dimecres, 15 d’octubre de 2008

Geometria sagrada (I). Aproximació al concepte.

Aquest estiu passat que he estat de viatge pel nord de la Península, he pogut veure molts de monuments d'esglésies, finestres, rosasses, pintures prehistòriques i altres signes geomètrics que m'han duit a parlar d'un vell projecte que ja temps em burxa dins el cap: parlar de la geometria sagrada.

En el meu cas, en referiré a la geometria sagrada com aquella manifestació d'un sentit geomètric, d'un ordre intern que trobam dins les coses de la naturalesa i que l'home ha reproduït, però que també ha projectat des del seu interior cap a l'exterior per donar resposta o per manifestar la seva relació harmònica amb el món. Curiosament, aquest és el sentit etimològic que té la paraula original llatina religio, re-lligar. També significa escrúpol, delicadesa, conciència escrupolosa.

Significats aquests darrers, que m'agraden, en el sentit de veure en la geometria sagrada, l'expressió exterior, escrupolosa, atenta, arquitectònica a vegades, de l'ordre de les coses, de la geometria, que no ve a ser més que una projecció de la ment de la persona humana del seu sentit sentit estètic, d'harmonia, en unes formes concretes dins l'espai i a través del temps.
 
(Foto: Esglèsia de València, feta per R.Bassa)

Formes abstractes que representen no només una idea de l'espai, sinó l'apropiació d'aquest ordre intern que sorgeix, per a uns, d'un sentit numinós de l'existència i del món, i per a altres, com a mostra de l'enginy humà per expressar a partir de formes abstractes primigènies, formes que hi ha a la naturalesa: el cercle del sol, de la lluna, l'espiral de les closques dels caragols, l'hexàgon de les cel·les que fan les abelles, la verticalitat dels arbres. Formes, —juntament amb la simetria i la proporció—, que empra i ha emprat la humanitat per respondre al repte i al diàleg que li presenten les forces de la natura, però encara més, aquestes formes geomètriques han estat lligades a un sentit més profund de permanència, de no-mortalitat, de voler transcendir la part material i més exterior, per una expressió del sagrat, o si voleu, del món espiritual.

Al llarg d'una sèrie d'escrits al blog pens anar mostrant exemples d'aquest geometria sagrada, terme que s'ha popularitzat ja, per veure i reflexionar en veu alta, sobre aquest món de l'arquitectura i les formes perdurables, de sempre, quasi eternes, o si voleu, sagrades.


I com a exemple, vegeu, la idea de verticalitat, com a ús de la geometria sagrada a través d'unes imatges (extretes de Fotosearch i Quickimage): de la verticalitat natural de les estalactites,



a les columnes del temple de Karkak (Egipte)







o a la successió de verticalitats dels moais de l'illa de Pasqua.














 Verticalitat fàlica que fins i tot ha copiat l'arquitectura moderna


Etiquetes de comentaris:

1 comentaris:

Blogger Carme Ferra ha dit...

La successió de números d’en Fibonacci i els fractals confirmen que la natura segueix un ordre numèric exacte. Es diu que els homes, de manera conscient o inconscient, han reproduït a les seves obres aquestes mesures de la naturalesa. Pareix ser que les matemàtiques ho regeixen tot, i que l’atzar i la casualitat no existeixen.

15 de novembre de 2009 a les 21:39  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici