Un tast de Salvatore Quasimodo: "Isola" (Illa)

Salvattore Quasimodo (1901-1968), un gran poeta italià, premi Nobel de literatura de l'any 1959.

Illenc, de Sicília, una terra com Mallorca enmig de la Mediterrània.

La solitud, l'hermetisme en la recerca d'una llibertat interior, la mort i la vida formen part de les seves característiques com a escriptor.

Però millor deixar parlar alguns del seus poemes:

Ognuno sta solo sul cuor della terra
trafitto da una raggio de sole:
ed è subito sera.
Tothom es troba sol en el cor de la terra
travessat per un raig de sol:
i el vespre ve tot d'una.
(Versió catalana de Susanna Rafart i Eduard Escoffet).

M'agrada aquesta Isola, plena d'amor per la terra, amb un vers final d'una gran força poètica (...i em refugio en les coses perdudes):

ISOLA

Io non ho che te
cuore della mia razza

Di te amore m'attrista,
mia terra, se oscuri profumi
perde la sera d'aranci,
o d'oleandri, sereno,
cammina con rose il torrente
che quasi n'è tocca la foce.

Ma se torno a tue rive
e dolce voce al canto
chiama da strada timorosa
non so se infanzia o amore,
ansia d'altri cieli mi volge,
e mi nascondo nelle perdute cose.

(S. Quasimodo: Tutte le poesie. Milano: Mondadori, 1995, p. 60).

(Foto: R. Bassa. Illa de Cabrera)

ILLA
Només et tinc a tu
cor de la meva raça

L’amor que et tinc m’entristeix,
terra meva, si el capvespre exhala
foscos perfums de tarongines,
o de baldres, i serè,
avança amb roses el torrent
a tocar de la desembocadura.

Perquè si torno als teus ribatges
i en el cant una veu dolça
crida des del camí insegur
no sé si infància o amor,
ànsia d’altres cels m’envolta,
i em refugio en les perdudes coses.
(Versió catalana de Susanna Rafart i Eduard Escoffet).

•I m'impressiona la soledat, aquest home sol, que és un infern sol:

AL TUO LUME NAUFRAGO (Foto: R.Bassa)
Nasco al tuo lume naufrago,
sera d'acque limpide.

Di serene foglie
arde l'aria consolata.

Sdradicato dai vivi,
cuore provvisorio,
sono limite vano.

Il tuo dono tremendo
di parole, Signore,
sconto assiduamente.

Destami dai morti:
ognuno ha preso la sua terra
e la sua donna.

Tu m'hai guardato dentro
nell'oscurità delle viscere:
nessuno ha la mia disperazione
nel suo cuore.

Sono un uomo solo,
un solo inferno.
    (S. Quasimodo: Tutte le poesie. Milano: Mondadori, 1995, p. 85).