dilluns, 5 de gener del 2009

De llibres: La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata


Aquests dies he rellegit el llibre del primer Nobel japonès: Yasunari Kawabata (1899-1972) titulat: Nemureru bijo (La casa de les belles adormides).

He dir que d'entrada em pensava que el tema d'un vell que va a una casa de cites i dorm amb joves narcotitzades amb les que no pot fer l'amor ni les pot despertar, seria un tema decadent o un xic escabrós. No és així.
El llibre d'un poc més de cent pàgines té una gran força narrativa. L'estil narratiu ens atrapa i ens fa còmplices muts de la història.

 







•La vellesa. Els vells:
El sentiment de la vellesa es troba present des del principi de la narració. Eguchi, el protagonista, de seixanta-set anys no se sent tan vell com el seu amic que li havia parlat del lloc i que «era ja tan vell que havia deixat de ser home» (p. 13). Lletjor, "soledat tenyida de tristesa", desolació, vergonya, "repulsiva senilitat"... Sentiments encontrats, provocats ja per aquestes expressions. És vell! que ens diria Kavafis (o canta Lluís Llach), un altre gran poeta de la vellesa.

•El cos de les belles adormides:
El cos de les belles ha de parlar d'alguna manera, i Kawabata ho fa a partir de la descripció d'algun detall dels cossos nus de les joves: una mà, els dits, un braç (La mà dreta de la noia sortia del cobrellit. El seu braç esquerre estava estirat en diagonal per dins els llençols. La meitat del polze de la mà dreta s'amagava sota la galta. Els dits relaxats pel descans estaven lleugerament corbats —tot i que no prou per amagar els adorables clotets on s'unien a les mans i, sobre el coixí, acompanyaven el rostre» (p. 14), els cabells, la seva fragància, el nas i els llavis. La seva/la nostra mirada llisca lentament, eròticament, pel coll, les espatlles, els pits... el protagonista torna a contemplar «de nou el front i les galtes, i la línia infantil de la barbeta i el coll». L'ús de les olors per trencar amb els límits del llenguatge.
Bellesa i joventut s'ajunten per torbar-nos. Tot en les noies s'oposa a la vellesa.

•El rerefons de la natura…
Com també fa Michima, el seu gran amic i escriptor, a la tetralogia de El mar de la fertilitat, la descripció del paisatge, d'un detall de la natura, com una pinzellada d'un quadre zen, sorgeix enmig de la tensió narrativa. Així, al passar per un bosc de bambús el protagonista es fixa com «llançava reflexos de plata a la llum del matí», les fulles era «fines i suaus, de plata pura, i les tiges també eren de plata», mentre en el sender que vorejava el bosquet «florien els cards i els esbarzers» (p. 29).

•Darreres reflexions:
Ens trobam sens dubte davant una obra mestra, i ho és perquè amb una pinzellada ens suggereix un món d'emocions: la decrepitud de la vellesa, la recerca de la joventut en el cos de noies també joves, però adormides, quan ja només et queden els records, el passat. Eros i Tànatos, simbòlicament presents.

No us contaré el final. L'obra és el reflex d'una imperfecció volguda, quasi budista zen. Contenció, repressió, però també covardia, por, desig, erotisme subtil, possessió, soledat. En definitiva sentiments humans, dels pobres humans i... a més, vells!

La bellesa, talment l'he contemplada,
que tinc la vista plena de bellesa.

Línies del cos. Llavis vermells. Membres voluptuosos.
(Kavafis: Talment he contemplat...)

Etiquetes de comentaris:

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici