dimarts, 13 de gener de 2009

Més Shakespeare (II): To be or not to be...

To be or not to be (Ser o no ser, 1600-1601), deu ésser sens dubte una de les frases literàries més conegudes per tothom. Només un geni com Shakespeare pot escriure en trenta-nou versos tots els dubtes de l'ànima humana enfront de la mort "aquest país no descobert", la lluita entre la rebel·lia contra les injustícies de la vida i l'acceptació de les ferides, fondes i sagnants que ens arriba a inferir i que no sabem com hem pogut aguantar ni com les soportam.

Surt a l'acte III, escena 1 de Hamlet, de William Shakespeare, assaboriu-lo vers a vers en la seva versió original en anglès (després ve una versió en català):

HAMLET

To be, or not to be: that is the question:
Whether 'tis nobler in the mind to suffer
The slings and arrows of outrageous fortune,
Or to take arms against a sea of troubles,
And by opposing end them? To die: to sleep;
No more; and by a sleep to say we end
The heart-ache and the thousand natural shocks
That flesh is heir to, 'tis a consummation
Devoutly to be wish'd. To die, to sleep;
To sleep: perchance to dream: ay, there's the rub;
For in that sleep of death what dreams may come
When we have shuffled off this mortal coil,
Must give us pause: there's the respect
That makes calamity of so long life;
For who would bear the whips and scorns of time,
The oppressor's wrong, the proud man's contumely,
The pangs of despised love, the law's delay,
The insolence of office and the spurns
That patient merit of the unworthy takes,
When he himself might his quietus make
With a bare bodkin? who would fardels bear,
To grunt and sweat under a weary life,
But that the dread of something after death,
The undiscover'd country from whose bourn
No traveller returns, puzzles the will
And makes us rather bear those ills we have
Than fly to others that we know not of?
Thus conscience does make cowards of us all;
And thus the native hue of resolution
Is sicklied o'er with the pale cast of thought,
And enterprises of great pith and moment
With this regard their currents turn awry,
And lose the name of action.--Soft you now!
The fair Ophelia! Nymph, in thy orisons
Be all my sins remember'd.
OPHELIA
Good my lord, How does your honour for this many a day?

En català, les versions més conegudes són les de Josep M. de Sagarra (que cercaré i posaré) i la de Salvador Oliva que us mostro a continuació:

HAMLET
Ser o no ser: aquest és el dilema:
si a l'esperit li és més noble sofrir
els cop i els dards de la ultrajant fortuna,
o armar-se contra un mar de sofriments
i enllestir-los lluitant. Morir, que és com dormir,
res més: dir que amb el son finalitzem
els mals del cor, les mil ferides naturals
que la carn va heretar. És un final
per desitjar devotament. Morir, dormir,
i potser somiar; aquest és el destorb:
perquè els somnis que habiten en el son de la mort,
un cop ja ens hem desprès d'aquella pell mortal,
ens imposen respecte, és aquesta la causa
que fa que les desgràcies durin tant.
Perquè, si no, qui podria aguantar
les fuetades i les burles d'aquest temps,
l'insult de l'opressor, l'ultratge del superb,
tot el dolor de l'amor menyspreat,
la lentitud de la justícia,
la insolència dels càrrecs, i el desdeny
que dels indignes rep la gent de mèrit,
si pogués un mateix donar-se el cop de gràcia
amb un simple punyal? Qui portaria el pes
d'una vida cansada de queixes i suors,
si no fos per la por d'alguna cosa
més enllà de la mort, aquest país no descobert
que no deixa tornar de les seves fronteres
a cap dels viatgers, que ens confon el desig,
i ens fa suportar els mals que ara tenim
més que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts?
Així, doncs, la consciència en fa covards a tots,
i així el color natiu de la resolució
queda esblaimat pel pàl·lid deix del pensament;
i els projectes més alts i de més importància,
per aquesta raó desvien el seu curs,
i perden fins i tot el nom d'acció.
Però ara, silenci. Bella Ofèlia!
Ninfa, que siguin recordats els meus pecats
en les teves pregàries.

OFÈLIA
Bon milord,
com està vostra altesa, últimament?

Si voleu veure el famós monòleg recitat per Kenneth Branagh clicau aquí. Entre els cinèfils hi ha un cert debat sobre quina de les dues versions està més ben interpretada, si l'anterior d'en K. Branagh o la de Laurence Olivier (clicau aquí).
En tot cas, m'agradaria saber la vostra opinió: quina us ha agradat més?

Per acabar de completar el tema hi ha estudis sobre com s'ha traduït Hamlet al català. Un d'aquests escrits és el de Helena Buffery titulat: El parany del ratolí: the translation of Shakespeare into Catalan (1997). O el laboriós treball del professor J. Mercader de l'institut de secundària Puig Castellar que s'ha entretingut en trobar 365 frases extretes de les traduccions al català de les obres de W. Shakespeare.

Etiquetes de comentaris:

Un tast de Salvatore Quasimodo: "Isola" (Illa)

Salvattore Quasimodo (1901-1968), un gran poeta italià, premi Nobel de literatura de l'any 1959.

Illenc, de Sicília, una terra com Mallorca enmig de la Mediterrània.
La solitud, l'hermetisme en la recerca d'una llibertat interior, la mort i la vida formen part de les seves característiques com a escriptor.
Però millor deixar parlar alguns del seus poemes:

Ognuno sta solo sul cuor della terra
trafitto da una raggio de sole:
ed è subito sera
.
Tothom es troba sol en el cor de la terra
travessat per un raig de sol:
i el vespre ve tot d'una.
(Versió catalana de Susanna Rafart i Eduard Escoffet).

M'agrada aquesta Isola, plena d'amor per la terra, amb un vers final d'una gran força poètica (...i em refugio en les coses perdudes):

ISOLA
Io non ho che te
cuore della mia razza

Di te amore m'attrista,

mia terra, se oscuri profumi
perde la sera d'aranci,
o d'oleandri, sereno,

cammina con rose il torrente

che quasi n'è tocca la foce.

Ma se torno a tue rive
e dolce voce al canto
chiama da strada timorosa
non so se infanzia o amore,

ansia d'altri cieli mi volge,

e mi nascondo nelle perdute cose.
(S. Quasimodo: Tutte le poesie. Milano: Mondadori, 1995, p. 60).

(Foto: R. Bassa. Illa de Cabrera)
ILLA
Només et tinc a tu
cor de la meva raça


L’amor que et tinc m’entristeix,
terra meva, si el capvespre exhala
foscos perfums de tarongines,
o de baldres, i serè,
avança amb roses el torrent
a tocar de la desembocadura.

Perquè si torno als teus ribatges
i en el cant una veu dolça
crida des del camí insegur
no sé si infància o amor,
ànsia d’altres cels m’envolta,
i em refugio en les perdudes coses.
(Versió catalana de Susanna Rafart i Eduard Escoffet).

•I m'impressiona la soledat, aquest home sol, que és un infern sol:

AL TUO LUME NAUFRAGO (Foto: R.Bassa)
Nasco al tuo lume naufrago,
sera d'acque limpide.

Di serene foglie

arde l'aria consolata.

Sdradicato dai vivi,

cuore provvisorio,
sono limite vano.

Il tuo dono tremendo
di parole, Signore,
sconto assiduamente.


Destami dai morti:
ognuno ha preso la sua terra
e la sua donna.


Tu m'hai guardato dentro
nell'oscurità delle viscere:
nessuno ha la mia disperazione
nel suo cuore.

Sono un uomo solo,
un solo inferno.

    (S. Quasimodo: Tutte le poesie. Milano: Mondadori, 1995, p. 85).


Etiquetes de comentaris: