Els set pecats capitals (IV): L'ira

Una vegada més l'Enciclopèdia ens ajuda a definir l'ira:

«Emoció bàsica que sol manifestar-se amb una forta descàrrega del sistema nerviós autònom, sovint acompanyada d'activitats somàtiques agressives (injúries, càstigs, venjances, etc) i normalment provocada per ofenses o restriccions reals o imaginàries.»

L'ira es troba molt lligada a l'ego. Quan hom es creu que l'han ofès o que li neguen alguna cosa, pot sortir l'ira. L'ira és un punt més de la ràbia: «Torbament de l'ànim irritat, violentament enutjat. Tremolava de ràbia. La ràbia se l'emportava.» Té cosines menors: l'enrabiada, l'enuig, la irritació, la indignació... I altre majors: la còlera, la fúria...
L'ira la m'imagino de color vermell, com la cara de les persones quan estan posseïdes per aquesta emoció. Pot ser l'animal que més si assembli sigui un gall de brega, un ca que borda furiosament o un bou quan envesteix. Poc raonament i molt de jo.

Tant l'ira com la ràbia es troben lligades a la impotència de no poder dominar una situació que no és com voldríem que fos. El mal és quan volem obligar a canviar a l'altra exercint alguna forma de violència. I a més, ve molt fàcil, és una explosió, com un volcà sobtat, i cal molt d'autodomini per controlar-la. Reconec que és una emoció per no sentir-se'n gaire orgullós, ja que l'ira/l'enuig et fa creure que tens tota la raó. No matises quan estàs en mans de l'ira, encara que sigui en la forma de la seva germana menor, la ràbia.
Cal no confondre-la amb la indignació, que és quan ens tracten indignament, valga el joc de paraules que tenen la mateixa família etimològica: la dignitat, a la que totes les persones tenim dret. Hi ha una santa indignació.

L'ira ens duu a un debat entre violència i agressivitat, on comença una i acaba l'altra? Debat que a vegades, he trobat poc resolt.

Curiosament, en català escrit la paraula ira és una de les més antigues documentalment parlant, ja es troba a les Homilies d'Organyà, allà al segle XII, quan la llengua començava a fer les primeres passes escrites.

Els set pecats capitals (III): La supèrbia

L'Enciclopèdia catalana fa una definició molt interessant de la paraula supèrbia: «Excessiva estima de si mateix que es manifesta per una ostentació de la pròpia superioritat, amb menyspreu dels altres. La moral catòlica n'ha fet un dels set pecats capitals, consistent en l'amor desordenat de si mateix com a principi i fi del propi ésser.»

A diferència de la saludable autoestima i de l'orgull legítim, la supèrbia a més de ser excessiva estima de si mateix, en fa ostentació i la llança a la cara de les altres persones. Pot ser per això sigui un més dels excessos de l'ego i que les religions han anomenat "un pecat". El seu contrari és la humilitat.

Lao Zi diu al Daodejing:
«24. El qui es posa de puntetes no s'aguanta dempeus. El qui fa grans gambades no camina. El qui es deixa veure no llueix; el qui sobergueja no esdevé il·lustre; el qui lluita no obté mèrit; el qui es glorieja no es converteix en cabdill.
Des del punt de vista del dao, tot això és "escreix i faramalla" i el món natural ho menysprea. Per tant, el qui té el dao no s'hi uneix.» (Daodejing. Barcelona: Proa, p. 73. Trad. de Sean Golden i Marisa Presas).

El superb es creu per sobre de les altres criatures. Es pensa que quan nasqué ell/ella es romperen els motlles. És més que un egoista. L'egoista mira per a si mateix, però no menysprea a l'altre, en el fons el tem; l'altre el fa sentir insegur, pensa que li prendrà alguna cosa que li pertany a ell, és una malaltia de la possessió mal entesa. El superb és un grau més, pensa que és el millor i menysprea els altres. Ell és el centre del món: jo he fet, jo som, jo tenc... són el seu cant identificador. Res fora del superb, té importància. Hi ha dues races: jo... i els altres.
També incita a la rebel·lió. Satan fou un àngel rebel i caigut per la seva supèrbia.
(Fotos: Fotosearch)

L'animal que m'imagin pot representar el superb és l'indiot, ni tan sols és un paó. No, és l'indiot. Un animal que ni té unes plomes belles ni un bell cant. Quan era nin i passàvem per davant un corral on hi havia indiots, xiulàvem, i l'indiot tot d'una responia amb el seu ridícul glo-glo-gloc, estufava les plomes negres i el cap tornava blau, com si estàs molt enfadat per haver-nos atrevit a envair l'aire del seu espai, a existir dins el seus dominis encara que fos amb un xiulo. D'aleshores ençà quan veig una persona superba, "creguda" d'ella mateixa, amb ve al pensament la imatge de l'indiot de la meva infància i em fa somriure, fins i tot el trob teatral, com un actor que fa d'espadatxí a les comèdies, i es passeja amb l'espasí a punt.

Sort que la cultura popular ho desdramatitza qualificant els superbs de "capdefaves".