No som tristesa (Dos poemes)

 Fa molt. molt de temps que no escric al blog.  Un any? Més!
Lectures, feina, un ritme interior fugisser, han fet que no escrigui res. Però com diu la psicoanalista Françoise Dolto, la "mirada primordial"  ens és necessària.
Ara hi he tornat perquè he vist que l'anterior poema de Gioconda Belli ha tingut bona acollida entre alguns lectors navegants. I ho he fet amb un altre poema de Gioconda Belli que parla de l'alegria enmig de les llàgrimes i ferides de la vida.
Corren temps difícils, confusos, on el fort avassalla i humilia al dèbil, descaràdament... però la resiliència dels bons moments, del territori de la infància viscuda i que segueix dins nosaltres, ens fa resistir. Ja que com diu Gioconda Belli «estamos construidos de una gran esperanza» (estam construïts d'una gran esperança).

 Aquí teniu el poema:

Claro que no somos una pompa fúnebre...

Claro que no somos una pompa fúnebre,
a pesar de todas las lágrimas tragadas
estamos con la alegría de construir lo nuevo
y gozamos del día, de la noche
y hasta del cansancio
y recogemos risa en el viento alto.

Usamos el derecho a la alegría,
a encontrar el amor
en la tierra lejana
y sentirnos dichosos
por haber hallado compañero
y compartir el pan, el dolor y la cama.

Aunque nacimos para ser felices
nos vemos rodeado de tristeza y vainas,
de muertes y escondites forzados.

Huyendo como prófugos
vemos como nos nacen arrugas en la frente
y nos volvemos serios,
pero siempre por siempre
nos persigue la risa
amarrada también a los talones
y sabemos tirarnos una buena carcajada
y ser felices en la noche más honda y más cerrada

porque estamos construidos de una gran esperanza,
de un gran optimismo que nos lleva alcanzados
y andamos la victoria colgándonos del cuello,
sonando su cencerro cada vez más sonoro
y sabemos que nada puede pasar que nos detenga
porque somos semillas
y habitación de una sonrisa íntima
que explotará
ya pronto
en las caras
de todos.
  Gioconda Belli

Fa temps també vaig escriure a un llibre de poemes: Poemes del Tao (Pollença: El Gall, 2004), un poema seguint les ensenyances del Tao, on deia:
XXXIV
Tristesa

Tu, que ara plores,
pensa
que aquesta salabror
et serà retornada
amb llàgrimes de mel!
 (Ramon Bassa)

L'amor i les neurociències: hi ha una química de l'amor?

Ara que s'acosten festes nadalenques i d'amor, he trobat una entrevista a dos professors universitaris que parlaven de la química de l'amor.

Si us interessa escoltau l'entrevista completa:

Som més que hormones? Ens invadeix la neurociència?

"Jo, amor, he après a cosir amb el teu nom..." (Gioconda Belli)

Yo, amor, he aprendido a coser con tu nombre,
voy juntando mis días, mis minutos, mis horas
con tu hilo de letras.
Gioconda Belli

Així diu un fragment del poema "Te busco" de Gioconda Belli.

Frase suggerent, condensada, minimalista, però plena de resonàncies. Ens recorda l'espera, una manera d'estimar des de la vida quotidiana.

«He après a cosir amb el teu nom...» també m'ha duit la imatge de la meva mare, cosint devora la màquina, en un temps de postguerra europea on hi havia poques coses i pocs diners, i tothom dins la llar feia el que podia per ajudar a estirar el carro.

Tambe ens suggereix, el silenci al que s'ha obligat sempre als oprimits, a les dones, als infants... Però aquests silencis (exteriors) no aturaven el pensament, eren com a gotes que travessaven el cervell, hi havia un pensament, una esperança: resistirem, arribarà un temps millor, no estic sola!

Per això, des del silenci, des de l'aparent soledat, estam units amb un fil de lletres i de paraules als altres per l'amor, pel fet de ser persones que viuen i volen viure entre persones.

Per a vosaltres, el poema complet de Gioconda Belli:

Te busco

Sola yo, amor,
y vos quién sabe dónde;
tu recuerdo me mece como al maíz el viento
y te traigo en el tiempo,
recorro los caminos,
me río a carcajadas
y somos los dos juntos
otra vez,
junto al agua.
Y somos los dos juntos
otra vez,
bajo el cielo estrellado
en el monte,
de noche.
Yo, amor, he aprendido a coser con tu nombre,
voy juntando mis días, mis minutos, mis horas
con tu hilo de letras.
Me he vuelto alfarera
y he creado vasijas para guardar momentos.
Me he soltado en tormenta
y trueno y lloro de rabia por no tenerte cerca,
en viento me he cambiado,
en brisa, en agua fresca
y azoto, mojo, salto
buscándote en el tiempo
de un futuro que tiene
la fuerza de tu fuerza.

Franz Fanon i el colonialisme mental (A l'any Fanon)

Font foto: http://frantzfanonfoundation-fondationfrantzfanon.com/

En el cinquantenari de la mort de Frantz Fanon (1925-1961), hauríem de tornar a recuperar la seva obra. Fanon fou un escriptor i metge psiquiatre nascut a la Martinica, que als anys cinquanta publicà la seva primera obra sobre els efectes del colonialisme sobre els colonitzats a Peau noire, masques blancs (1952).

En aquesta obra, personalment dolorosa, però aclaridora intel·lectualment, parlava de l'alienació que pateix el colonitzat —i en la qual es trobava son pare, la mare o la seva germana, d'aquí la dolorosa constatació—, com el negre volia imitar el blanc, "ser blanc" ( i si no que li diguin a Mickel Jackson, el negre que volia ser blanc).

Tal com ens recorda la politologa Françoise Vergès: «Et pour Fanon, le colonisé finit par intégrer ces discours de stigmatisation, le sentiment d’être inférieur, il finit par mépriser sa culture, sa langue, son peuple, il ne veut plus alors qu’imiter, ressembler au colonisateur. »
 És a dir, traduint les tesis de Fanon, «el colonitzat acaba per integrar el discurs de l'estigmatització, el sentiment de ser inferior, acaba per menysprear la seva cultura, la seva llengua, el seu poble, i no vol res mes que imitar, semblar-se al colonitzador.»

Després del seu pas com a metge per Algèria, veuria allà els mateixos mecanismes de funcionament de l'alienació del colonitzat, i resultat d'aquelles reflexions i anàlisis fou el llibre: Les damnés de la terre (Els pàries de la terra), publicat el 1961, on deia que: « La décolonisation est très simplement le remplacement d’une “espèce” d’hommes par une autre “espèce” d’hommes » (La descolonització és simplement el reemplaçament d'una "espècie" d'homes per una altra "espècie" d'homes). Els homes lliures, desalienats, havien de lluitar pel seu dret a ser persones completes.

Si tenim en compte que això ho escrivia als anys cinquanta en plena lluita d'alliberament d'Algèria contra la metròpoli francesa, comprendrem que el seu discurs i les seves tesis fossin molt mal vistes a França, inclosos per a intel·lectuals com Jean-Paul Sartre, o el Partit Comunista Francès que deia que s'havien d'esperar les condiciones socioeconòmiques adequades per a la independència d'Algèria.

Les seves tesis radicals, sobre la violència del colonitzat per desfer-se del colonialisme, en aquells moments de la història, no ens han de fer oblidar altres aspectes interessants des d'un punt de vista sociològic i cultural.
Concretament, pensant en les Illes Balears, o en els altres territoris dels P. Catalans, com Catalunya i el País Valencià, ens dóna elements per entendre l'alienació cultural, social i personal que els països colonitzats i els seus habitants sofreixen en mans d'unes burgesies i uns poders econòmics fàctics, col·laboradors de l'espoli econòmic, promotors de l'autoodi, instruments de l'alienació cultural, del menyspreu per la pròpia llengua (el català, en el nostre cas), i de la imitació, l'apropiació i la identificació total amb les valors i la llengua del poder central (l'espanyol). Tenim tema per reflexionar críticament i com diu Jean-François Bayllart, per rellegir Fanon.

•Fonts principals de l'article, clicau a sobre:
Sciences Humaine i l'article "Frantz Fanon contre le colonialisme"
Jean-François Bayllart: Relire Fanon (blog de 18 d'octubre de 2011)

Setembre ha arribat. Paisatge urbà

Ha arribat el setembre.

Mes tranquil a Mallorca, la calor començà afluixar.

Hi ha dies clars i el cel és més net.

Des de casa estant frueixo aquest moments mentre passen niguls de tots els grisos: obscurs, clars, blanquinosos, quasi de llet... que juguen amb una lluna petita com una tallada de meló d'eriçó.

Unes antenes i una xemeneia em recorden que el paisatge és urbà, però l'inici de la fosca ho difumina i suavitza els seus trets de ciutat en una negra silueta.

Setembre és aquí!

Per la Ruta de la Seda: de Bukhara a Samarkhanda

Fa deu dies encara em trobava per la Ruta de la Seda, camí de Bukhara a Samarkhanda.

El camí, ja que no sé si es pot dir carretera, ple de clots, sitiat per l'arena.

La calor, molta, intensa, ofegadora, i vermella com les arenes del Kizilkum.
Admir i m'admir de la força que tenien els comerciants de les antigues caravanes per anar vorejant desert i rius fins arribar a la part del trajecte somiat.

Sent els vents calents com la boca d'un forn i pens que a prop hi ha un autocar amb aire acondicionat, i que s'ha perdut el risc, l'aventura, l'esforç i el somni.

No tot eren espècies, sedes, perles, canyella, càmfora, sàndal, òpals, cotó... també hi havia peregrins, profetes, missatgers de paraules sagrades.
(Seguirà...)

Samarkhanda

SAMARKHANDA

Samarkhanda,
tota tu blau turquesa.
Voltes, corbes sensuals,
tapissos marins,
d'una ciutat envoltada de desert.

Calor, aigua blava per saciar-me.
Em parles de la Xina, de mausoleus,
de velles glòries i batalles.

  I jo només tenc ulls per beure.
 

Silenci - Jo vinc d'un silenci

Darrerament he escrit molt poc al blog, he estat en silenci molts de mesos. I de cop, m'han vingut al cap i a l'ordinador dues cançons que parlen del silenci. Són dues cançons que tenen més de trenta anys, del temps de la dictadura franquista, quan no et deixaven parlar lliurement, quan dir el que pensaves et podia costar la presó, una pallissa i alguna cosa més. També ens educaren per callar, per no tenir veu, des d'infants, per poder ser "educats".

Em pensava que amb l'arribada de la democràcia podríem parlar lliurement sempre. Ingenu de mi! No tenia en compte els poders fàctics, els poders ocults i que els mecanismes del poder repressor seguirien funcionant, això sí, més subtils, més eficaços i, a vegades, més prop, dins la feina, a les institucions, i, ai las! dins de nosaltres mateixos.

Com diu el cantant Raimon: venim d'un silenci antic i molt llarg (clicau), nosaltres, les classes subalternes, hem estat condemnats a molts de silencis, ja ho foren els nostres pares i els nostres avis. Aquesta illa nostra, Mallorca, ha estat molt cacic, han manat els cacics, i encara si miram els cognoms, veurem que segueixen intentant imposar silencis molts dels seus cadells, dels nets i besnéts d'aquells antics cacics.

Haurem de fer un doble treball, una doble i laboriosa tasca: una interior, per lliurar-nos dels antics tics, dels silencis de generacions, i un altre feina, exterior: fer que les estructures i les institucions, començant per les familiars, les culturals, les educatives i acabant per les polítiques, no ens llevin la veu, no es tanquin la boca. Ells feren dels silencis, paraules, com canta Lluís Llach (clicau a sobre per escoltar la cançó).

Per tant, amics, amigues, trobem forces sols i units, per rompre el silenci, els silencis.
En parlaré més dels silencis i els "silenciadors" subtils.
Una abraçada!

Recuperant paraules escrites

Aquest estiu estic un poc nostàlgic i recuperador, per això he cregut que tal volta a algú, al menys a mi, li podria interessar o esbrinar alguns dels escrits dispersos que he anat fent aquests anys, especialment en el cap de l'educació i la didàctica de la llengua.

Esper no avorrir a ningú, i en tot cas, si faig pensar un poc, si despert l'interès pel món educatiu, per donar a conèixer un tast, ja que a vegades no hi ha l'article complet a Google Books, alguns dels articles dispersos a alguna persona que no els coneixia, ja em donaré per satisfet.
Clicau sobre el títol en vermell.

• Articles publicats a la revista Escola Catalana. Hi trobareu onze articles publicats des de l'any 1996 al 2009.

• L'aportació didàctica i educativa de l'obra folklòrica d'Antoni M. Alcover, publicat a les: Actes del Congrés Internacional Antoni M. Alcover. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2003.

• "Literatura popular, llengua i ensenyament". Conferència pronunciada al Centre Universitari d'Alaior (Menorca).

• "Entre l'ahir i l'avui de la literatura infantil. Crònica dels estudis de literatura infantil catalana a Mallorca (1977/8-2002)". Publicat a la revista L'Arc, núm. 15, (2002), de l'ICE de la UIB.


Bon estiu i bona lectura!

No name. Death & Love

No sé per què l'estiu, estació on "tota cuca viu", com diu un refrany en català, em pega per pensar en la Mort.

Pot ser tenir més temps lliure, poder connectar amb sentiments que durant els dies de feina de l'hivern, un no es pot permetre...

Jo que sé!
El cert és que els poemes em troben i ressonen al meu cor, dins la meva sang, al meu cervell...

Vet aquí dos d'aquests ecos que sent pel meu cos:

•Rabindranat Tagore em diu:
86

La Muerte, tu esclava, está a mi puerta. Ha cruzado el mar desconocido y llama, en tu nombre, a mi casa.

Está oscura la noche y tiene miedo mi corazón. Pero yo cogeré mi lámpara, abriré mi puerta, y le daré, rendido, la bienvenida; porque es mensajera tuya la que está a mi puerta.

La adoraré, llorando, con las manos juntas. La adoraré echando a sus pies el tesoro de mi corazón.

Y ella se volverá, cumplido su mandato, dejando su sombra negra en mi mañana. Y en mi casa desolada quedaré yo, solo y mustio, como mi última ofrenda a ti.
(Gitanjali)

I jo sent un Poema del Tao:




















XXXIV
Tristesa

Tu, que ara plores,
pensa
que aquesta salabror
et serà retornada
amb llàgrimes de mel!

           Ramon Bassa (2004)

L'empelt lingüístic

El meu padrí jove tenia uns parell de pereres al seu trast que feien peres d'un i de dos kilos. Eren uns perots dolços, grossos i polposos. Quan algú intentà sembrar-ne un a partir de les llavors dels perots que els hi havíem regalat, els hi sortia un codonyer. Així descobrírem que les pereres estaven empeltades sobre un codonyer.

Fa estona que venc pensant que si aconseguíssim treballar en un bona tasca d'empelt lingüístic, la tasca de la normalització lingüística seria més eficaç.

Es tracta d'empeltar la llengua, d'aprofitar el millor dels dos arbres, de no mirar l'origen ni la procedència de les persones, sinó el seu fruit. L'administració hauria de partir d'aquesta força vital de tants de nous vinguts aquesta darrera dècada i aprofitar aquesta saba per fer nous catalanoparlants, empeltant la llengua.

El juny d'enguany vaig ésser a un tribunal de les proves de selectivitat de la nostra universitat de les Illes Balears, i vaig veure plasmada aquesta metàfora quan vaig veure joves d'Ucraïna, de Brasil o d'Alemanya parlant en català a l'hora de fer alguna pregunta i fent la prova de llengua catalana. Vaig pensar que aquí residia la nostra força i el nostre futur. Aquestes joves i aquestes al·lotes ja no farien girar la llengua dient que no entenen el català, i si les circumstàncies de l'administració, de les autoritats polítiques i d'altra mena eren mínimament propícies, podíem tenir el nostre futur assegurat.

 És per això que, els cacics de sempre, els que han tingut en les seves mans el poder econòmic i gaire bé sempre, el poder polític en les seves mans a les nostres Illes, el que han mogut els fils, no volen que empeltem. Volen que els codonys només siguin codonys i que les pereres siguin només pereres raquítiques. Que es creïn dues o més comunitats diferenciades i sense intercanvis ni empelts. Volen l'aïllament per impedir que com a país puguen viure en català, llengua que consideren de segona, tots junts. O en tot cas, ens volen convertir a tots en nísperos de fàbrica estrangera, sense gust, ni olor a res que sigui de la terra, de la nostra terra.

Els arbres de Federico García Lorca

Els poetes, els poetes de sang, tenen una sensibilitat que ens fa veure les coses com si fos la primera vegada que les veiem. Com podem mirar de nou els arbres, sentir el vent, les formes, la mar...

Vet aquí el que em va suggerir fotogràficament aquest poema, quasi un haiku, "Árboles" (1919), de Federico García Lorca, durant una estada pictòrica a la Fundació S'Olivar a Estellencs (Mallorca) :

ÁRBOLES

¡ÁRBOLES!
¿Habéis sido flechas
caídas del azul?
¿Qué terribles guerreros os lanzaron?

