Geometria sagrada (I). Aproximació al concepte.

Aquest estiu passat que he estat de viatge pel nord de la Península, he pogut veure molts de monuments d'esglésies, finestres, rosasses, pintures prehistòriques i altres signes geomètrics que m'han duit a parlar d'un vell projecte que ja temps em burxa dins el cap: parlar de la geometria sagrada.

En el meu cas, en referiré a la geometria sagrada com aquella manifestació d'un sentit geomètric, d'un ordre intern que trobam dins les coses de la naturalesa i que l'home ha reproduït, però que també ha projectat des del seu interior cap a l'exterior per donar resposta o per manifestar la seva relació harmònica amb el món. Curiosament, aquest és el sentit etimològic que té la paraula original llatina religio, re-lligar. També significa escrúpol, delicadesa, conciència escrupolosa.

Significats aquests darrers, que m'agraden, en el sentit de veure en la geometria sagrada, l'expressió exterior, escrupolosa, atenta, arquitectònica a vegades, de l'ordre de les coses, de la geometria, que no ve a ser més que una projecció de la ment de la persona humana del seu sentit sentit estètic, d'harmonia, en unes formes concretes dins l'espai i a través del temps.
 
(Foto: Esglèsia de València, feta per R.Bassa)

Formes abstractes que representen no només una idea de l'espai, sinó l'apropiació d'aquest ordre intern que sorgeix, per a uns, d'un sentit numinós de l'existència i del món, i per a altres, com a mostra de l'enginy humà per expressar a partir de formes abstractes primigènies, formes que hi ha a la naturalesa: el cercle del sol, de la lluna, l'espiral de les closques dels caragols, l'hexàgon de les cel·les que fan les abelles, la verticalitat dels arbres. Formes, —juntament amb la simetria i la proporció—, que empra i ha emprat la humanitat per respondre al repte i al diàleg que li presenten les forces de la natura, però encara més, aquestes formes geomètriques han estat lligades a un sentit més profund de permanència, de no-mortalitat, de voler transcendir la part material i més exterior, per una expressió del sagrat, o si voleu, del món espiritual.

Al llarg d'una sèrie d'escrits al blog pens anar mostrant exemples d'aquest geometria sagrada, terme que s'ha popularitzat ja, per veure i reflexionar en veu alta, sobre aquest món de l'arquitectura i les formes perdurables, de sempre, quasi eternes, o si voleu, sagrades.

I com a exemple, vegeu, la idea de verticalitat, com a ús de la geometria sagrada a través d'unes imatges (extretes de Fotosearch i Quickimage): de la verticalitat natural de les estalactites,

a les columnes del temple de Karkak (Egipte)

o a la successió de verticalitats dels moais de l'illa de Pasqua.














 Verticalitat fàlica que fins i tot ha copiat l'arquitectura moderna

El joc de l'enigmística: les endevinalles. (Literatura oral popular II)

Després d'un estiu molt relaxat pel que fa a l'escriptura, que no al pensament, m'agradaria parlar del valor i sentit de les endevinalles.

Les endevinalles presenten un doble joc: per una part, un joc d'enginy a resoldre i, per l'altra, ho presenten en forma de metàfora (que consisteix en comparar la relació de semblança o l'element similar entre coses diferents). Repte a l'enginy i ús de la metàfora. Enigmística i poesia. Aquests són els trets més marcats de l'endevinalla.

Vet aquí un exemple del que dic, a veure si endevinau de quin aliment es tracta:

Una velleta tota arrugadeta
i a baix té una cueta.

Sí, ho heu endevinat! Comparar una pansa arrugada amb una velleta, i el cap del raïm que acostuma a quedar, amb una cueta, és un exemple de l'ús de la metàfora i el sentit poètic. I ara, us mostraré una de les endevinalles populars (que escriure en estàndard), arreplegades pel pare Ginard a Mallorca i que trob de les més poètiques que s'hagin dit mai:

Cada dia aixec el vol
i no tenc ales ni plomes,
faig les voltes més rodones
que la flor del gira-sol.
Som enemic del mussol,
que en veure'm ja s'arracona;
dels lladres som la vergonya
i dels fredolecs consol.

Podeu escriure'm dient la resposta.

L'endevinalla ha estat emprada des de fa mil·lennis per totes les cultures com una manera d'exercitar l'enginy i de dir les coses a mitges, per tal d'incitar la curiositat i la imaginació de l'oient, al temps que es podia convertir en una forma d'accedir a la informació desitjada o al poder que donava. Així, ja la trobam a l'Antic Testament; a l'enigma plantejat per l'Esfinx a Èdip, la resolució del qual el durà al poder i a la tragèdia de matar son pare i casar-se amb la seva mare; als contes de Les mil i una nits, o en escriptors medievals com Dante o Petrarca, entre molts altres.

Si bé les endevinalles populars no han anat, en general, dirigides als infants, el cert és que s'han convertit en una de les seves eines d'entreteniment i de joc, i avui permeten un treball educatiu a l'escola o fora d'ella, tant pel joc intel·lectual i d'enginy que proposen, com per introduir-nos en un món cultural i lingüístic de la nostra societat rural, ja quasi desapareguda del tot al llocs on ha estat substituïda per una societat de serveis.

I aquesta és una de les tasques en la qual insistesc més a les meves alumnes, futures mestres d'Educació Infantil: que emprin les endevinalles amb els seus infants. Que allà on ha desaparegut la relació amb el medi rural, natural, i on els padrins ja no juguen amb les endevinalles amb els seus néts, que sigui l'escola qui empelti una altra vegada la "saba de la terra", els mots antics però constants que perviuen dins la màgia dels petits poemes que són les endevinalles. Tasca esforçada la de la mestra —dic mestra, perquè, malauradament quasi no hi ha homes a l'etapa d'Educació Infantil— i d'una escola que vulgui estar al servei del seu país, que vulgui «retornar-nos el nom de cada cosa», com deia el poeta Espriu.

Desig final: esper que el nou pla d'estudis de mestre que el curs vinent començarà, proporcioni aquestes eines didàctiques per al treball del llenguatge oral a les futures mestres.