Franz Fanon i el colonialisme mental (A l'any Fanon)

Font foto: http://frantzfanonfoundation-fondationfrantzfanon.com/

En el cinquantenari de la mort de Frantz Fanon (1925-1961), hauríem de tornar a recuperar la seva obra. Fanon fou un escriptor i metge psiquiatre nascut a la Martinica, que als anys cinquanta publicà la seva primera obra sobre els efectes del colonialisme sobre els colonitzats a Peau noire, masques blancs (1952).

En aquesta obra, personalment dolorosa, però aclaridora intel·lectualment, parlava de l'alienació que pateix el colonitzat —i en la qual es trobava son pare, la mare o la seva germana, d'aquí la dolorosa constatació—, com el negre volia imitar el blanc, "ser blanc" ( i si no que li diguin a Mickel Jackson, el negre que volia ser blanc).

Tal com ens recorda la politologa Françoise Vergès: «Et pour Fanon, le colonisé finit par intégrer ces discours de stigmatisation, le sentiment d’être inférieur, il finit par mépriser sa culture, sa langue, son peuple, il ne veut plus alors qu’imiter, ressembler au colonisateur. »
 És a dir, traduint les tesis de Fanon, «el colonitzat acaba per integrar el discurs de l'estigmatització, el sentiment de ser inferior, acaba per menysprear la seva cultura, la seva llengua, el seu poble, i no vol res mes que imitar, semblar-se al colonitzador.»

Després del seu pas com a metge per Algèria, veuria allà els mateixos mecanismes de funcionament de l'alienació del colonitzat, i resultat d'aquelles reflexions i anàlisis fou el llibre: Les damnés de la terre (Els pàries de la terra), publicat el 1961, on deia que: « La décolonisation est très simplement le remplacement d’une “espèce” d’hommes par une autre “espèce” d’hommes » (La descolonització és simplement el reemplaçament d'una "espècie" d'homes per una altra "espècie" d'homes). Els homes lliures, desalienats, havien de lluitar pel seu dret a ser persones completes.

Si tenim en compte que això ho escrivia als anys cinquanta en plena lluita d'alliberament d'Algèria contra la metròpoli francesa, comprendrem que el seu discurs i les seves tesis fossin molt mal vistes a França, inclosos per a intel·lectuals com Jean-Paul Sartre, o el Partit Comunista Francès que deia que s'havien d'esperar les condiciones socioeconòmiques adequades per a la independència d'Algèria.

Les seves tesis radicals, sobre la violència del colonitzat per desfer-se del colonialisme, en aquells moments de la història, no ens han de fer oblidar altres aspectes interessants des d'un punt de vista sociològic i cultural.
Concretament, pensant en les Illes Balears, o en els altres territoris dels P. Catalans, com Catalunya i el País Valencià, ens dóna elements per entendre l'alienació cultural, social i personal que els països colonitzats i els seus habitants sofreixen en mans d'unes burgesies i uns poders econòmics fàctics, col·laboradors de l'espoli econòmic, promotors de l'autoodi, instruments de l'alienació cultural, del menyspreu per la pròpia llengua (el català, en el nostre cas), i de la imitació, l'apropiació i la identificació total amb les valors i la llengua del poder central (l'espanyol). Tenim tema per reflexionar críticament i com diu Jean-François Bayllart, per rellegir Fanon.

•Fonts principals de l'article, clicau a sobre:
Sciences Humaine i l'article "Frantz Fanon contre le colonialisme"
Jean-François Bayllart: Relire Fanon (blog de 18 d'octubre de 2011)