diumenge, 29 de juny de 2008

Què ens ensenya el dharma, o siau qui sou. Una reflexió sobre el Bhagavad Gita


Fa estona, en converses mantingudes amb n'Òscar Pujol, sobre la Bhagavad Gita —inclosa dins aquesta gran obra universal que és el Mahabharata—, parlarem del concepte de dharma que hi surt, quan Arjuna li diu a Krishna que no es veu amb forces d'emprendre la batalla contra els seus parents:

«Quan veig tots els meus parents, O Krishna, que han vingut aquí en aquest camp de batalla,
I. 29 La vida s'escola dels meus membres i aquests defalleixen, la boca se'm torna seca i eixuta; una esgarrifança envaeix el meu cos, i els cabells em tremolen de por; [...]

I.31 I veig presagis de desgràcia, O Krishna. No puc obtenir cap glòria si mato els meus propis parents en el sacrifici de la lluita.» (Bhagavad Gita. Palma: Moll, 1988. 2a ed. Trad. d'Elisabet Abeyà, sobre la versió anglesa de Joan Mascaró, editada per Penguin Books Ltd).

Però, vet aquí el que li contesta Krishna:
«II. 16 L'irreal mai no és: el Real mai no deixa d'ésser. Aquesta veritat ha estat vista per aquells qui poden veure la veritat».

I segueix:
«II. 31 Pensa també en el teu deure i no dubtis. No hi ha glòria més gran per a un guerrer que lluitar en una guerra justa».

Ara bé, en el fons aquesta guerra és contra un mateix, contra el seu egoisme, contra el seu ego. Per això cal posar tot el propi ésser per actuar: «II. 47. Posa el teu cor en l'acció, però mai en la seva recompensa. No treballis per a un resultat, però mai no deixis de fer la teva feina».

I aquest deure no el pot fer un altre per nosaltres, però tampoc nosaltres ens hem de carregar el deure d'un altre:
III. 35 Compleix el teu deure, encara que sigui humil, i no el canviïs pel d'un altre, tot i que fos més elevat. Morir complint el propi deure és la vida: viure complint el d'un altre és la mort».

«IV.17 Sàpigues per tant què és l'acció, i també sàpigues què és l'acció errònia. I sàpigues també d'una acció que és el silenci: misteriós és el camí de l'acció.
18 L'home que en la seva acció troba el silenci, i que veu que el silenci és acció, aquest home en veritat veu la Llum i en totes les seves accions troba pau
».

Em queda el dubte d'entendre, si quan actuam d'acord amb els designis kàrmics, som actors o instruments de les accions que s'han generat. Què pensau?:
XI. 33 Alça't per tant! Guanya la glòria, venç els teus enemics i gaudeix del teu reialme. Amb el fat de llur Karma, els he condemnat a morir: sies tu només el meu instrument».

XVIII. 7 No és correcte deixar de fer la tasca sagrada que s'hauria de fer. Aquest abandó de l'acció seria un engany de tenebres.
Jo aquí, hi veig un altre missatge que normalment no se'n parla, i que una vegada vaig llegir unes frases atribuïdes a Mandela, encara que no tinc clar que les digues, on es deia que hem de brillar amb tot l'esplendor que duim a dintre, amb tot el que som. Que és el nostre deure d'amor cap els altres treure el millor que tenim. Si t'agrada cantar, canta; si t'agrada, escriure, intentau-ho! Si saps treballar al fusta, fes-ho! Si t'agrada cuinar, fes menjars, no perdis el temps amb altres coses! Brilla! Deixa les falses modèsties per als timorats!

•Queden aspectes a reflexionar i he dir que no els tinc clars, no tinc respostes: quina és la tasca sagrada a fer? Ens podem abandonar o no en l'acció? Hi ha un responsable? Personalment, no m'han agradat mai les persones que diuen que compleixen ordres, que no poden fer res més, però que s'alineen amb les injustícies...
Gandhi va seguir el seu dharma* enfront de l'opressió anglesa de l'Índia, sense usar la violència, però sense defugir la seva acció compromesa...

Quines reflexions en feu?
N'haurem de tornar a parlar.

*«Dhárma: llei; principi; naturalesa, caràcter, essència AV+ (segons la interpretació tradicional és allò que aguanta una cosa o allò que fa que una cosa sigui el que és; el dharma és tant la llei interna d'una cosa —la seva natura o svabhava, la seva fermesa— com el funcionament extern de la cosa; el dharma fa doncs que la cosa continuï essent el que és i funcioni o es comporti de la manera que li és pròpia; quan, a causa d'alguna disfunció, la cosa deixa de comportar-se segons la seva pròpia natura, aleshores el seu comportament esdevé adharma, val a dir una mena d'actuació que va en contra del seu propi principi i que si perdura conduirà ineluctablement a la destrucció de la cosa; el desenvolupament d'una malaltia és un exemple clar de la disfunció del dharma; la noció de dharma es pot aplicar a diferents nivells: cosmològic, moral, físic, teològic, etc.)». (Diccionari sànscrit-català, d'Òscar Pujol. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2005, pàg. 441).


Etiquetes de comentaris: ,

3 comentaris:

Blogger Carme Ferra ha dit...

les persones tenim diferents dimensions. Això s'hauria d'aprendre a les escoles.
La primera és la dimensió física (menjar, dormir...);la segona és la dimensió biològica (els instints); la tercera és la dimensió psicològica (els sentiments); la quarta és la dimensió espiritual (la capacitat de Déu).
Hi ha persones que viuen en dues dimensions, altres en tres dimensions, i en hi ha que viuen en plenitud. Es a dir, en totes les dimensions.
Les persones espirituals són persones autèntiques, coherents i intel•ligents que han acceptat qui són i quin és el sentit de la seva vida. Per fer això han hagut de vèncer el món.
En referència a la teva pregunta de si som actors o instruments, et volia dir que les persones som lliures. Aquesta llibertat ens serveix per triar si volem viure en obediència a l'acció divina per dur a terme la seva obra o no.

10 d’octubre de 2009 a les 0:43  
Blogger Ramon Bassa ha dit...

Per la meva part el que volia expressar amb la pregunta sobre si som actors o instruments de les accions que hem engendrat quan actuam segons els designis kàrmics, és convidar a una reflexió sobre la humilitat.
En el sentit que els occidentals sempre ens pensam que nosaltres som els protagonistes únics de les coses, però volia promoure una reflexió més oriental, quasi taoista, quan diu que al temps que som actors també som instruments dels designis del karma i del dharma, d'acord amb la definició del que és el dharma (Diccionari sànscrit de Pujol), que té una part també d'instrument en la persona. Fins i tot Jesucrist diu en els evangelis: «Es faci la vostra voluntat».
A més també cal anar alerta, qui decideix que una persona és espiritual? "No tothom que diu Senyor, Senyor, entrarà en el reialme del cel", diuen els evangelis. I no és fàcil saber si una persona és espiritual avui, i si, com dius tu, "són persones autèntiques, coherents i intel·ligents".
Volia aportar la visió dels filòsofs taoistes, que a més diuen: «El Tao que pot ser dit no és el Tao permanent».

10 d’octubre de 2009 a les 19:15  
Blogger Carme Ferra ha dit...

Lc22,26 Però vosaltres no heu d’actuar així: el més important de vosaltres ha d’ocupar el lloc del més jove, i el qui mana, el lloc de qui serveix.
Jn13-15 Jesús renta els peus als deixebles
Lc 10,27 Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.
De què ens serveixen tantes lleis, tan sols necessitam seguir aquest manament. Perquè si estimassim l’altre com a nosaltres mateixos, no l’humiliaríem, l’explotaríem, l’enganaríem, l’assassinaríem, li robaríem, el maltractaríem, l’abandonaríem...
Jesús també és un veritable exemple d’humilitat i servici als altres. Jesús ens ensenya a estimar. L’amor com a actitud. I, l’amor sempre és donació.
Per altra banda, tal com dius , Jesús va ser actor i instrument.Com tu i com jo, perquè a la Bíblia es conta la teva vida i la meva. I la del món sencer. Per entendre-ho has de seguir el mateix procés d’aprendre una llengua. Primer aprens vocabulari, després alguns verbs, comences a construir frases senzilles, i cada vegada augmenten les teves capacitats lingüístiques i cognitives. Fins que un dia, pareix que s'obri la teva ment. De sobte, ho entens tot i hi trobes el sentit.
He volgut fer aquesta comparació de l’espiritualitat amb la llengua perquè ambdues són abstracció i identitat.
Respecte a com saber si una persona és espiritual o un frau, et deix aquesta frase d’en Lluc: Lc 6,44 “L’arbre es coneix pels seus fruits.”
En referència a «El Tao que pot ser dit no és el Tao permanent». És així. Fins i tot Jesús va tenir temptacions: riquesa, prestigi i poder. El mal en el món existeix i sempre s’anuncia amb una mentida.

No tenc res en contra de les creences orientals, però som una autèntica ignorant d’elles (encara que esper deixar de ser-ho gràcies a tu)i tan sols puc parlar del què conec.

10 d’octubre de 2009 a les 21:36  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici