Els arbres de Federico García Lorca

Els poetes, els poetes de sang, tenen una sensibilitat que ens fa veure les coses com si fos la primera vegada que les veiem. Com podem mirar de nou els arbres, sentir el vent, les formes, la mar...

Vet aquí el que em va suggerir fotogràficament aquest poema, quasi un haiku, "Árboles" (1919), de Federico García Lorca, durant una estada pictòrica a la Fundació S'Olivar a Estellencs (Mallorca) :

ÁRBOLES

¡ÁRBOLES!
¿Habéis sido flechas
caídas del azul?
¿Qué terribles guerreros os lanzaron?

¿Han sido las estrellas?

Vuestras músicas vienen del alma de los pájaros,
de los ojos de Dios,
de la pasión perfecta.
¡Árboles!
¿Conocerán vuestras raíces toscas
mi corazón en tierra?



Arbres!
escorça de cocodril,
ballau una dansa tèrbola,
torta,
com gegants petrificats,
embalsamats.

Arbres!
per volar,
per dansar,
teniu les arrels que us aguanten.

Arbres!
Sòlids en els vostres fonaments,
deixau-me ballar amb el vent
entre les vostres branques,
les nits de lluna plena!