dijous, 27 de novembre de 2008

Els set pecats capitals (I): L'enveja

M'agradaria comentar els set pecats capitals però des d'un punt de vista filosòfic i amb un poc d'humor.
El Bosco: Els set pecats capitals (c. 1450).

Seguint la Viquipèdia:«Els Set Pecats Capitals són una classificació dels vicis esmentats en les primeres ensenyances cristianes catòliques per a educar i instruir els seguidors sobre moralitat».
Però no us preocupeu, no pens fer cap sermó sinó mirar d'entendre el sentit humà que reflecteixen.
Començaré per un dels que és més fàcil de detectar: l'enveja.
No sé perquè, però l'enveja la m'imagin groga, i dins el cos, la situaria a la vesícula biliar i a la bilis, que és el líquid, precisament de color groc, que segrega.

Quan alabau a una persona objecte de la mirada de l'envejós, com més l'alabau més li molesta, més groguenca se li posen la cara i l'expressió. Per començar, a la lloança de l'altre, l'envejós hi veu un atac indirecte personal contra ell. Deixa de ser el centre que voldria ser, quasi com a restes d'una enveja infantil, d'un pensament egocèntric, i ho és un altre.

L'envejós té una part de "voyeur", li agrada mirar, tant si és la sort de l'envejat, per patir; com la desgràcia aliena, per fruir.
 


(Detall de El jardí de les delícies, de El Bosco)

Com més obsessiva és l'enveja, més menysprea l'altra persona amb petits comentaris, amollats aquí i allà, en petit comitè. A vegades, aquesta enveja adopta l'aire d'una crítica, sense gaire fonament. Però, quin fonament li cal a l'enveja, si és irracional, primitiva, infantil: vull el que l'altre té, jo també m'ho mereixo.

Us contaré un vell conte per exemplificar el que és l'enveja:
Un califa tenia dos primers visirs, un dels quals envejava molt a l'altre. Un bon dia, el califa per posar-lo a prova, li digué a l'envejós: —demana'm el què vulguis i t'ho concediré, fins i tot, part del meu regne. Però, només et pos una condició: demanis el que demanis, al teu company, li en donaré el doble.
Sabeu què va demanar?... Què li tragués un ull!

Us demanareu: hi ha una enveja sana? Pot ser. Les coses mai no són blanques o negres. Si l'enveja cap a l'altre és un estímul per treure un incentiu, per treballar per aconseguir alguna cosa semblant a la que ha arribat l'altra, sense perjudicar-lo, pot tenir un costat positiu.

Lie Zi diu: «Sols quan es retorna a la igualtat i la unitat radical és possible evitar la perdició.» (Libro de la perfecta vacuidad. Barcelona. Kairós, 1987, pàg. 171)

Però alerta, diu una màxima oriental: l'enveja és pitjor que un foc. Pot passar d'escalfar a cremar tot el que l'envolta.

Un amic m'ha dit: els set pecats capitals són interessants, sobre tot si n'ets tu el protagonista.

Etiquetes de comentaris:

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici