Una lliçó zen (禪, chán ) a Poblet, enmig de Voluntariat Lingüístic

Un cap de setmana de mitjans d'octubre, per raons de feina sobre normalització del català, vaig ser a la Trobada Jaume I que, organitzada excel·lentment per la Universitat de València en el marc de la Xarxa Vives, reuní dos-cents joves voluntaris lingüístics universitaris d'arreu de les terres catalanes. Era una joia, veure tanta jovenesa pel català.

Una de les activitats culturals organitzades fou una visita guiada pel Monestir de Poblet. I quina no seria la sorpresa de joves i de més grans, quan en la visita per grups ens acompanyà un monjo de Poblet que començà a fer-nos preguntes, talment un monjo budista usa els koans*.

•Primer koan o pregunta:
Començà demanant-nos: —On vius?
La gent responia: a València, a Mallorca, a Mataró...

I el monjo ens respongué a tots: —No!

Davant la sorpresa general, ens digué: —Allà on tens els peus!
Aquest trosset és allà on "vius". Mai som a tot el lloc, només allà on tenim els peus!
Vosaltres no sou a Poblet, sinó al tros de Poblet que trepitjau.

Em recordà la millor tradició filosòfica budista i taoista: es tracta de viure l'aquí i l'ara, i d'estar ben afermats amb els peus al món.

•Segona pregunta:
—Què és el més important per a tu?

La gent responia de tot: l'amor, viure, estimar, l'honradesa...

—No!, ens digué. Respirar!! Si no respiram ens morim!

Vaig recordar el que diuen els monjos budistes, i els practicants zen, sobre la importància de respirar bé. Amb l'alè, l'alè vital, el Qi
dels xinesos, comença la vida a algunes religions i mites còsmics.

·«Sin respiración no hay existencia», diu el Tractat de la Flor d'Or de l'U Suprem. (De: Tratado de la Flor del Oro del Uno Supremo. Palma: Olañeta, 2008, p.142).
•Tercera pregunta:
—Què tenim al cap? Un palm de coneixement!
Però dividit en quatre dits: quatre dits d'enteniment, d'intel·lecte, quatre dits de... XXX (no ho record) i quatre dits d'intuïció, al final del cap.
Es tracta de mirar sense judici, sense que intervengui l'intel·lecte. Aquesta és la forma d'entendre les coses. Mirar des de darrera (i assenyalà la zona de la coroneta).
Nota: He mirat en acupuntura quin nom tendria aquest punt i és el GV-20 (Baihui). A més, quatre dits equivalen a 3 cun (uns 8 cm).
Pel que fa als chakras, correspon al Sahasrara o chakra dels mil pètals.

·Recordau a san Juan de la Cruz:
Para venir a lo que no sabes,
has de ir por donde no sabes.•Quarta pregunta (aquesta de pragmatisme monacal):
—Veieu aquells bancs del monestir? A cada dos metres hi ha un forat, i un monjo que llegia al banc.
-Què creieu que hi havia en aquells forats? Per a què servien?
La gent responia: —Per respirar algú. —Per sentir des del celler o soterrani el que llegien!
—No, respongué. Hi havia una cadena que fermava el llibre que llegia el monjo. Som humans i despistats, i a vegades el llibre es podia deixar a qualsevol lloc, perdre's o fer-se mal bé. Però fermats per la cadena estaven obligats a no allunyar-se i no se'n perdia cap.
Els llibres, els manuscrits eren molt importants en aquells temps.

Nota:

*Koan (公案). Un koan és un problema en forma de pregunta que el mestre de zen planteja al seu alumne per comprovar els seus progressos. Té un sentit simbòlic, ja que serveix per despertar el coneixement i la il·luminació però a través de la intuïció i no de la raó. No es tracta de donar una resposta correcta, sinó de saber viure el conflicte.

Coses que fan que el cor bategui més de pressa. (Seguint a Sei Shonagon)

(Detall. Esglèsia de st. Francesc. Palma)


És l'estiu, i ja sabeu que diu el refrany: «A l'estiu, tota cuca viu». És a dir, l'estiu és un temps d'expansió, de vitalitat, de vacances, també de suors. I he pensat que era un bon moment per compartir alguns pensaments de Sei Shonagon, la nostra dama de la cort Heian del Japó, amb els pacients lectors d'aquest blog.

•Coses que fan que el cor de Sei Shonagon li bategui més de pressa (Quadern de capçalera. Barcelona: La Magrana, 2007, pàg. 70-71):

«Un pardal que dóna menjar als seus petits.
Passar per un indret on hi ha nens que juguen.
Dormir en una cambra on s'ha cremat encens.
Observar el vidre del nostre mirall xinès, tan elegant, s'ha entelat una mica.
Veure un noble que fa aturar el seu carruatge davant casa nostra i mana als seus criats que ens anunciïn la seva arribada.
Rentar-se el cap, arreglar-se i posar-se vestits perfumats. Fins i tot quan ningú no ens veu, aquests preparatius produeixen un gran plaer.
És de nit i esperen visita. De cop i volt es posa a ploure, i el vent ataca les finestres».


Després de la mirada subtil de Sei Shonagon, us convido a que escrigueu algunes coses que us fan bategar el cor, que us han impressionat. Ho podeu fer a l'apartat de comentaris del blog, en forma de frases curtes, com a pensaments alats, com a instantànies fotogràfiques, mentals. El vostre nom no importa, si no voleu. És una invitació a l'expressió lliure, al contacte amb el vostre desig intern, a recordar aquell detall que us va impressionar, que he descobert que us ha marcat.

