Recuperant paraules escrites

Aquest estiu estic un poc nostàlgic i recuperador, per això he cregut que tal volta a algú, al menys a mi, li podria interessar o esbrinar alguns dels escrits dispersos que he anat fent aquests anys, especialment en el cap de l'educació i la didàctica de la llengua.

Esper no avorrir a ningú, i en tot cas, si faig pensar un poc, si despert l'interès pel món educatiu, per donar a conèixer un tast, ja que a vegades no hi ha l'article complet a Google Books, alguns dels articles dispersos a alguna persona que no els coneixia, ja em donaré per satisfet.
Clicau sobre el títol en vermell.

• Articles publicats a la revista Escola Catalana. Hi trobareu onze articles publicats des de l'any 1996 al 2009.

• L'aportació didàctica i educativa de l'obra folklòrica d'Antoni M. Alcover, publicat a les: Actes del Congrés Internacional Antoni M. Alcover. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2003.

• "Literatura popular, llengua i ensenyament". Conferència pronunciada al Centre Universitari d'Alaior (Menorca).

• "Entre l'ahir i l'avui de la literatura infantil. Crònica dels estudis de literatura infantil catalana a Mallorca (1977/8-2002)". Publicat a la revista L'Arc, núm. 15, (2002), de l'ICE de la UIB.


Bon estiu i bona lectura!

Toca ferro! Una expressió a recuperar!

Des de fa molt de temps quan una persona vol evitar un malefici o una cosa que duu mala sort empra un calc lingüístic de l'espanyol: "toca fusta" en lloc de l'expressió genuïna que tenim en llengua catalana que és tocar ferro.

Quan era al·lot —i podíem jugar al carrer—, ens entreteníem amb un joc que consistia en passejar-te, anar d'un lloc a l'altre, i si el que duia el joc et tocava, i tu tocaves alguna cosa de ferro dels edificis o del carrer, guanyaves. El joc es deia: toca ferro.

Fa molts d'anys, més d'una dotzena, record que en un article en Josep M. Espinàs al diari, parlava de recuperar expressions perdudes o substituïdes per altres alienes, una era la que he esmentat.

Ara en tenim una bona ocasió: toca ferro! Una expressió ben nostrada que ha estat quasi substituïda del tot i que cal recordar i recuperar. Ho fareu?

Qui té por de la immersió lingüística?

El mes d'agost passat, mentre era de viatge fora de Mallorca, m'he trobat a la premsa local una polèmica d'un inspector que ha escrit dos primers articles (13 i 14 d'agost) a un diari acusant a la immersió lingüística de ser responsable de l'analfabetisme funcional de la població escolar, que «se corren riesgos de estancar el desarrollo cognitivo del educando y, posteriormente, de activar mecanismos de autoprotección psicológica que hacen desinteresar al educando por todo aquello que huele a educación», a més d'afirmar que «en la actualidad, los verificamos al constatar que, entre los efectos negativos de la inmersión en catalán, fundamentalmente en los niños socioculturalmente más desfavorecidos, se encuentra un retraso cognitivo de casi dos años escolares» i de defensar el Manifiesto darrerament aparegut.

Pens que ha rebut una resposta contundent per part del pedagog Bernat Sureda (clicau l'article aquí al Diario de Mallorca) i posteriorment a partir d'una anàlisi i deconstrucció detallades del seu "estudi" per part de Miquel Rayó i d'Albert Català.

Però en el fons que es debat darrera aquestes polèmiques contra la immersió?
Molt senzill, en primer lloc i de manera evident hi ha la idea monoglòtica, del que pensa que només hi ha una llengua comuna i important que ha de ser l'espanyol. Ara bé, el que es proposa, en conseqüència és relegar a la intimitat de la família la llengua pròpia i històrica d'un territori concret, en el cas de les Illes Balears, la llengua catalana. Si la llengua catalana no s'ensenya a les escoles del país o només s'ensenya unes horetes (2-3), per dedicar més temps a la llengua espanyola, els infants, no l'aprendran bé, per tant, no la dominaran i no s'hi expressaran usualment. A més obligaran a que els habitants que ja parlen català, deixin de fer-ho per parlar l'espanyol amb ells, perquè han de ser "educats" i "respetuosos".

A més, si tots els infants que viuen a les Illes Balears, al País Valencià o a Catalunya aprenen bé la llengua catalana, —i com ha recomanat la Comissió d'experts de la Comunitat Europea, la immersió lingüística és un bon mètode per aprendre la llengua pròpia d'un territori—, ja no es crearan dues comunitat lingüístiques separades, tothom entendrà i arribaria a parlar el català en un termini de 15-20 anys. S'haurien acabat les frases del tipus: «no le entiendo, hableme en castellano».

És a dir, com volien els professors de la universitat de McGill de Montreal (vegeu la revista Infancia y Aprendizaje, 33, de 1986, pàg. 27-36) quan implantaren aquest sistema d'escolarització a la dècada dels seixanta al Quebec (Canadà), "rompre dues solituds". I això és la ideologia de fons que existeix quan s'ataca la immersió lingüística, relegar el català a segona llengua, i que la «lengua común» i si pot ser, única, sigui l'espanyol, així seguiran existint dues comunitats separades, i que quan es vulgui encendre el tió de la batalla de llengües hi hagi uns elements disposats a fer de repressors o de primer front. Només deixen una alternativa als catalanoparlants: que no parlin la seva llengua més que en la intimitat, dins l'àmbit familiar o com a cançó folklòrica. I entre el poder centralista de dalt amb la seva ideologia monoglòtica i els soldats de batalla de baix, estrènyer en una pinça que aïlli els catalanoparlants, que gustosament han d'usar «la lengua común» per ser educats i perquè ens entenguem tots.

Però que passa si tota la població aprèn el català? Que l'estratègia de la separació no funcionaria i que a la llarga tothom podria parlar el català, si volgués. És més, un catalanoparlant podria viure les vint-i-quatre hores del dia amb la seva llengua, sense haver de sofrir cap insult o cap "mobbing lingüístic".

Els que diuen que només es discrimina l'espanyol, els convit a que facin un experiment, acompanyats d'un notari i un sociòleg, si volen: durant un dia —i si es veuen amb ànims, durant una setmana— només parlaran en català, sempre i en tot lloc on vagin, sense canviar mai de llengua. Al cap del dia, (o de la setmana) comptaran les vegades que han estat insultats, renyats o convidats a canviar de llengua. I que vagin a comerços, a grans magatzems, a la policia, als jutjats, parlin amb un militar, a unes oficines, etc. Al dia següent, que facin l'experiment contrari, que només parlin en espanyol, i que també anotin totes les vegades que han estat insultats, renyats o convidats a parlar en català. I que ens diguin, el resultat real i sincer. I "científic", com les agrada escudar-se a vegades.

I per als que les hi agraden les dades i que diuen que els arguments que empra en Bernat Sureda i el que els subscriuen com jo —ja que hi estic d'acord—, són «disonancias cognitivas», aquí les hi present unes dades publicades a un estimat diari en castellà: El País (Uf, deu ser d'esquerres i catalanista!) amb el titular: «Los alumnos de 16 años afirman tener mejor nivel de castellano que de catalán». Les dades són d'una enquesta sobre 1.500 alumnes de 4rt d'ESO, feta pel Consell d'Avaluació del Sistema Educatiu a Catalunya: en escriptura, un 60.6% té un nivell molt alt de català i en castellà el 69.9%. En lectura, el 83.5% diuen tenir un nivell molt alt de català, i en castellà el percentatge de respostes afirmatives s'eleva fins al 88.2%. (El País, de 30-08-2008, pàg. 1, edició de Catalunya).

Per acabar, em sap greu que les crítiques contra la immersió lingüística venguin de part d'un inspector de les Illes Balears, que té l'obligació de fer complir la llei que diu que la llengua vehicular de l'ensenyament és el català. El que volem els que defensam la immersió lingüística és tenir un país unit, cohesionat, on cap immigrant no pugui ser discriminat, —però també que no discrimini— per no haver tingut l'oportunitat de conèixer bé la llengua pròpia del país.

El joc de l'enigmística: les endevinalles. (Literatura oral popular II)

Després d'un estiu molt relaxat pel que fa a l'escriptura, que no al pensament, m'agradaria parlar del valor i sentit de les endevinalles.

Les endevinalles presenten un doble joc: per una part, un joc d'enginy a resoldre i, per l'altra, ho presenten en forma de metàfora (que consisteix en comparar la relació de semblança o l'element similar entre coses diferents). Repte a l'enginy i ús de la metàfora. Enigmística i poesia. Aquests són els trets més marcats de l'endevinalla.

Vet aquí un exemple del que dic, a veure si endevinau de quin aliment es tracta:

Una velleta tota arrugadeta
i a baix té una cueta.

Sí, ho heu endevinat! Comparar una pansa arrugada amb una velleta, i el cap del raïm que acostuma a quedar, amb una cueta, és un exemple de l'ús de la metàfora i el sentit poètic. I ara, us mostraré una de les endevinalles populars (que escriure en estàndard), arreplegades pel pare Ginard a Mallorca i que trob de les més poètiques que s'hagin dit mai:

Cada dia aixec el vol
i no tenc ales ni plomes,
faig les voltes més rodones
que la flor del gira-sol.
Som enemic del mussol,
que en veure'm ja s'arracona;
dels lladres som la vergonya
i dels fredolecs consol.

Podeu escriure'm dient la resposta.

L'endevinalla ha estat emprada des de fa mil·lennis per totes les cultures com una manera d'exercitar l'enginy i de dir les coses a mitges, per tal d'incitar la curiositat i la imaginació de l'oient, al temps que es podia convertir en una forma d'accedir a la informació desitjada o al poder que donava. Així, ja la trobam a l'Antic Testament; a l'enigma plantejat per l'Esfinx a Èdip, la resolució del qual el durà al poder i a la tragèdia de matar son pare i casar-se amb la seva mare; als contes de Les mil i una nits, o en escriptors medievals com Dante o Petrarca, entre molts altres.

Si bé les endevinalles populars no han anat, en general, dirigides als infants, el cert és que s'han convertit en una de les seves eines d'entreteniment i de joc, i avui permeten un treball educatiu a l'escola o fora d'ella, tant pel joc intel·lectual i d'enginy que proposen, com per introduir-nos en un món cultural i lingüístic de la nostra societat rural, ja quasi desapareguda del tot al llocs on ha estat substituïda per una societat de serveis.

I aquesta és una de les tasques en la qual insistesc més a les meves alumnes, futures mestres d'Educació Infantil: que emprin les endevinalles amb els seus infants. Que allà on ha desaparegut la relació amb el medi rural, natural, i on els padrins ja no juguen amb les endevinalles amb els seus néts, que sigui l'escola qui empelti una altra vegada la "saba de la terra", els mots antics però constants que perviuen dins la màgia dels petits poemes que són les endevinalles. Tasca esforçada la de la mestra —dic mestra, perquè, malauradament quasi no hi ha homes a l'etapa d'Educació Infantil— i d'una escola que vulgui estar al servei del seu país, que vulgui «retornar-nos el nom de cada cosa», com deia el poeta Espriu.

Desig final: esper que el nou pla d'estudis de mestre que el curs vinent començarà, proporcioni aquestes eines didàctiques per al treball del llenguatge oral a les futures mestres.

La saviesa dels refranys populars (Literatura oral popular, I)

A vegades cercam en màximes llunyanes, d'altres països, algunes sentències que ens facin reflexionar o que ens orientin en algun aspecte concret de la nostra vida, i oblidam que també tenim en el camp de la literatura oral popular en la nostra llengua, els refranys.

Els refranys són sentències condensades fetes pel poble i que han anat passant de generació en generació per transmissió oral. Els canvis socials que ha sofert el nostre país, el pas d'una societat rural a una de serveis, fan de cada vegada més gran el tall entre tota la literatura oral emprada fins fa quaranta anys i el llenguatge d'ara. L'escola pot ser un dels llocs de recuperació del significat dels mots, del joc de la sentència que són els refranys. Però això sí, que sigui una cultura viva, no enllaunada només en uns llibres.

En un temps de rapidesa, els refranys són breus concentracions de saviesa. És cert que algunes vegades podem trobar refranys que es contradiuen, fins i tot n'hi ha alguns de sexistes, però la majoria ens transmeten una experiència de la vida, que pens cal aprofitar i que no tenen res que envejar als refranys orientals. A tall d'exemple avui n'esmentaré alguns:

1) "«S'al·lot troba en es pit lo que sa mare té a s'esperit»: ho diuen per indicar que les emocions de la dona que alleta repercuteixen en l'aliment que dóna a l'infant (Men.)."
Aquest refrany es pot considerar perfectament un precedent de les teories psicoanalítiques de Freud i de Melanie Klein, que ja parlava d'un pit bo i un pit dolent. Però també enllaça amb les teories dels vincle de Bowlby, i fins i tot, amb D. Winnicott i amb Françoise Dolto, i amb els moviments de recuperació de la vida emocional de l'infant i les persones adultes, de la defensa de l'alletament matern. Som un poc com hem estat mirats, sostinguts i fin i tot, alletats.

