Geometria sagrada (I). Aproximació al concepte.

Aquest estiu passat que he estat de viatge pel nord de la Península, he pogut veure molts de monuments d'esglésies, finestres, rosasses, pintures prehistòriques i altres signes geomètrics que m'han duit a parlar d'un vell projecte que ja temps em burxa dins el cap: parlar de la geometria sagrada.

En el meu cas, en referiré a la geometria sagrada com aquella manifestació d'un sentit geomètric, d'un ordre intern que trobam dins les coses de la naturalesa i que l'home ha reproduït, però que també ha projectat des del seu interior cap a l'exterior per donar resposta o per manifestar la seva relació harmònica amb el món. Curiosament, aquest és el sentit etimològic que té la paraula original llatina religio, re-lligar. També significa escrúpol, delicadesa, conciència escrupolosa.

Significats aquests darrers, que m'agraden, en el sentit de veure en la geometria sagrada, l'expressió exterior, escrupolosa, atenta, arquitectònica a vegades, de l'ordre de les coses, de la geometria, que no ve a ser més que una projecció de la ment de la persona humana del seu sentit sentit estètic, d'harmonia, en unes formes concretes dins l'espai i a través del temps.
 
(Foto: Esglèsia de València, feta per R.Bassa)

Formes abstractes que representen no només una idea de l'espai, sinó l'apropiació d'aquest ordre intern que sorgeix, per a uns, d'un sentit numinós de l'existència i del món, i per a altres, com a mostra de l'enginy humà per expressar a partir de formes abstractes primigènies, formes que hi ha a la naturalesa: el cercle del sol, de la lluna, l'espiral de les closques dels caragols, l'hexàgon de les cel·les que fan les abelles, la verticalitat dels arbres. Formes, —juntament amb la simetria i la proporció—, que empra i ha emprat la humanitat per respondre al repte i al diàleg que li presenten les forces de la natura, però encara més, aquestes formes geomètriques han estat lligades a un sentit més profund de permanència, de no-mortalitat, de voler transcendir la part material i més exterior, per una expressió del sagrat, o si voleu, del món espiritual.

Al llarg d'una sèrie d'escrits al blog pens anar mostrant exemples d'aquest geometria sagrada, terme que s'ha popularitzat ja, per veure i reflexionar en veu alta, sobre aquest món de l'arquitectura i les formes perdurables, de sempre, quasi eternes, o si voleu, sagrades.

I com a exemple, vegeu, la idea de verticalitat, com a ús de la geometria sagrada a través d'unes imatges (extretes de Fotosearch i Quickimage): de la verticalitat natural de les estalactites,

a les columnes del temple de Karkak (Egipte)

o a la successió de verticalitats dels moais de l'illa de Pasqua.














 Verticalitat fàlica que fins i tot ha copiat l'arquitectura moderna