¿Han sido las estrellas?

Vuestras músicas vienen del alma de los pájaros,
de los ojos de Dios,
de la pasión perfecta.
¡Árboles!
¿Conocerán vuestras raíces toscas
mi corazón en tierra?



Arbres!
escorça de cocodril,
ballau una dansa tèrbola,
torta,
com gegants petrificats,
embalsamats.

Arbres!
per volar,
per dansar,
teniu les arrels que us aguanten.

Arbres!
Sòlids en els vostres fonaments,
deixau-me ballar amb el vent
entre les vostres branques,
les nits de lluna plena!

Un poc de Shakespeare, si us plau (I)

Com més conec l'obra de William Shakespeare més m'entusiasma. És un compendi de filosofia, art, enginy, coneixement de l'ànima humana, humor, tragèdia...

Per això, de tant en tant escriuré algun breu fragment d'alguna obra seva per compartir amb els amics d'aquest blog.

Avui comença la primera:

«Us prego que no destrosseu més arbres escrivint cançons d'amor a l'escorça»

«I pray you, mar no more trees with writing love-songs in their barks.»

Ironia quasi ecològica que li dirigeix el noble Jacques (Jaume) a l'enamorat Orlando (Orland).

Si voleu llegir l'obra completa la trobareu a: Al vostre gust/As you like it: Acte III, escena 2. 254-255).

Casualitats/Sincronicitats: el bloc d'en Ramon Bassas

Algunes, poques, vegades passa descobrir un nikename pel món d'Internet.

Però vet aquí que he descobert un mataroní que nom quasi igual: Ramon Bassas, i que també té un blog a blogspot:

http://ramonbassas.blogspot.com/

I com no podia ser d'altre manera, a més del nom, ens uneix l'afecció per la literatura, la filosofia, l'art, el pensament filosòfico-religiós (tot i que jo som més taoista), i fins i tot... Bach!
Qui diu que no hi ha sincronicitats/casualitats?

Facebook i Steven Johnson

Acabo de fer-me fa molt poc usuari de Facebook, una eina que m'imposava un poc, com si descobrissis a un sector desconegut part de la teva intimitat per Internet. És clar, la intimitat que es deixa descobrir. A vegades, un sent la temptació de viure una altra vida imaginada.

Però del que volia parlar és d'un llibre de Steven Johnson que es diu "Sistemas emergentes. O que tienen en común hormigas, neuronas, ciudades y software" (México: Fondo de Cultura Económica, 2003), era un llibre que tenia aparcat des de feia més de quatre anys i que al veure Facebook me n'he recordat d'unes reflexions que l'autor ja feia l'any 2001, quan va escriure el llibre. Ja preveia tota aquesta moguda entre la no-separació entre vida pública i privada, de retrobar amics i fer-ne'n de nous per Internet i de la que ara se n'aprofita Facebook.



A continuació us mostro uns fragments del que diu Steven Johnson:
«Todos esos programas de autoorganización que rastrean nuestros gustos e intereses y los confrontan con las conductas de poblaciones mayores son el comienzo de una progresión que conducirá en cuestión de años, hacia un mundo donde interactuaremos regularmente con medios que parecen conocernos en algún aspecto fundamental. El software reconocerá nuestros hábitos, anticipará nuestras necesidades, se adaptarà a nuestros cambios de humor.» (p. 184).

I poc després, segueix:
«La emergencia aplicada trascenderá con creces la construcción de aplicaciones de manejo más sencillas para el usuario. Transformará toda nuestra definición de la experiencia mediática y desafiará muchas de nuestras suposiciones habituales acerca de la separación entre la vida pública y la privada.» (p. 186).

I en conseqüència «el juego se convierte en algo mucho más parecido a una performance (actuació) en vivo: se adapta a su público, exalta ciertas rutinas y descarta otras.» (p.188).
«Podremos encontrarnos en varios grupos diferentes, distribuidos en distintas categorías: ciudadanos de la tercera edad de asilos, residentes del West Village; GenXers; fanáticos del lacrosse. Si visitamos el canal guía para cada grupo, encontraremos una lista confeccionada con programas de un espectro de toda la oferta disponible.» (p. 190).

El que ara esper és que Facebook sigui un element per obrir fronteres mentals i amistats i que no sigui utilitzat amb finalitats comercials per descobrir els gustos de determinats grups i enviar-nos publicitat, o encara més mal pensat, amb finalitats policials o polítiques per descobrir grups determinats d'amics. Uf!, només de pensar si hi hagués hagut aquestes eines de control en temps del règim dictatorial de Franco. Siguem optimistes!

L'espera, antesala de la felicitat

Acab de veure una conferència d'Eduard Punset (que us convit a escoltar) sobre "Per què som com som" (Redes) en la qual ha dit una frase amb molt de sentit comú i que ja coneixien els poetes i els literats:

«La felicitat està a l'antesala».

És a dir, moltes de vegades la felicitat es troba en el viatge a Ítaca, en el procés d'espera. Quan hem arribat, el cervell deixa de funcionar d'una determinada manera i torna a un cert repòs.

Saint-Exupéry al seu excel·lent llibre de "Le Petit Prince" ho narra molt bé quan la guineu li demana que el Petit Príncep li digui a quina hora arribarà: "si arribis a les quatre, a les tres començaré a ser feliç", li diu la guineu (cap. 21).

Els filòsofs i savis antics ens han parlat del sentit de l'espera, però avui amb les presses no aprenem a esperar, tampoc ensenyam a les noves generacions el sentit d'esperar.
I en l'educació i en la vida té tot el sentit el refrany: "Més saben dels camins les tortugues que les llebres".
Us esper amb més converses!

Els set pecats capitals (IV): L'ira

Una vegada més l'Enciclopèdia ens ajuda a definir l'ira:

«Emoció bàsica que sol manifestar-se amb una forta descàrrega del sistema nerviós autònom, sovint acompanyada d'activitats somàtiques agressives (injúries, càstigs, venjances, etc) i normalment provocada per ofenses o restriccions reals o imaginàries.»

L'ira es troba molt lligada a l'ego. Quan hom es creu que l'han ofès o que li neguen alguna cosa, pot sortir l'ira. L'ira és un punt més de la ràbia: «Torbament de l'ànim irritat, violentament enutjat. Tremolava de ràbia. La ràbia se l'emportava.» Té cosines menors: l'enrabiada, l'enuig, la irritació, la indignació... I altre majors: la còlera, la fúria...
L'ira la m'imagino de color vermell, com la cara de les persones quan estan posseïdes per aquesta emoció. Pot ser l'animal que més si assembli sigui un gall de brega, un ca que borda furiosament o un bou quan envesteix. Poc raonament i molt de jo.

Tant l'ira com la ràbia es troben lligades a la impotència de no poder dominar una situació que no és com voldríem que fos. El mal és quan volem obligar a canviar a l'altra exercint alguna forma de violència. I a més, ve molt fàcil, és una explosió, com un volcà sobtat, i cal molt d'autodomini per controlar-la. Reconec que és una emoció per no sentir-se'n gaire orgullós, ja que l'ira/l'enuig et fa creure que tens tota la raó. No matises quan estàs en mans de l'ira, encara que sigui en la forma de la seva germana menor, la ràbia.
Cal no confondre-la amb la indignació, que és quan ens tracten indignament, valga el joc de paraules que tenen la mateixa família etimològica: la dignitat, a la que totes les persones tenim dret. Hi ha una santa indignació.

L'ira ens duu a un debat entre violència i agressivitat, on comença una i acaba l'altra? Debat que a vegades, he trobat poc resolt.

Curiosament, en català escrit la paraula ira és una de les més antigues documentalment parlant, ja es troba a les Homilies d'Organyà, allà al segle XII, quan la llengua començava a fer les primeres passes escrites.

Els set pecats capitals (III): La supèrbia

L'Enciclopèdia catalana fa una definició molt interessant de la paraula supèrbia: «Excessiva estima de si mateix que es manifesta per una ostentació de la pròpia superioritat, amb menyspreu dels altres. La moral catòlica n'ha fet un dels set pecats capitals, consistent en l'amor desordenat de si mateix com a principi i fi del propi ésser.»

A diferència de la saludable autoestima i de l'orgull legítim, la supèrbia a més de ser excessiva estima de si mateix, en fa ostentació i la llança a la cara de les altres persones. Pot ser per això sigui un més dels excessos de l'ego i que les religions han anomenat "un pecat". El seu contrari és la humilitat.

Lao Zi diu al Daodejing:
«24. El qui es posa de puntetes no s'aguanta dempeus. El qui fa grans gambades no camina. El qui es deixa veure no llueix; el qui sobergueja no esdevé il·lustre; el qui lluita no obté mèrit; el qui es glorieja no es converteix en cabdill.
Des del punt de vista del dao, tot això és "escreix i faramalla" i el món natural ho menysprea. Per tant, el qui té el dao no s'hi uneix.» (Daodejing. Barcelona: Proa, p. 73. Trad. de Sean Golden i Marisa Presas).

El superb es creu per sobre de les altres criatures. Es pensa que quan nasqué ell/ella es romperen els motlles. És més que un egoista. L'egoista mira per a si mateix, però no menysprea a l'altre, en el fons el tem; l'altre el fa sentir insegur, pensa que li prendrà alguna cosa que li pertany a ell, és una malaltia de la possessió mal entesa. El superb és un grau més, pensa que és el millor i menysprea els altres. Ell és el centre del món: jo he fet, jo som, jo tenc... són el seu cant identificador. Res fora del superb, té importància. Hi ha dues races: jo... i els altres.
També incita a la rebel·lió. Satan fou un àngel rebel i caigut per la seva supèrbia.
(Fotos: Fotosearch)

L'animal que m'imagin pot representar el superb és l'indiot, ni tan sols és un paó. No, és l'indiot. Un animal que ni té unes plomes belles ni un bell cant. Quan era nin i passàvem per davant un corral on hi havia indiots, xiulàvem, i l'indiot tot d'una responia amb el seu ridícul glo-glo-gloc, estufava les plomes negres i el cap tornava blau, com si estàs molt enfadat per haver-nos atrevit a envair l'aire del seu espai, a existir dins el seus dominis encara que fos amb un xiulo. D'aleshores ençà quan veig una persona superba, "creguda" d'ella mateixa, amb ve al pensament la imatge de l'indiot de la meva infància i em fa somriure, fins i tot el trob teatral, com un actor que fa d'espadatxí a les comèdies, i es passeja amb l'espasí a punt.

Sort que la cultura popular ho desdramatitza qualificant els superbs de "capdefaves".

Una lliçó zen (禪, chán ) a Poblet, enmig de Voluntariat Lingüístic

Un cap de setmana de mitjans d'octubre, per raons de feina sobre normalització del català, vaig ser a la Trobada Jaume I que, organitzada excel·lentment per la Universitat de València en el marc de la Xarxa Vives, reuní dos-cents joves voluntaris lingüístics universitaris d'arreu de les terres catalanes. Era una joia, veure tanta jovenesa pel català.

Una de les activitats culturals organitzades fou una visita guiada pel Monestir de Poblet. I quina no seria la sorpresa de joves i de més grans, quan en la visita per grups ens acompanyà un monjo de Poblet que començà a fer-nos preguntes, talment un monjo budista usa els koans*.

•Primer koan o pregunta:
Començà demanant-nos: —On vius?
La gent responia: a València, a Mallorca, a Mataró...

I el monjo ens respongué a tots: —No!

Davant la sorpresa general, ens digué: —Allà on tens els peus!
Aquest trosset és allà on "vius". Mai som a tot el lloc, només allà on tenim els peus!
Vosaltres no sou a Poblet, sinó al tros de Poblet que trepitjau.

Em recordà la millor tradició filosòfica budista i taoista: es tracta de viure l'aquí i l'ara, i d'estar ben afermats amb els peus al món.

•Segona pregunta:
—Què és el més important per a tu?

La gent responia de tot: l'amor, viure, estimar, l'honradesa...

—No!, ens digué. Respirar!! Si no respiram ens morim!

Vaig recordar el que diuen els monjos budistes, i els practicants zen, sobre la importància de respirar bé. Amb l'alè, l'alè vital, el Qi
dels xinesos, comença la vida a algunes religions i mites còsmics.

·«Sin respiración no hay existencia», diu el Tractat de la Flor d'Or de l'U Suprem. (De: Tratado de la Flor del Oro del Uno Supremo. Palma: Olañeta, 2008, p.142).
•Tercera pregunta:
—Què tenim al cap? Un palm de coneixement!
Però dividit en quatre dits: quatre dits d'enteniment, d'intel·lecte, quatre dits de... XXX (no ho record) i quatre dits d'intuïció, al final del cap.
Es tracta de mirar sense judici, sense que intervengui l'intel·lecte. Aquesta és la forma d'entendre les coses. Mirar des de darrera (i assenyalà la zona de la coroneta).
Nota: He mirat en acupuntura quin nom tendria aquest punt i és el GV-20 (Baihui). A més, quatre dits equivalen a 3 cun (uns 8 cm).
Pel que fa als chakras, correspon al Sahasrara o chakra dels mil pètals.

