Una lliçó zen (禪, chán ) a Poblet, enmig de Voluntariat Lingüístic

Un cap de setmana de mitjans d'octubre, per raons de feina sobre normalització del català, vaig ser a la Trobada Jaume I que, organitzada excel·lentment per la Universitat de València en el marc de la Xarxa Vives, reuní dos-cents joves voluntaris lingüístics universitaris d'arreu de les terres catalanes. Era una joia, veure tanta jovenesa pel català.

Una de les activitats culturals organitzades fou una visita guiada pel Monestir de Poblet. I quina no seria la sorpresa de joves i de més grans, quan en la visita per grups ens acompanyà un monjo de Poblet que començà a fer-nos preguntes, talment un monjo budista usa els koans*.

•Primer koan o pregunta:
Començà demanant-nos: —On vius?
La gent responia: a València, a Mallorca, a Mataró...

I el monjo ens respongué a tots: —No!

Davant la sorpresa general, ens digué: —Allà on tens els peus!
Aquest trosset és allà on "vius". Mai som a tot el lloc, només allà on tenim els peus!
Vosaltres no sou a Poblet, sinó al tros de Poblet que trepitjau.

Em recordà la millor tradició filosòfica budista i taoista: es tracta de viure l'aquí i l'ara, i d'estar ben afermats amb els peus al món.

•Segona pregunta:
—Què és el més important per a tu?

La gent responia de tot: l'amor, viure, estimar, l'honradesa...

—No!, ens digué. Respirar!! Si no respiram ens morim!

Vaig recordar el que diuen els monjos budistes, i els practicants zen, sobre la importància de respirar bé. Amb l'alè, l'alè vital, el Qi
dels xinesos, comença la vida a algunes religions i mites còsmics.

·«Sin respiración no hay existencia», diu el Tractat de la Flor d'Or de l'U Suprem. (De: Tratado de la Flor del Oro del Uno Supremo. Palma: Olañeta, 2008, p.142).
•Tercera pregunta:
—Què tenim al cap? Un palm de coneixement!
Però dividit en quatre dits: quatre dits d'enteniment, d'intel·lecte, quatre dits de... XXX (no ho record) i quatre dits d'intuïció, al final del cap.
Es tracta de mirar sense judici, sense que intervengui l'intel·lecte. Aquesta és la forma d'entendre les coses. Mirar des de darrera (i assenyalà la zona de la coroneta).
Nota: He mirat en acupuntura quin nom tendria aquest punt i és el GV-20 (Baihui). A més, quatre dits equivalen a 3 cun (uns 8 cm).
Pel que fa als chakras, correspon al Sahasrara o chakra dels mil pètals.

·Recordau a san Juan de la Cruz:
Para venir a lo que no sabes,
has de ir por donde no sabes.•Quarta pregunta (aquesta de pragmatisme monacal):
—Veieu aquells bancs del monestir? A cada dos metres hi ha un forat, i un monjo que llegia al banc.
-Què creieu que hi havia en aquells forats? Per a què servien?
La gent responia: —Per respirar algú. —Per sentir des del celler o soterrani el que llegien!
—No, respongué. Hi havia una cadena que fermava el llibre que llegia el monjo. Som humans i despistats, i a vegades el llibre es podia deixar a qualsevol lloc, perdre's o fer-se mal bé. Però fermats per la cadena estaven obligats a no allunyar-se i no se'n perdia cap.
Els llibres, els manuscrits eren molt importants en aquells temps.

Nota:

*Koan (公案). Un koan és un problema en forma de pregunta que el mestre de zen planteja al seu alumne per comprovar els seus progressos. Té un sentit simbòlic, ja que serveix per despertar el coneixement i la il·luminació però a través de la intuïció i no de la raó. No es tracta de donar una resposta correcta, sinó de saber viure el conflicte.

Els set pecats capitals (I): L'enveja

M'agradaria comentar els set pecats capitals però des d'un punt de vista filosòfic i amb un poc d'humor.

El Bosco: Els set pecats capitals (c. 1450).

Seguint la Viquipèdia:«Els Set Pecats Capitals són una classificació dels vicis esmentats en les primeres ensenyances cristianes catòliques per a educar i instruir els seguidors sobre moralitat».

Però no us preocupeu, no pens fer cap sermó sinó mirar d'entendre el sentit humà que reflecteixen.

Començaré per un dels que és més fàcil de detectar: l'enveja.

No sé perquè, però l'enveja la m'imagin groga, i dins el cos, la situaria a la vesícula biliar i a la bilis, que és el líquid, precisament de color groc, que segrega.

Quan alabau a una persona objecte de la mirada de l'envejós, com més l'alabau més li molesta, més groguenca se li posen la cara i l'expressió. Per començar, a la lloança de l'altre, l'envejós hi veu un atac indirecte personal contra ell. Deixa de ser el centre que voldria ser, quasi com a restes d'una enveja infantil, d'un pensament egocèntric, i ho és un altre.

L'envejós té una part de "voyeur", li agrada mirar, tant si és la sort de l'envejat, per patir; com la desgràcia aliena, per fruir.
 


(Detall de El jardí de les delícies, de El Bosco)

Com més obsessiva és l'enveja, més menysprea l'altra persona amb petits comentaris, amollats aquí i allà, en petit comitè. A vegades, aquesta enveja adopta l'aire d'una crítica, sense gaire fonament. Però, quin fonament li cal a l'enveja, si és irracional, primitiva, infantil: vull el que l'altre té, jo també m'ho mereixo.

Us contaré un vell conte per exemplificar el que és l'enveja:
Un califa tenia dos primers visirs, un dels quals envejava molt a l'altre. Un bon dia, el califa per posar-lo a prova, li digué a l'envejós: —demana'm el què vulguis i t'ho concediré, fins i tot, part del meu regne. Però, només et pos una condició: demanis el que demanis, al teu company, li en donaré el doble.
Sabeu què va demanar?... Què li tragués un ull!

Us demanareu: hi ha una enveja sana? Pot ser. Les coses mai no són blanques o negres. Si l'enveja cap a l'altre és un estímul per treure un incentiu, per treballar per aconseguir alguna cosa semblant a la que ha arribat l'altra, sense perjudicar-lo, pot tenir un costat positiu.

Lie Zi diu: «Sols quan es retorna a la igualtat i la unitat radical és possible evitar la perdició.» (Libro de la perfecta vacuidad. Barcelona. Kairós, 1987, pàg. 171)

Però alerta, diu una màxima oriental: l'enveja és pitjor que un foc. Pot passar d'escalfar a cremar tot el que l'envolta.

Un amic m'ha dit: els set pecats capitals són interessants, sobre tot si n'ets tu el protagonista.