dimarts, 13 de gener de 2009

Més Shakespeare (II): To be or not to be...

To be or not to be (Ser o no ser, 1600-1601), deu ésser sens dubte una de les frases literàries més conegudes per tothom. Només un geni com Shakespeare pot escriure en trenta-nou versos tots els dubtes de l'ànima humana enfront de la mort "aquest país no descobert", la lluita entre la rebel·lia contra les injustícies de la vida i l'acceptació de les ferides, fondes i sagnants que ens arriba a inferir i que no sabem com hem pogut aguantar ni com les soportam.

Surt a l'acte III, escena 1 de Hamlet, de William Shakespeare, assaboriu-lo vers a vers en la seva versió original en anglès (després ve una versió en català):

HAMLET

To be, or not to be: that is the question:
Whether 'tis nobler in the mind to suffer
The slings and arrows of outrageous fortune,
Or to take arms against a sea of troubles,
And by opposing end them? To die: to sleep;
No more; and by a sleep to say we end
The heart-ache and the thousand natural shocks
That flesh is heir to, 'tis a consummation
Devoutly to be wish'd. To die, to sleep;
To sleep: perchance to dream: ay, there's the rub;
For in that sleep of death what dreams may come
When we have shuffled off this mortal coil,
Must give us pause: there's the respect
That makes calamity of so long life;
For who would bear the whips and scorns of time,
The oppressor's wrong, the proud man's contumely,
The pangs of despised love, the law's delay,
The insolence of office and the spurns
That patient merit of the unworthy takes,
When he himself might his quietus make
With a bare bodkin? who would fardels bear,
To grunt and sweat under a weary life,
But that the dread of something after death,
The undiscover'd country from whose bourn
No traveller returns, puzzles the will
And makes us rather bear those ills we have
Than fly to others that we know not of?
Thus conscience does make cowards of us all;
And thus the native hue of resolution
Is sicklied o'er with the pale cast of thought,
And enterprises of great pith and moment
With this regard their currents turn awry,
And lose the name of action.--Soft you now!
The fair Ophelia! Nymph, in thy orisons
Be all my sins remember'd.
OPHELIA
Good my lord, How does your honour for this many a day?

En català, les versions més conegudes són les de Josep M. de Sagarra (que cercaré i posaré) i la de Salvador Oliva que us mostro a continuació:

HAMLET
Ser o no ser: aquest és el dilema:
si a l'esperit li és més noble sofrir
els cop i els dards de la ultrajant fortuna,
o armar-se contra un mar de sofriments
i enllestir-los lluitant. Morir, que és com dormir,
res més: dir que amb el son finalitzem
els mals del cor, les mil ferides naturals
que la carn va heretar. És un final
per desitjar devotament. Morir, dormir,
i potser somiar; aquest és el destorb:
perquè els somnis que habiten en el son de la mort,
un cop ja ens hem desprès d'aquella pell mortal,
ens imposen respecte, és aquesta la causa
que fa que les desgràcies durin tant.
Perquè, si no, qui podria aguantar
les fuetades i les burles d'aquest temps,
l'insult de l'opressor, l'ultratge del superb,
tot el dolor de l'amor menyspreat,
la lentitud de la justícia,
la insolència dels càrrecs, i el desdeny
que dels indignes rep la gent de mèrit,
si pogués un mateix donar-se el cop de gràcia
amb un simple punyal? Qui portaria el pes
d'una vida cansada de queixes i suors,
si no fos per la por d'alguna cosa
més enllà de la mort, aquest país no descobert
que no deixa tornar de les seves fronteres
a cap dels viatgers, que ens confon el desig,
i ens fa suportar els mals que ara tenim
més que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts?
Així, doncs, la consciència en fa covards a tots,
i així el color natiu de la resolució
queda esblaimat pel pàl·lid deix del pensament;
i els projectes més alts i de més importància,
per aquesta raó desvien el seu curs,
i perden fins i tot el nom d'acció.
Però ara, silenci. Bella Ofèlia!
Ninfa, que siguin recordats els meus pecats
en les teves pregàries.

OFÈLIA
Bon milord,
com està vostra altesa, últimament?

Si voleu veure el famós monòleg recitat per Kenneth Branagh clicau aquí. Entre els cinèfils hi ha un cert debat sobre quina de les dues versions està més ben interpretada, si l'anterior d'en K. Branagh o la de Laurence Olivier (clicau aquí).
En tot cas, m'agradaria saber la vostra opinió: quina us ha agradat més?

Per acabar de completar el tema hi ha estudis sobre com s'ha traduït Hamlet al català. Un d'aquests escrits és el de Helena Buffery titulat: El parany del ratolí: the translation of Shakespeare into Catalan (1997). O el laboriós treball del professor J. Mercader de l'institut de secundària Puig Castellar que s'ha entretingut en trobar 365 frases extretes de les traduccions al català de les obres de W. Shakespeare.

Etiquetes de comentaris:

1 comentaris:

Blogger Carme Ferra ha dit...

El camí que guia les nostres passes a la felicitat comença pel SER. Però, quasi sempre vivim un personatge imposat. Primer pels pares, l’escola, la societat, la cultura, la religió... I quan vivim una vida imposada i no podem dir, pensar ni fer per nosaltres mateixos, morim. La mort en vida és la solitud absoluta, la desesperació, la incomprensió, el buit, la falta d’amor, de fe i d’esperança. Hi ha persones que arriben a suïcidar-se. I, hi ha persones que després de la morir interiorment, reneixen a una nova vida. També hi ha persones que coneixen a Déu.
Ser o no ser. Triar entre la mort o la vida. Triar entre la vida que tu vols viure o la que els altres volen que visquis.
Aquesta és la meva interpretació de Hamlet.
Unes frases d’en Coelho que ho expliquen molt bé:
“Cuando no tuve nada que perder, lo recibí todo. Cuando dejé de ser quien era, me encontré a mi misma. Cuado conocí la humillacióny la sumisión total, fui libre.”

13 d’octubre de 2009 a les 0:47  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici