Mirades (I): El jove cavaller en un paisatge, de Vittore Carpaccio

El temps m'ha ensenyat que quan vaig a veure un museu, el millor és deixar-se dur per les imatges. Em passeig, mir, badoc, i de cop, un quadre, un detall, una cara, un color, sense saber ben bé per què, em crida, em toca l'inconscient i m'emociona unes fibres profundes, que estaven adormides, soterrades, per la quotidianitat i la vida serioso-acadèmica.

Això és el que em va passar fa un mes quan vaig anar a veure el museu Thyssen-Bornemisza. Passejant per les sales, de cop, un quadre, el quadre d'un jove cavaller en un paisatge, em digué: atura't! Mira'm, et parl a tu! Sí, a tu!

Hipnotitzat, com per un encanteri, vaig sentir que aquell quadre, aquell dia era allà per a mi. Que m'interpel·lava com els missatges dels déus criden i irrompen en la vida dels mortals. Bruscament, sense demanar permís, per què sí, perquè per això són déus!

Com més el mirava i em recreava en els detalls més coses veia: uns aucells barallant-se a dalt a l'esquerra, un ermini corrent entre plantes que no sabia destriar en la meva ignorància botànica (i que em recordaren les de la Primavera de Botticelli), uns rètols a la vora d'una planta o a un branca d'un arbre, hi ha un llac o un riu? què fan tants d'animals diferents?... Què feien allà tots aquells elements que se'm presentaven enigmàtics? Què em volia dir en Vittore Carpaccio? Quin codi Carpaccio hi havia?

L'atracció, ha arribat tant lluny, ha estat tan intensa, que he cercat i cercat al Google fins que he trobat indicis de part de la simbologia que hi surt. Ara, vull compartir amb vosaltres, invisibles lectors, alguns d'aquests detalls. Però, això serà en el missatge següent...

Nit de pluja sobre València

Al meu país la pluja no sap ploure.
O plou poc o plou massa.
Si plou poc és la sequera,
Si plou massa és un desastre.
Qui portarà la pluja a escola?
qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

Raimon

Clicau sobre el títol i podreu sentir com diu la cançó en Raimon: Al meu país la pluja no sap ploure

Dijous passat, a la nit, —convidats per l'organització (UPV) de les XVI Jornades de Serveis Lingüístics de la Xarxa Vives d'Universitats— varem pujar al terrat de l'edifici que té la Fundació Octubre de l'infatigable Eliseu Climent, a la ciutat de València. Feia una pluja fina però que calava, i que convidava a compartir el paraigües amb algú, com vaig tenir la sort de poder fer.

Del terrat es veia la ciutat plena d'antenes, però també destacaven dues torres, una, més il·luminada, la del Micalet. Mentre els nostres guies ens recitaven uns poemes d'autors valencians sota aquella brusquina tardoral, impertinent per ser el juny, la malenconia ens agombolava. I ens tremolava l'esperit.

I uns versos de Verlaine, apresos al meu batxillerat, vingueren als meus llavis:

Il pleure dans mon coeur
Comme il pleut sur la ville,
Quelle est cette langueur
Qui pénètre mon coeur ?

Ô bruit doux de la pluie
Par terre et sur les toits !
Pour un coeur qui s'ennuie
Ô le chant de la pluie !

Vaig atrevir-me a fer una foto, i de regal i quasi poèticament, les gotetes de la pluja s'han convertit en petites llunes i estels. La foto no és perfecta, però de la seva imperfecció ha sorgit un brotet de lirisme nocturn. O així ho he volgut veure i us n'he volgut parlar.

Al baixar a la planta principal, n'Eliseu Climent m'explicà, quan li vaig demanar com es trobava després de la caiguda: —bé, em respongué, però que també li preocupava la multa de 400.000 € que els hi havien posat per tenir un repetidor no autoritzat, per poder veure TV3 al País Valencià. Aquesta multa era la segona, que ja se sumava a una primera de 300.000 €, i em comentà: —i encara ens queden deu repetidors més. Arribarem al milió d'euros, de seguir així!

Ens separen el territori, ens volen trossejar, aïllar, i no ens permeten ni veure la televisió en català d'altres llocs dels nostres Països.

Ens cal solidaritzar-nos amb les campanyes d'ajut que hi ha en marxa.

Al meu país la pluja no sap ploure!
Ni les lleis tampoc!