dissabte, 25 de juliol de 2009

Sol i poesia: Llorenç Riber

Ahir vaig poder veure una posta de sol d'un roig encès, vermell com les flames, com les magranes, com els calius d'un foc ancestral, allà, en mig del mar, des d'Estellencs, i em vaig recordar dels versos del poeta de la ruralia Llorenç Riber:

Madona de sa Cabana,
aixecau-vos de matí

i veureu el sol sortir
vermell com una magrana.

Veureu com el món dormit
dins la llum se renovella
i tota cosa ix més bella
de la negror de la nit.
Cantúria fresca d’ocells
en les verdes esponeres;
núvols que semblen banderes,
boires que semblen vaixells.
Sobre les cases llunyanes
torterolets de fum fi;
en l’aire viu del matí
joia viva de campanes.
Sortiu, que per onsevulla
tremola un fràgil encís:
ai, quin tresor fonedís!
una gemma en cada fulla!
Deixau ja el llit i el llençol,
madona de sa Cabana,
que sobre el pla se desgrana
ja la magrana del sol,
i la mar i sos esculls
amb la muntanya infinita
se fa amorosa i petita
per entrar dins vostres ulls.

Llorenç RIBER (1881-1958. Els rústics madrigals)





Poc a poc,
el vermell de foc
es va ajuntar amb els blaus de la mar i del cel,
i ja va ser una fusió de colors...
Un grill de taronja dins l'espai blau, lilós!
On acaba el cel?
On comença el mar?




Arriba l'hora violeta!


Etiquetes de comentaris:

Els arbres de Federico García Lorca

Els poetes, els poetes de sang, tenen una sensibilitat que ens fa veure les coses com si fos la primera vegada que les veiem. Com podem mirar de nou els arbres, sentir el vent, les formes, la mar...

Vet aquí el que em va suggerir fotogràficament aquest poema, quasi un haiku, "Árboles" (1919), de Federico García Lorca, durant una estada pictòrica a la Fundació S'Olivar a Estellencs (Mallorca) :


ÁRBOLES

¡ÁRBOLES!
¿Habéis sido flechas
caídas del azul?
¿Qué terribles guerreros os lanzaron?
¿Han sido las estrellas?




Vuestras músicas vienen del alma de los pájaros,
de los ojos de Dios,
de la pasión perfecta.
¡Árboles!
¿Conocerán vuestras raíces toscas
mi corazón en tierra?



Arbres!
escorça de cocodril,
ballau una dansa tèrbola,
torta,
com gegants petrificats,

embalsamats.

Arbres!
per volar,
per dansar,
teniu les arrels que us aguanten.

Arbres!
Sòlids
en els vostres fonaments,
deixau-me ballar amb el vent

entre les vostres branques,
les nits de lluna plena!

Etiquetes de comentaris: