dissabte, 21 de desembre de 2013

L'efecte Nazarín, o de la caritat a la justícia social

Hi ha determinades situacions en els quals se'ns diu: depèn de tu. És a dir, es deixa tota la responsabilitat sobre l'individu de situacions que, a vegades, no depenen d'una persona, sinó que la superen, i els motius poden ser socials, culturals o polítics.


A aquestes situacions les anomeno l'efecte Nazarín, en record de la pel·lícula de L. Buñuel titula precisament Nazarin (1958).
L'argument basada en l'obra homònima de Pérez Galdós és la història d'un capellà que recorre Mèxic i intenta solucionar determinades situacions. Es troba amb molts de problemes i incomprensions. I fracassos.
L'escena final del film és impactant. La darrera acció generosa del capellà Nazarín ha estat personal. Ha alliberat un gos del sofriment, però la vista de la càmera ens mostra que a darrera hi venen molts d'altres gossos també fermats.

Què ens vol dir, Buñuel? Què l'acció individual és insuficient? Què no és suficient amb respondre a un sol cas? És un escèptic? Un desconfiat respecte a la naturalesa humana? Vol criticar una església o els nous capellans que fan obres de caritat? Què hi ha una caritat mal entesa?
Pensem que encara no havia sorgit en terres de Mèxic ni del continent sud-americà l'anomenada "teologia de l'alliberament". Nazarín és un precedent del "capellà-obrer", del sacerdot que vol viure entre els pobres.

S'equivocaven Buñuel i Pérez Galdós amb el seu pessimisme? 
Els nous temps, una concepció més individual i optimista del món, barreja del "you can" i "somiem l'impossible", ens diuen que sí, que un sol acte individual pot ser molt important, com ho fou la senyora Parks es nega a cedir el seu seient de l'autobús a un blanc als Estats Units. Fou encarcerada, però també començà també d'una campanya contra l'apartheid liderada per Martin Luther King. Un senzill acte d'una dona senzilla. Però un gran pas cap a la llibertat.
Però, hi ara on som?