Qui té por de la immersió lingüística?

El mes d'agost passat, mentre era de viatge fora de Mallorca, m'he trobat a la premsa local una polèmica d'un inspector que ha escrit dos primers articles (13 i 14 d'agost) a un diari acusant a la immersió lingüística de ser responsable de l'analfabetisme funcional de la població escolar, que «se corren riesgos de estancar el desarrollo cognitivo del educando y, posteriormente, de activar mecanismos de autoprotección psicológica que hacen desinteresar al educando por todo aquello que huele a educación», a més d'afirmar que «en la actualidad, los verificamos al constatar que, entre los efectos negativos de la inmersión en catalán, fundamentalmente en los niños socioculturalmente más desfavorecidos, se encuentra un retraso cognitivo de casi dos años escolares» i de defensar el Manifiesto darrerament aparegut.

Pens que ha rebut una resposta contundent per part del pedagog Bernat Sureda (clicau l'article aquí al Diario de Mallorca) i posteriorment a partir d'una anàlisi i deconstrucció detallades del seu "estudi" per part de Miquel Rayó i d'Albert Català.

Però en el fons que es debat darrera aquestes polèmiques contra la immersió?
Molt senzill, en primer lloc i de manera evident hi ha la idea monoglòtica, del que pensa que només hi ha una llengua comuna i important que ha de ser l'espanyol. Ara bé, el que es proposa, en conseqüència és relegar a la intimitat de la família la llengua pròpia i històrica d'un territori concret, en el cas de les Illes Balears, la llengua catalana. Si la llengua catalana no s'ensenya a les escoles del país o només s'ensenya unes horetes (2-3), per dedicar més temps a la llengua espanyola, els infants, no l'aprendran bé, per tant, no la dominaran i no s'hi expressaran usualment. A més obligaran a que els habitants que ja parlen català, deixin de fer-ho per parlar l'espanyol amb ells, perquè han de ser "educats" i "respetuosos".

A més, si tots els infants que viuen a les Illes Balears, al País Valencià o a Catalunya aprenen bé la llengua catalana, —i com ha recomanat la Comissió d'experts de la Comunitat Europea, la immersió lingüística és un bon mètode per aprendre la llengua pròpia d'un territori—, ja no es crearan dues comunitat lingüístiques separades, tothom entendrà i arribaria a parlar el català en un termini de 15-20 anys. S'haurien acabat les frases del tipus: «no le entiendo, hableme en castellano».

És a dir, com volien els professors de la universitat de McGill de Montreal (vegeu la revista Infancia y Aprendizaje, 33, de 1986, pàg. 27-36) quan implantaren aquest sistema d'escolarització a la dècada dels seixanta al Quebec (Canadà), "rompre dues solituds". I això és la ideologia de fons que existeix quan s'ataca la immersió lingüística, relegar el català a segona llengua, i que la «lengua común» i si pot ser, única, sigui l'espanyol, així seguiran existint dues comunitats separades, i que quan es vulgui encendre el tió de la batalla de llengües hi hagi uns elements disposats a fer de repressors o de primer front. Només deixen una alternativa als catalanoparlants: que no parlin la seva llengua més que en la intimitat, dins l'àmbit familiar o com a cançó folklòrica. I entre el poder centralista de dalt amb la seva ideologia monoglòtica i els soldats de batalla de baix, estrènyer en una pinça que aïlli els catalanoparlants, que gustosament han d'usar «la lengua común» per ser educats i perquè ens entenguem tots.

Però que passa si tota la població aprèn el català? Que l'estratègia de la separació no funcionaria i que a la llarga tothom podria parlar el català, si volgués. És més, un catalanoparlant podria viure les vint-i-quatre hores del dia amb la seva llengua, sense haver de sofrir cap insult o cap "mobbing lingüístic".

Els que diuen que només es discrimina l'espanyol, els convit a que facin un experiment, acompanyats d'un notari i un sociòleg, si volen: durant un dia —i si es veuen amb ànims, durant una setmana— només parlaran en català, sempre i en tot lloc on vagin, sense canviar mai de llengua. Al cap del dia, (o de la setmana) comptaran les vegades que han estat insultats, renyats o convidats a canviar de llengua. I que vagin a comerços, a grans magatzems, a la policia, als jutjats, parlin amb un militar, a unes oficines, etc. Al dia següent, que facin l'experiment contrari, que només parlin en espanyol, i que també anotin totes les vegades que han estat insultats, renyats o convidats a parlar en català. I que ens diguin, el resultat real i sincer. I "científic", com les agrada escudar-se a vegades.

I per als que les hi agraden les dades i que diuen que els arguments que empra en Bernat Sureda i el que els subscriuen com jo —ja que hi estic d'acord—, són «disonancias cognitivas», aquí les hi present unes dades publicades a un estimat diari en castellà: El País (Uf, deu ser d'esquerres i catalanista!) amb el titular: «Los alumnos de 16 años afirman tener mejor nivel de castellano que de catalán». Les dades són d'una enquesta sobre 1.500 alumnes de 4rt d'ESO, feta pel Consell d'Avaluació del Sistema Educatiu a Catalunya: en escriptura, un 60.6% té un nivell molt alt de català i en castellà el 69.9%. En lectura, el 83.5% diuen tenir un nivell molt alt de català, i en castellà el percentatge de respostes afirmatives s'eleva fins al 88.2%. (El País, de 30-08-2008, pàg. 1, edició de Catalunya).

Per acabar, em sap greu que les crítiques contra la immersió lingüística venguin de part d'un inspector de les Illes Balears, que té l'obligació de fer complir la llei que diu que la llengua vehicular de l'ensenyament és el català. El que volem els que defensam la immersió lingüística és tenir un país unit, cohesionat, on cap immigrant no pugui ser discriminat, —però també que no discrimini— per no haver tingut l'oportunitat de conèixer bé la llengua pròpia del país.