El poder vist des del Tao (Daodejing)

M'agradaria parlar del poder des del punt de vista taoista. M'agraden els taoistes i el seu pensament, pot ser perquè són un poc "anarcos", i després de viure a un país i un moment històric autoritari i intolerant en els anys seixanta i setanta, on tothom donava ordres, regles sobre el que llegir i el que estava prohibit, el que no fer, el que era pecat o immoral, el que calia pensar, el que estava permès i el que no, el poder del sense sentit, perquè sí, perquè "mano jo", per l"adicción al régimen", per les assignatures pendents que un deixà de viure... tenir la ment lliure, és el que més valor.

El millor sempre és deixar parlar a les fonts, al Tao, en aquest cas. El Tao acostuma a descol·locar-te, quan esperes que et digui una cosa et diu el contrari del que el sentit comú esperaria que li diguessin. Vet aquí dues cites, que resulten ambigües i desorientadores:

XVII

«Del poder més alt, el poble només sap que existeix. El poder inferior a aquest, el poble l'estima i el lloa. El poder inferior a aquest, el poble el tem. El poder inferior a aquest, el poble el menysprea.

La desconfiança genera desconfiança. El caut estalvia les paraules. Quan ha complert la seva tasca i els afers funcionen, el poble diu: «ho hem fet nosaltres».

(Traducció de Seán Golden i Marisa Presas: Laozi. Daodejing. Barcelona: Proa, 2000, p. 59).

XXIX

«Jo veig que el qui vol governar el món tot intervenint en el curs de les coses no assolirà mai el seu objectiu. El món és un estri rebut del cel, ningú no pot intervenir-hi, ningú no pot aconseguir-lo. El qui vulgui intervenir-hi fracassarà; el qui vulgui aconseguir-lo el perdrà. Les coses de vegades van al davant, de vegades van al darrera; de vegades alenen suaument, de vegades esbufeguen; de vegades són fortes, de vegades són febles; de vegades destrueixen, de vegades són destruïdes. El savi defuig l'excés, l'extravagància i l'arrogància.»

A mi, però, m'agrada el que diu:

Allò que és tou i feble venç allò que és dur i fort (Tao, XXXVI).

I em va suggerir escriure el poema següent (VIII. Poemes del Tao. Pollença: El Gall, 2004, p. 19):

VIII 

Són molts de savis
els que diuen que el tou
venç el dur i fort.
Però veig com el que és tou
és arraconat pel que és fort.
Però això ho veig ara.
Quan ho veig a través
de la cortina del Temps,
veig que el fort no era res.

Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg!

He tornat a escoltar la cançó de Raimon: "Jo vinc d'un silenci", i he de dir que en els moments de dubtes, de pressions dels poderosos, dels qui manen, dels nous i dels vells poders, dels escolanets que serveixen i imiten el poder, em ressonen les seves paraules:

Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg,
de gent que va alçant-se des del fons dels segles,
de gent que anomenem classes subalternes,
jo vinc d'un silenci antic i molt llarg.

He pensat en la Mallorca de fa cinquanta anys, de fa trenta i també en la que ens ha tocat viure ara.

He vist aquest silenci, he viscut dins aquest silenci de les classes que anomen, i que Gramsci anomenava, subalternes. Són els poders fàctics, els poders opressors que han estret el coll i a vegades, han malbaratat la vida de molta de gent. Cada poble té el seus petits cacics locals.

Us contaré una anècdota personal que m'explicà un amic del meu padrí fa uns trenta anys, poc abans de morir.

Havia emigrat a França des d'un poble de muntanya, prop de Palma, dins la primera dècada del segle passat. Quan tornà al seu poble per primera vegada després d'haver anat a França, es trobà amb el cacic local i el saludà. Rebé una envestida verbal per resposta, i li digué que com s'atrevia a mirar-lo als ulls directament un jovenel·lo sense vergonya, a ell, un superior.

Això passava a la Mallorca profunda de fa més setanta anys! Algú, critica el sistema feudal del Japó del segle XIX, però, d'illa a illa no estàvem tan lluny.

Enteneu ara els teixits antropològics que han mogut i mouen els poderosos, els que donen i neguen els noms, la paraula i la mirada?

Per això, girant la frase de Lluís Llach, a mi sí que «em sap greu dur la boca tancada», encara que alguns ens hagin «fet del silenci, paraules». I per això, en frases solemnes, manipuladores, justificadores, emmascadores, «no hi he cregut mai».

El més terrible, i fatigós, és que a aquesta lluita, «que és sorda i constant», si han afegit unes noves generacions, peons "tècnics" que compleixen ordres, i cadells més subtils, a vegades, i més mals de desemmascarar que quan el poder és més opressiu i groller.

Raimon, encara em ressonen les teves paraules!

Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg,
de gent sense místics ni grans capitans,
que viuen i moren en l'anonimat,
que en frases solemnes no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci que romprà la gent
que ara vol ser lliure i estima la vida,
que exigeix les coses que li han negat.

Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci que no és resignat,
jo vinc d'un silenci que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita que és sorda i constant.