2) «Del que els ulls no veuen, el cor no se'n dol».

3) «Allà on pareix que no hi plou, no hi poden estar de goteres». És un refranys que em deia la meva mare, quan li parlava d'alguna persona que semblava que tenia una cosa molt bona i que jo en volia una d'igual. El diccionari català-valencià-balear (DCVB), d'Alcover-Moll, i afegeix l'explicació: «vol dir que les aparences són enganyadores». Encara en l'actualitat, té vigència, i amb unes bones amigues dels Serveis Lingüístics de Catalunya n'hem rigut, divertidament, pensant amb tanta aparença com hi ha pel món.

4) «Les coses d'aquests món, verdes i madures són». EL DCVB explica: «indica que la vida és plena d'alternàncies o variacions».

5) «Ahir pastor, i avui senyor». El DCVB ens aclareix: «Es diu refererint-se a canvis ràpids de fortuna».

Vull tornar pròximament sobre el tema i les aportacions de la literatura oral popular, la etnopòetica com l'anomenen ara, i mostrar la vigència i sentit dels embarbussaments, de les endevinalles, de les frases fetes, de les gloses, de les rondalles i de tants de camps d'una oralitat que cal reivindicar en un món de la uniformització.

Si en voleu llegir més, us recoman dos llibres i un diccionari:

•BASSA, Ramon et alt. (2000): Qui barata, el cap es grata. Els refranys i les frases fetes. Palma: Moll.
•PARÉS PUNTAS, Anna (1999): Tots els refranys catalans. Barcelona. Edicions 62.
•Diccionari català-valencià-balear (10 vol.). Palma. Moll. (Hi trobareu molts de refranys i frases fetes d'acord amb el mot d'entrada).

Una mestra de l'Escola Nova: Rosa Sensat (1873-1961)

Ahir, dilluns, al vespre vaig anar a escoltar una conferència de Pilar Benejam, mestra i catedràtica de didàctica de les ciènces socials de la UAB, sobre l'educadora Rosa Sensat, dins el cicle "Grans dones, grans valors".

L'important no va ser només el que va dir sobre l'ideari educatiu de Rosa Sensat. El que vaig trobar més interessant, i si m'ho permeteu, emotiu, va ser tornar a sentir aquell alè d'entusiasme per l'educació dels mestres de la renovació pedagògica catalana, que encara vaig ser a temps de trobar a les Escoles d'Estiu de finals dels seixanta.

Em vaig enrecordar també de Marta Mata i les seves primeres xerrades colpidores, decidides i fresques, a la primera Escola d'Estiu de Mallorca (1968), d'aquell vell ideari dels mestres republicans, de creure que l'educació si bé no canvia la societat, sí que ajuda a millorar-la.

Pilar Benejam digué: «Si no es desenvolupa tota la persona, no es desenvolupa la llibertat». Quines paraules més certes! M'han fet falta anys de professió i de vida per entendre'n l'autèntic sentit. Si l'educació no cerca permetre que es desenvolupi el millor que l'infant du a dintre no és educació, educere (treure fora).

També digué una altra frase: «A l'Escola Nova no fracassa ningú». S'aprèn per interès. El que Freinet deia: «Provoca la set, no obliguis a beure quan no se'n té». L'escola, aquesta nova educació, cerca animar, estimular, encoratjar...

«Aprendre a pensar, vol dir treballar amb rigor», no és tracta de la cultura de la competitivitat, és tracta d'aquell vell esperit noucentista, de la feina ben feta. Fent una tasca amb profunditat, es pot aprendre i educar-se molt. «És un esforç volgut, confiat, serè...». Avui, tot es fa amb presses. Hem oblidat l'antiga saviesa dels refranys: La feina és santa i assanta.

No em vull allargar més. Només compartir amb vosaltres algunes de les reflexions d'un mestra, la menorquina Pilar Benejam. Bona nit!