en rebeldía y dar muerte a su creador.» Com el Quixot i les seves lectures dels llibres de cavalleries!

Quan se'n va a viure al camp és un motiu d'alegria, però abandonar Londres és motiu de tristesa. És una paradoxa semblant a «hacerse hombre es cosa tan magnífica como dejar la infancia es digna de compasión» (pàg. 20).

«No son los niños quienes deben leer a Lewis Carrol. Ellos hacen mucho mejor en dedicarse a fabricar paseles de barro. Son más bien los sabios filósofos de pelo gris quiones deberían cada noche sentarse a leer Alicia en el país de las maravillas para estudiar los más oscuros problemas metafísicos: la frontera entre razón y sinrazón, la naturaleza de la más errática de las fuerzas esprituales, el humor que eternamente danza entre una y otra» (pàg. 34-35).
•«Las cosas que los hombres vemos a diario son las cosas que no vemos jamás.» (pàg. 91).

I acabaré amb uns fragments que descobreixen un vessant sensible, pòetic en les observacions de Chesterton:
Així quan rectifica als cínics que diuen que l'experiència ens ensenya la banalitat de les coses:
•«Como he dicho, la verdad corresponde justamente al aserto contrario al de los cínicos. Nuestra apasionada infancia cree muertas las cosas, nuestra grave madurez descubre que estaban vivas. Despertamos en la niñez y nos sentimos rodeados de papel de color rojo. Lo tocamos, y el papel se convierte en rosas auténticas» (pàg. 83).

•«El mundo entero habla en verso; solo nosotros con nuestro elaborado ingenio, logramos expresarnos en prosa.»

Del seu admirat poeta Whithman diu:
•«Se equivocó al renunciar al metro en la poesía, y no porque al abandonarlo estuviera prescindiendo de nada ornamental o propio de la civilización, como él creía; sino porque al abandonar el metro renunciaba a algo natural, tan bárbaro y tan instintivo como la ira o tan necesario como la carne. Olvidó que todas las cosas reales se mueven siguiendo un ritmo, que el corazón late con ritmo, que las olas van y vienen con ritmo. Olvidó que el grito de los niños es una especie de repetición asonante, que la danza más salvaje es un ritmo monótono en el fondo» (pàg. 84).

Bé, davall una bona ombra i amb un vent fresquet podeu iniciar la lectura d'aquests articles. Al menys hi trobareu contingut i forma!

Una mostra menys coneguda de la seva faceta poètica:

The Song of Right and Wrong

Feast on wine or fast on water
And your honour shall stand sure,
God Almighty's son and daughter
He the valiant, she the pure;
If an angel out of heaven
Brings you other things to drink,
Thank him for his kind attentions,
Go and pour them down the sink.

Tea is like the East he grows in,
A great yellow Mandarin
With urbanity of manner
And unconsciousness of sin;
All the women, like a harem,
At his pig-tail troop along;
And, like all the East he grows in,
He is Poison when he's strong.

Tea, although an Oriental,
Is a gentleman at least;
Cocoa is a cad and coward,
Cocoa is a vulgar beast,
Cocoa is a dull, disloyal,
Lying, crawling cad and clown,
And may very well be grateful
To the fool that takes him down.

As for all the windy waters,
They were rained like tempests down
When good drink had been dishonoured
By the tipplers of the town;
When red wine had brought red ruin
And the death-dance of our times,
Heaven sent us Soda Water
As a torment for our crimes.


- G.K. Chesterton

Sol i poesia: Llorenç Riber

Ahir vaig poder veure una posta de sol d'un roig encès, vermell com les flames, com les magranes, com els calius d'un foc ancestral, allà, en mig del mar, des d'Estellencs, i em vaig recordar dels versos del poeta de la ruralia Llorenç Riber:

Madona de sa Cabana,
aixecau-vos de matí
i veureu el sol sortir
vermell com una magrana.

Veureu com el món dormit
dins la llum se renovella
i tota cosa ix més bella
de la negror de la nit.

Cantúria fresca d’ocells
en les verdes esponeres;
núvols que semblen banderes,
boires que semblen vaixells.

Sobre les cases llunyanes
torterolets de fum fi;
en l’aire viu del matí
joia viva de campanes.

Sortiu, que per onsevulla
tremola un fràgil encís:
ai, quin tresor fonedís!
una gemma en cada fulla!

Deixau ja el llit i el llençol,
madona de sa Cabana,
que sobre el pla se desgrana
ja la magrana del sol,

i la mar i sos esculls
amb la muntanya infinita
se fa amorosa i petita
per entrar dins vostres ulls.

Llorenç RIBER (1881-1958. Els rústics madrigals)




Poc a poc,
el vermell de foc
es va ajuntar amb els blaus de la mar i del cel,
i ja va ser una fusió de colors...
Un grill de taronja dins l'espai blau, lilós!
On acaba el cel?
On comença el mar?



Arriba l'hora violeta!

Més Shakespeare (II): To be or not to be...

To be or not to be (Ser o no ser, 1600-1601), deu ésser sens dubte una de les frases literàries més conegudes per tothom. Només un geni com Shakespeare pot escriure en trenta-nou versos tots els dubtes de l'ànima humana enfront de la mort "aquest país no descobert", la lluita entre la rebel·lia contra les injustícies de la vida i l'acceptació de les ferides, fondes i sagnants que ens arriba a inferir i que no sabem com hem pogut aguantar ni com les soportam.

Surt a l'acte III, escena 1 de Hamlet, de William Shakespeare, assaboriu-lo vers a vers en la seva versió original en anglès (després ve una versió en català):

HAMLET

To be, or not to be: that is the question:
Whether 'tis nobler in the mind to suffer
The slings and arrows of outrageous fortune,
Or to take arms against a sea of troubles,
And by opposing end them? To die: to sleep;
No more; and by a sleep to say we end
The heart-ache and the thousand natural shocks
That flesh is heir to, 'tis a consummation
Devoutly to be wish'd. To die, to sleep;
To sleep: perchance to dream: ay, there's the rub;
For in that sleep of death what dreams may come
When we have shuffled off this mortal coil,
Must give us pause: there's the respect
That makes calamity of so long life;
For who would bear the whips and scorns of time,
The oppressor's wrong, the proud man's contumely,
The pangs of despised love, the law's delay,
The insolence of office and the spurns
That patient merit of the unworthy takes,
When he himself might his quietus make
With a bare bodkin? who would fardels bear,
To grunt and sweat under a weary life,
But that the dread of something after death,
The undiscover'd country from whose bourn
No traveller returns, puzzles the will
And makes us rather bear those ills we have
Than fly to others that we know not of?
Thus conscience does make cowards of us all;
And thus the native hue of resolution
Is sicklied o'er with the pale cast of thought,
And enterprises of great pith and moment
With this regard their currents turn awry,
And lose the name of action.--Soft you now!
The fair Ophelia! Nymph, in thy orisons
Be all my sins remember'd.

OPHELIA
Good my lord, How does your honour for this many a day?

En català, les versions més conegudes són les de Josep M. de Sagarra (que cercaré i posaré) i la de Salvador Oliva que us mostro a continuació:

HAMLET
Ser o no ser: aquest és el dilema:
si a l'esperit li és més noble sofrir
els cop i els dards de la ultrajant fortuna,
o armar-se contra un mar de sofriments
i enllestir-los lluitant. Morir, que és com dormir,
res més: dir que amb el son finalitzem
els mals del cor, les mil ferides naturals
que la carn va heretar. És un final
per desitjar devotament. Morir, dormir,
i potser somiar; aquest és el destorb:
perquè els somnis que habiten en el son de la mort,
un cop ja ens hem desprès d'aquella pell mortal,
ens imposen respecte, és aquesta la causa
que fa que les desgràcies durin tant.
Perquè, si no, qui podria aguantar
les fuetades i les burles d'aquest temps,
l'insult de l'opressor, l'ultratge del superb,
tot el dolor de l'amor menyspreat,
la lentitud de la justícia,
la insolència dels càrrecs, i el desdeny
que dels indignes rep la gent de mèrit,
si pogués un mateix donar-se el cop de gràcia
amb un simple punyal? Qui portaria el pes
d'una vida cansada de queixes i suors,
si no fos per la por d'alguna cosa
més enllà de la mort, aquest país no descobert
que no deixa tornar de les seves fronteres
a cap dels viatgers, que ens confon el desig,
i ens fa suportar els mals que ara tenim
més que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts?
Així, doncs, la consciència en fa covards a tots,
i així el color natiu de la resolució
queda esblaimat pel pàl·lid deix del pensament;
i els projectes més alts i de més importància,
per aquesta raó desvien el seu curs,
i perden fins i tot el nom d'acció.
Però ara, silenci. Bella Ofèlia!
Ninfa, que siguin recordats els meus pecats
en les teves pregàries.

OFÈLIA
Bon milord,
com està vostra altesa, últimament?

Si voleu veure el famós monòleg recitat per Kenneth Branagh clicau aquí. Entre els cinèfils hi ha un cert debat sobre quina de les dues versions està més ben interpretada, si l'anterior d'en K. Branagh o la de Laurence Olivier (clicau aquí).

En tot cas, m'agradaria saber la vostra opinió: quina us ha agradat més?

Per acabar de completar el tema hi ha estudis sobre com s'ha traduït Hamlet al català. Un d'aquests escrits és el de Helena Buffery titulat: El parany del ratolí: the translation of Shakespeare into Catalan (1997). O el laboriós treball del professor J. Mercader de l'institut de secundària Puig Castellar que s'ha entretingut en trobar 365 frases extretes de les traduccions al català de les obres de W. Shakespeare.

Un tast de Salvatore Quasimodo: "Isola" (Illa)

Salvattore Quasimodo (1901-1968), un gran poeta italià, premi Nobel de literatura de l'any 1959.

Illenc, de Sicília, una terra com Mallorca enmig de la Mediterrània.

La solitud, l'hermetisme en la recerca d'una llibertat interior, la mort i la vida formen part de les seves característiques com a escriptor.

Però millor deixar parlar alguns del seus poemes:

Ognuno sta solo sul cuor della terra
trafitto da una raggio de sole:
ed è subito sera.
Tothom es troba sol en el cor de la terra
travessat per un raig de sol:
i el vespre ve tot d'una.
(Versió catalana de Susanna Rafart i Eduard Escoffet).

M'agrada aquesta Isola, plena d'amor per la terra, amb un vers final d'una gran força poètica (...i em refugio en les coses perdudes):

ISOLA

Io non ho che te
cuore della mia razza

Di te amore m'attrista,
mia terra, se oscuri profumi
perde la sera d'aranci,
o d'oleandri, sereno,
cammina con rose il torrente
che quasi n'è tocca la foce.

Ma se torno a tue rive
e dolce voce al canto
chiama da strada timorosa
non so se infanzia o amore,
ansia d'altri cieli mi volge,
e mi nascondo nelle perdute cose.

(S. Quasimodo: Tutte le poesie. Milano: Mondadori, 1995, p. 60).

(Foto: R. Bassa. Illa de Cabrera)

ILLA
Només et tinc a tu
cor de la meva raça

L’amor que et tinc m’entristeix,
terra meva, si el capvespre exhala
foscos perfums de tarongines,
o de baldres, i serè,
avança amb roses el torrent
a tocar de la desembocadura.

Perquè si torno als teus ribatges
i en el cant una veu dolça
crida des del camí insegur
no sé si infància o amor,
ànsia d’altres cels m’envolta,
i em refugio en les perdudes coses.
(Versió catalana de Susanna Rafart i Eduard Escoffet).

•I m'impressiona la soledat, aquest home sol, que és un infern sol:

AL TUO LUME NAUFRAGO (Foto: R.Bassa)
Nasco al tuo lume naufrago,
sera d'acque limpide.

Di serene foglie
arde l'aria consolata.

Sdradicato dai vivi,
cuore provvisorio,
sono limite vano.

Il tuo dono tremendo
di parole, Signore,
sconto assiduamente.

Destami dai morti:
ognuno ha preso la sua terra
e la sua donna.

Tu m'hai guardato dentro
nell'oscurità delle viscere:
nessuno ha la mia disperazione
nel suo cuore.

Sono un uomo solo,
un solo inferno.
    (S. Quasimodo: Tutte le poesie. Milano: Mondadori, 1995, p. 85).

Un poc de Shakespeare, si us plau (I)

Com més conec l'obra de William Shakespeare més m'entusiasma. És un compendi de filosofia, art, enginy, coneixement de l'ànima humana, humor, tragèdia...

Per això, de tant en tant escriuré algun breu fragment d'alguna obra seva per compartir amb els amics d'aquest blog.

Avui comença la primera:

«Us prego que no destrosseu més arbres escrivint cançons d'amor a l'escorça»

«I pray you, mar no more trees with writing love-songs in their barks.»

Ironia quasi ecològica que li dirigeix el noble Jacques (Jaume) a l'enamorat Orlando (Orland).

Si voleu llegir l'obra completa la trobareu a: Al vostre gust/As you like it: Acte III, escena 2. 254-255).

De llibres: La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata

Aquests dies he rellegit el llibre del primer Nobel japonès: Yasunari Kawabata (1899-1972) titulat: Nemureru bijo (La casa de les belles adormides).

He dir que d'entrada em pensava que el tema d'un vell que va a una casa de cites i dorm amb joves narcotitzades amb les que no pot fer l'amor ni les pot despertar, seria un tema decadent o un xic escabrós. No és així.
El llibre d'un poc més de cent pàgines té una gran força narrativa. L'estil narratiu ens atrapa i ens fa còmplices muts de la història.

 







•La vellesa. Els vells:

El sentiment de la vellesa es troba present des del principi de la narració. Eguchi, el protagonista, de seixanta-set anys no se sent tan vell com el seu amic que li havia parlat del lloc i que «era ja tan vell que havia deixat de ser home» (p. 13). Lletjor, "soledat tenyida de tristesa", desolació, vergonya, "repulsiva senilitat"... Sentiments encontrats, provocats ja per aquestes expressions. És vell! que ens diria Kavafis (o canta Lluís Llach), un altre gran poeta de la vellesa.

•El cos de les belles adormides:
El cos de les belles ha de parlar d'alguna manera, i Kawabata ho fa a partir de la descripció d'algun detall dels cossos nus de les joves: una mà, els dits, un braç (La mà dreta de la noia sortia del cobrellit. El seu braç esquerre estava estirat en diagonal per dins els llençols. La meitat del polze de la mà dreta s'amagava sota la galta. Els dits relaxats pel descans estaven lleugerament corbats —tot i que no prou per amagar els adorables clotets on s'unien a les mans i, sobre el coixí, acompanyaven el rostre» (p. 14), els cabells, la seva fragància, el nas i els llavis. La seva/la nostra mirada llisca lentament, eròticament, pel coll, les espatlles, els pits... el protagonista torna a contemplar «de nou el front i les galtes, i la línia infantil de la barbeta i el coll». L'ús de les olors per trencar amb els límits del llenguatge.
Bellesa i joventut s'ajunten per torbar-nos. Tot en les noies s'oposa a la vellesa.

•El rerefons de la natura…
Com també fa Michima, el seu gran amic i escriptor, a la tetralogia de El mar de la fertilitat, la descripció del paisatge, d'un detall de la natura, com una pinzellada d'un quadre zen, sorgeix enmig de la tensió narrativa. Així, al passar per un bosc de bambús el protagonista es fixa com «llançava reflexos de plata a la llum del matí», les fulles era «fines i suaus, de plata pura, i les tiges també eren de plata», mentre en el sender que vorejava el bosquet «florien els cards i els esbarzers» (p. 29).

•Darreres reflexions:
Ens trobam sens dubte davant una obra mestra, i ho és perquè amb una pinzellada ens suggereix un món d'emocions: la decrepitud de la vellesa, la recerca de la joventut en el cos de noies també joves, però adormides, quan ja només et queden els records, el passat. Eros i Tànatos, simbòlicament presents.

No us contaré el final. L'obra és el reflex d'una imperfecció volguda, quasi budista zen. Contenció, repressió, però també covardia, por, desig, erotisme subtil, possessió, soledat. En definitiva sentiments humans, dels pobres humans i... a més, vells!

La bellesa, talment l'he contemplada,
que tinc la vista plena de bellesa.
Línies del cos. Llavis vermells. Membres voluptuosos.
(Kavafis: Talment he contemplat...)

Literacitat. Unes reflexions sobre aquest concepte

Des de l'àmbit de l'anglès s'ha anat introduint dins les llengües romàniques com el català, el francès i l'espanyol un nou terme per parlar d'alfabetització. Em referesc a la paraula literacy, traduïda per littéracie (i tambe litterisme, com proposa el BO del Ministeri d'Education Nationale de França) en francès; literacitat en català, o literacidad en castellà (com equivalent a alfabetización, alfabetismo o escrituralidad).

Font foto: quick-image.com

L'OCDE defineix la literacitat com a «l'actitud per comprendre i per utilitzar la informació escrita dins la vida corrent, al treball i dins la col·lectivitat en vistes a assolir fites personals i a estendre els seus coneixements i capacitats». La UNESCO ho especifica més al definir-lo com a «the ability to identify, understand, interpret, create, communicate, compute and use printed and written materials associated with varying contexts. Literacy involves a continuum of learning to enable an individual to achieve his or her goals, to develop his or her knowledge and potential, and to participate fully in the wider society.» (1)

També a partir de la dècada dels noranta del segle passat va començar a usar-se el terme critical literacy (2) (4), que podríem traduir per alfabetització crítica, per C. Lankshear & P. McLaren, P. (1993) i C. Like (1995)2. Tenia molt a veure amb els corrents sociològics neomarxistes anglosaxons que redescobriren a Paulo Freire o a Pierre Bourdieu que venien treballant des de finals dels anys seixanta en aspectes socials de l'educació.

En l'actualitat he de dir que el terme Literacitat crítica ja és usat pel grup de Recerca sobre Literacitat Crítica de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona però en un sentit encara més sociològic ja que estudien la Competència Receptiva Crítica (CRC) en estudiants de batxillerat i universitaris i que defineixen els objectius així:

«La CRC es refereix a la capacitat de poder inferir “el que hi ha darrera” de qualsevol discurs: la ideologia, el punt de vista, el propòsit, la ironia, unes determinades maneres de raonar, etc. A partir d'investigacions prèvies de tipus psicolingüístic, retòric, pragmaticodiscursiu i sociocultural, es proposa la delimitació dels components de la CRC, el disseny d'instruments per a la seva avaluació diagnòstica i la posterior elaboració de materials didàctics per al seu desenvolupament i aprenentatge. L'objectiu final és millorar la capacitat dels ciutadans per interpretar els discursos en una societat democràtica, electrònica, científica, complexa, plurilingüística i multicultural.»

De totes les maneres pens que ja dins el treballs de l'historiador de la cultura Roger Chartier es troben elements que funcionen i analitzen els aspectes més socials, i fins i tot polítics, dels textos escrits, i no puc estar-me de reproduir un estens fragment de la seva lliçó inaugural al College de France que va fer l'octubre de 2007, que em fa pensar en com —en un futur pròxim que ja és aquí— es poden enginyar els poders polítics conservadors i autoritaris per controlar fins i tot els textos escrits que circulin per Internet:

«La tercera tensión que atraviesa la historia de la cultura escrita enfrenta a las autoridades, que intentant imponer el control o monopolio sobre lo escrito, contra todos aquellos, más aun, todas aquellas para quienes el saber leer y escribir fue la promesa de un mejor control de su destino. Cada día, para lo peor y para nuestra propia verguenza, la crueldad de nuestras sociedades hacia los excluidos de lo escrito y hacia quienes la miseria del mundo y la brutalidad de las leyes han dejado sin papeles recuerda las apuestas éticas y políticas relacionadas con el acceso a la escritura. Es menester decir también, siguiendo el ejemplo erudito y cívico de Armando Petrucci y Don McKenzie, que estudiar, como historiador, los enfrentamientos enre el poder establecido por los poderosos sobre la escritura y el poder que su adquisición confiere a los más débiles es oponer a la violencia ejercida por lo escrito su capacidad de fundar —tal como lo enunciaba Vico en 1725— "la facultad de los pueblos de controlar la interpretación dada por los jefes a la ley˝.» (R. Chartier, 2008: 41)5.

Hauria estat bé que tinguéssim el terme alfabetizació per als processos d'aprenentatge de la lectura i l'escriptura produïts fora de l'edat escolar, i literacitat per a quan l'alumne aprèn el procès de llegir i escriure amb tota la seva complexitat i sentit social dins l'etapa escolar. Però el terme ja ha crescut i ha pres una volada que supera aquest sentit més material i funcional d'aprendre a llegir i a escriure per fixar-se en els usos personals i interpretatius, així com socials i polítics, del text escrit tant sobre format paper com digital. Esperem que donin fruit teòric i de pràctica social.

Pens que literacitat és un terme que ja no podem obviar en llengua catalana i que caldrà incorporar a la llista de termes nous en un futur pròxim pel TERMCAT, al menys dins el vocabulari de la pedagogia i la lingüística. A Google ja té en data d'avui 274 entrades en català.

Referències
(1) A Internet trobareu altres definicions, com la de Luke i Freebody (2000): http://www.llegir.net/aT/Literacitat.htm, però crec que els dues anteriors ja donen a entendre el concepte.
(2) Vegeu: Lankshear, C. & McLaren, P. (Eds.) (1993). Critical literacy: Radical and postmodernist perspectives. Albany: State University of New York Press.
Luke, C. (1995). Media and cultural studies. In P. Freebody, S. Muspratt, & A. Luke (Eds.). Constructing critical literacies. Crosskill, NJ: Hampton Press.
(3) Cassany, Daniel (2006): Rere les línies. Barcelona: Empúries.
(4) Vegeu el terme critical literacy a Wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/Critical_literacy
(5) Chartier, Roger (2008): Escuchar a los muertos con los ojos. Buenos Aires: Katz Editores.
(Font fotos 2 i 3: www.fotosearch.es)

Què ens ensenya el dharma, o siau qui sou. Una reflexió sobre el Bhagavad Gita

Fa estona, en converses mantingudes amb n'Òscar Pujol, sobre la Bhagavad Gita —inclosa dins aquesta gran obra universal que és el Mahabharata—, parlarem del concepte de dharma que hi surt, quan Arjuna li diu a Krishna que no es veu amb forces d'emprendre la batalla contra els seus parents:

«Quan veig tots els meus parents, O Krishna, que han vingut aquí en aquest camp de batalla,
I. 29 La vida s'escola dels meus membres i aquests defalleixen, la boca se'm torna seca i eixuta; una esgarrifança envaeix el meu cos, i els cabells em tremolen de por; [...]
I.31 I veig presagis de desgràcia, O Krishna. No puc obtenir cap glòria si mato els meus propis parents en el sacrifici de la lluita.» (Bhagavad Gita. Palma: Moll, 1988. 2a ed. Trad. d'Elisabet Abeyà, sobre la versió anglesa de Joan Mascaró, editada per Penguin Books Ltd).

Però, vet aquí el que li contesta Krishna:
«II. 16 L'irreal mai no és: el Real mai no deixa d'ésser. Aquesta veritat ha estat vista per aquells qui poden veure la veritat».

I segueix:
«II. 31 Pensa també en el teu deure i no dubtis. No hi ha glòria més gran per a un guerrer que lluitar en una guerra justa».

Ara bé, en el fons aquesta guerra és contra un mateix, contra el seu egoisme, contra el seu ego. Per això cal posar tot el propi ésser per actuar: «II. 47. Posa el teu cor en l'acció, però mai en la seva recompensa. No treballis per a un resultat, però mai no deixis de fer la teva feina».

I aquest deure no el pot fer un altre per nosaltres, però tampoc nosaltres ens hem de carregar el deure d'un altre:

III. 35 Compleix el teu deure, encara que sigui humil, i no el canviïs pel d'un altre, tot i que fos més elevat. Morir complint el propi deure és la vida: viure complint el d'un altre és la mort».

«IV.17 Sàpigues per tant què és l'acció, i també sàpigues què és l'acció errònia. I sàpigues també d'una acció que és el silenci: misteriós és el camí de l'acció.
18 L'home que en la seva acció troba el silenci, i que veu que el silenci és acció, aquest home en veritat veu la Llum i en totes les seves accions troba pau».

Em queda el dubte d'entendre, si quan actuam d'acord amb els designis kàrmics, som actors o instruments de les accions que s'han generat. Què pensau?:
XI. 33 Alça't per tant! Guanya la glòria, venç els teus enemics i gaudeix del teu reialme. Amb el fat de llur Karma, els he condemnat a morir: sies tu només el meu instrument».

XVIII. 7 No és correcte deixar de fer la tasca sagrada que s'hauria de fer. Aquest abandó de l'acció seria un engany de tenebres.
Jo aquí, hi veig un altre missatge que normalment no se'n parla, i que una vegada vaig llegir unes frases atribuïdes a Mandela, encara que no tinc clar que les digues, on es deia que hem de brillar amb tot l'esplendor que duim a dintre, amb tot el que som. Que és el nostre deure d'amor cap els altres treure el millor que tenim. Si t'agrada cantar, canta; si t'agrada, escriure, intentau-ho! Si saps treballar al fusta, fes-ho! Si t'agrada cuinar, fes menjars, no perdis el temps amb altres coses! Brilla! Deixa les falses modèsties per als timorats!

•Queden aspectes a reflexionar i he dir que no els tinc clars, no tinc respostes: quina és la tasca sagrada a fer? Ens podem abandonar o no en l'acció? Hi ha un responsable? Personalment, no m'han agradat mai les persones que diuen que compleixen ordres, que no poden fer res més, però que s'alineen amb les injustícies...
Gandhi va seguir el seu dharma* enfront de l'opressió anglesa de l'Índia, sense usar la violència, però sense defugir la seva acció compromesa...

Quines reflexions en feu?
N'haurem de tornar a parlar.

*«Dhárma: llei; principi; naturalesa, caràcter, essència AV+ (segons la interpretació tradicional és allò que aguanta una cosa o allò que fa que una cosa sigui el que és; el dharma és tant la llei interna d'una cosa —la seva natura o svabhava, la seva fermesa— com el funcionament extern de la cosa; el dharma fa doncs que la cosa continuï essent el que és i funcioni o es comporti de la manera que li és pròpia; quan, a causa d'alguna disfunció, la cosa deixa de comportar-se segons la seva pròpia natura, aleshores el seu comportament esdevé adharma, val a dir una mena d'actuació que va en contra del seu propi principi i que si perdura conduirà ineluctablement a la destrucció de la cosa; el desenvolupament d'una malaltia és un exemple clar de la disfunció del dharma; la noció de dharma es pot aplicar a diferents nivells: cosmològic, moral, físic, teològic, etc.)». (Diccionari sànscrit-català, d'Òscar Pujol. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2005, pàg. 441).

Un quadern de capçalera (Makura no Soshi)

 

Aquest blog pren el nom de "Plagueta de nit" en homenatge al Quadern de capçalera (Makura no Soshi), el diari personal que va escriure la dama de la cort Heian, Sei Shonagon, al Japó a les darreries del segle X.

Allà hi escrivia els seus pensaments, les coses enutjoses, les coses que molesten, les coses que sorprenen, sobre arbres, aus, insectes, el sol, la lluna, els estels, un dia que el terra era cobert d'un bon gruix de neu...

En anglès es coneix com The Pillow Book, ja que eren uns quaderns que es guardaven al caixonet que feia de coixí per posar el cap. I en les versions castellanes s'ha traduït per El libro de la almohada. Trob molt encertada la traducció al català de Xavier Roca-Ferrer de Quadern de capçalera (Barcelona: La Magrana, 2007), que a més, és completa.

Us recoman la seva lectura, lenta, pausada, de cada breu capítol, i com a tast, vet aquí el començament:

«I. A la primavera l'hora que més em plau és l'alba. Els cims de les muntanyes es van retallant de mica en mica a mesura que la llum del sol els il·lumina, i els núvols llargs i prims de color violaci semblen esfilagar-se-s'hi a sobre.

A l'estiu són les nits. I no solament quan brilla la lluna, sinó també les nits fosques, quan les cuquetes de llum volen d'ací i d'allà. Fins i tot si plou, que boniques que són les nits d'estiu!

A la tardor adoro els capvespres, quan el sol se'n va a la posta fregant la silueta de les muntanyes i els corbs tornen als nius volant en grups de dos, de tres o de quatre. Però encara m'agraden més els estols d'ànecs silvestres, talment taquetes fosques en un cel llunyà. Quan el sol ha desaparegut, la canó del vent i el zumzeig dels insectes m'omplen el cor de melangia» (Pàg. 39).