Començaré amb algunes coses que en fa bategar el cor:
Mirar velles fotos, especialment quan em veig més jove, o surten persones que ja no hi són.
L'hora blava dels estius, quan lluiten la darrera claror amb l'arribada de la primera foscor.
Aquella mirada.
Mirar el mar i sentir cantar una mèrlera en la llunyania.
Els records.
Una coincidència.
Una frase que esperava.
Esperar...

Ànim i no sigueu persones tímides, atreviu-vos a somiar, deixau la vostra empremta al món! Brillau amb llum pròpia! És el vostre dhárma*, siau qui sou!

*Fixau-vos en el que diu el diccionari sànscrit-català d'Òscar Pujol (pàg. 441) sobre el dharma:
«Dhárma: llei; principi; naturalesa, caràcter, essència AV+ (segons la interpretació tradicional és allò que aguanta una cosa o allò que fa que una cosa sigui el que és; el dharma és tant la llei interna d'una cosa —la seva natura o svabhava, la seva fermesa— com el funcionament extern de la cosa; el dharma fa doncs que la cosa continuï essent el que és i funcioni o es comporti de la manera que li és pròpia [...]».
Pròximament parlaré amb més detall d'aquest concepte.

El poder vist des del Tao (Daodejing)

M'agradaria parlar del poder des del punt de vista taoista. M'agraden els taoistes i el seu pensament, pot ser perquè són un poc "anarcos", i després de viure a un país i un moment històric autoritari i intolerant en els anys seixanta i setanta, on tothom donava ordres, regles sobre el que llegir i el que estava prohibit, el que no fer, el que era pecat o immoral, el que calia pensar, el que estava permès i el que no, el poder del sense sentit, perquè sí, perquè "mano jo", per l"adicción al régimen", per les assignatures pendents que un deixà de viure... tenir la ment lliure, és el que més valor.

El millor sempre és deixar parlar a les fonts, al Tao, en aquest cas. El Tao acostuma a descol·locar-te, quan esperes que et digui una cosa et diu el contrari del que el sentit comú esperaria que li diguessin. Vet aquí dues cites, que resulten ambigües i desorientadores:

XVII

«Del poder més alt, el poble només sap que existeix. El poder inferior a aquest, el poble l'estima i el lloa. El poder inferior a aquest, el poble el tem. El poder inferior a aquest, el poble el menysprea.

La desconfiança genera desconfiança. El caut estalvia les paraules. Quan ha complert la seva tasca i els afers funcionen, el poble diu: «ho hem fet nosaltres».

(Traducció de Seán Golden i Marisa Presas: Laozi. Daodejing. Barcelona: Proa, 2000, p. 59).

XXIX

«Jo veig que el qui vol governar el món tot intervenint en el curs de les coses no assolirà mai el seu objectiu. El món és un estri rebut del cel, ningú no pot intervenir-hi, ningú no pot aconseguir-lo. El qui vulgui intervenir-hi fracassarà; el qui vulgui aconseguir-lo el perdrà. Les coses de vegades van al davant, de vegades van al darrera; de vegades alenen suaument, de vegades esbufeguen; de vegades són fortes, de vegades són febles; de vegades destrueixen, de vegades són destruïdes. El savi defuig l'excés, l'extravagància i l'arrogància.»

A mi, però, m'agrada el que diu:

Allò que és tou i feble venç allò que és dur i fort (Tao, XXXVI).

I em va suggerir escriure el poema següent (VIII. Poemes del Tao. Pollença: El Gall, 2004, p. 19):

VIII 

Són molts de savis
els que diuen que el tou
venç el dur i fort.
Però veig com el que és tou
és arraconat pel que és fort.
Però això ho veig ara.
Quan ho veig a través
de la cortina del Temps,
veig que el fort no era res.

Un quadern de capçalera (Makura no Soshi)

 

Aquest blog pren el nom de "Plagueta de nit" en homenatge al Quadern de capçalera (Makura no Soshi), el diari personal que va escriure la dama de la cort Heian, Sei Shonagon, al Japó a les darreries del segle X.

Allà hi escrivia els seus pensaments, les coses enutjoses, les coses que molesten, les coses que sorprenen, sobre arbres, aus, insectes, el sol, la lluna, els estels, un dia que el terra era cobert d'un bon gruix de neu...

En anglès es coneix com The Pillow Book, ja que eren uns quaderns que es guardaven al caixonet que feia de coixí per posar el cap. I en les versions castellanes s'ha traduït per El libro de la almohada. Trob molt encertada la traducció al català de Xavier Roca-Ferrer de Quadern de capçalera (Barcelona: La Magrana, 2007), que a més, és completa.

Us recoman la seva lectura, lenta, pausada, de cada breu capítol, i com a tast, vet aquí el començament:

«I. A la primavera l'hora que més em plau és l'alba. Els cims de les muntanyes es van retallant de mica en mica a mesura que la llum del sol els il·lumina, i els núvols llargs i prims de color violaci semblen esfilagar-se-s'hi a sobre.

A l'estiu són les nits. I no solament quan brilla la lluna, sinó també les nits fosques, quan les cuquetes de llum volen d'ací i d'allà. Fins i tot si plou, que boniques que són les nits d'estiu!

A la tardor adoro els capvespres, quan el sol se'n va a la posta fregant la silueta de les muntanyes i els corbs tornen als nius volant en grups de dos, de tres o de quatre. Però encara m'agraden més els estols d'ànecs silvestres, talment taquetes fosques en un cel llunyà. Quan el sol ha desaparegut, la canó del vent i el zumzeig dels insectes m'omplen el cor de melangia» (Pàg. 39).