·Recordau a san Juan de la Cruz:
Para venir a lo que no sabes,
has de ir por donde no sabes.•Quarta pregunta (aquesta de pragmatisme monacal):
—Veieu aquells bancs del monestir? A cada dos metres hi ha un forat, i un monjo que llegia al banc.
-Què creieu que hi havia en aquells forats? Per a què servien?
La gent responia: —Per respirar algú. —Per sentir des del celler o soterrani el que llegien!
—No, respongué. Hi havia una cadena que fermava el llibre que llegia el monjo. Som humans i despistats, i a vegades el llibre es podia deixar a qualsevol lloc, perdre's o fer-se mal bé. Però fermats per la cadena estaven obligats a no allunyar-se i no se'n perdia cap.
Els llibres, els manuscrits eren molt importants en aquells temps.

Nota:

*Koan (公案). Un koan és un problema en forma de pregunta que el mestre de zen planteja al seu alumne per comprovar els seus progressos. Té un sentit simbòlic, ja que serveix per despertar el coneixement i la il·luminació però a través de la intuïció i no de la raó. No es tracta de donar una resposta correcta, sinó de saber viure el conflicte.

Els set pecats capitals (I): L'enveja

M'agradaria comentar els set pecats capitals però des d'un punt de vista filosòfic i amb un poc d'humor.

El Bosco: Els set pecats capitals (c. 1450).

Seguint la Viquipèdia:«Els Set Pecats Capitals són una classificació dels vicis esmentats en les primeres ensenyances cristianes catòliques per a educar i instruir els seguidors sobre moralitat».

Però no us preocupeu, no pens fer cap sermó sinó mirar d'entendre el sentit humà que reflecteixen.

Començaré per un dels que és més fàcil de detectar: l'enveja.

No sé perquè, però l'enveja la m'imagin groga, i dins el cos, la situaria a la vesícula biliar i a la bilis, que és el líquid, precisament de color groc, que segrega.

Quan alabau a una persona objecte de la mirada de l'envejós, com més l'alabau més li molesta, més groguenca se li posen la cara i l'expressió. Per començar, a la lloança de l'altre, l'envejós hi veu un atac indirecte personal contra ell. Deixa de ser el centre que voldria ser, quasi com a restes d'una enveja infantil, d'un pensament egocèntric, i ho és un altre.

L'envejós té una part de "voyeur", li agrada mirar, tant si és la sort de l'envejat, per patir; com la desgràcia aliena, per fruir.
 


(Detall de El jardí de les delícies, de El Bosco)

Com més obsessiva és l'enveja, més menysprea l'altra persona amb petits comentaris, amollats aquí i allà, en petit comitè. A vegades, aquesta enveja adopta l'aire d'una crítica, sense gaire fonament. Però, quin fonament li cal a l'enveja, si és irracional, primitiva, infantil: vull el que l'altre té, jo també m'ho mereixo.

Us contaré un vell conte per exemplificar el que és l'enveja:
Un califa tenia dos primers visirs, un dels quals envejava molt a l'altre. Un bon dia, el califa per posar-lo a prova, li digué a l'envejós: —demana'm el què vulguis i t'ho concediré, fins i tot, part del meu regne. Però, només et pos una condició: demanis el que demanis, al teu company, li en donaré el doble.
Sabeu què va demanar?... Què li tragués un ull!

Us demanareu: hi ha una enveja sana? Pot ser. Les coses mai no són blanques o negres. Si l'enveja cap a l'altre és un estímul per treure un incentiu, per treballar per aconseguir alguna cosa semblant a la que ha arribat l'altra, sense perjudicar-lo, pot tenir un costat positiu.

Lie Zi diu: «Sols quan es retorna a la igualtat i la unitat radical és possible evitar la perdició.» (Libro de la perfecta vacuidad. Barcelona. Kairós, 1987, pàg. 171)

Però alerta, diu una màxima oriental: l'enveja és pitjor que un foc. Pot passar d'escalfar a cremar tot el que l'envolta.

Un amic m'ha dit: els set pecats capitals són interessants, sobre tot si n'ets tu el protagonista.